Catalunya dins la Unió europea

L’any 2002 es va publicar  el llibre “ Catalunya dins de la Unió Europea. Política, economia i societat“ (Edicions 62 ), del que vaig ser un dels tres directors . Els altres dos eren el professor Francesc Granell i el filòleg Miquel-Angel Sanchez Férriz, companys a la Comissió Europea a Brussel·les.

Dèiem a la nostra introducció del llibre que per a la gent de la nostra generació el llibre de Pierre Vilar “Catalunya dins l’Espanya moderna“ ens havia introduït en el món de després del Decret de Nova Planta en que Catalunya es va integrar indiferenciadament a l’àrea econòmica i política borbònica amb capitalitat a Madrid. I que aleshores, tres segles més tard, amb la integració a Europa que la mort del general Franco i la democràcia havien fet possible, l’entrada a l’Europa en construcció i el poder emergent de Brussel·les respecte a les capitals estatals , produïda l’any  1986,  havien canviat molts dels paràmetres econòmics, polítics i socials tradicionals. Era en aquest context que, tot parafrasejant Pierre Vilar, en aquell llibre volíem explicar el que anomenàvem “Catalunya dins la Unió Europea“.

Afegíem que Europa havia estat, és i serà un punt de referència obligat per a Catalunya i més a partir del moment en que ja teníem euros a les butxaques ( 2002 ) , en que ja circulàvem lliurement gràcies a l’espai Schengen i estàvem esperant que Europa arribés a una dimensió continental amb una ampliació addicional cap el centre i l’est del continent, conseqüència de la caiguda del Mur de Berlin.  El fet que Barcelona hagués acollit per primer cop un Consell Europeu el març de 2002, en el context de la tercera presidència espanyola de la UE, havia suposat una fita que no s’havia produït mai, llevat de la reunió de 1519 del Toisó d’Or. Corrien temps d’euroentusiasme a Catalunya.

El propòsit del llibre era donar testimoni escrit de la tasca pionera duta a terme pels catalans que havíem desembarcat a Brussel·les a la primera etapa de relacions i pertinença Europa ( 1987 en el meu cas ), que ja feia quinze anys que durava (1986-2002).

Seguien dos pròlegs a la nostra introducció , un del president de la Generalitat , Jordi Pujol,  i l’altre del ministre d’afers estrangers espanyol, el català Josep Piqué. El pròleg del president Pujol començava amb unes paraules que ja ens són conegudes: “el primer de gener de l’any 1986, Catalunya va tornar a casa“. Posava de relleu a continuació que Catalunya, des de la integració, havia mostrat constantment la seva capacitat de projecció europea, tot liderant el moviment de l’Europa de les regions ja abans de que fos reconegut en el Tractat de Maastricht, desenvolupant xarxes de cooperació europea com els Quatre motors d’Europa o l’Euroregió, influint , decididament, en l’orientació de la política europea del Govern central – com es va fer palès amb la celebració de la Conferència Euromediterrània l’any 1955 a Barcelona- , i demostrant la seva capacitat de reacció en el marc lliure i competitiu de la UE. Concloïa afirmant que Catalunya havia optat per un europeisme proactiu i un nacionalisme integrador.  És a dir, en la nostra terminologia, havia optat  per una dinàmica política en la  que tots hi guanyaven: Catalunya, Espanya i la UE. Una dinàmica win-win-win.

El ministre Piqué deia en el seu pròleg que Catalunya disposava d’un grau d’autonomia impensable feia pocs anys, i que l’evolució d’Espanya en el darrer quart de segle havia donat lloc a un país modern i plural en el qual les diferents sensibilitats i identitats trobaven encaix de manera natural i harmoniosa. Això feia que el fet diferencial català estigués perfectament reconegut i protegit en el marc espanyol, circumstància que afavoria la seva projecció europea. Concloïa amb aquestes paraules: “A la llum de la recent evolució històrica, la valoració que s’ha de fer dels quinze anys de Catalunya dins Europa és enormement positiva. La societat catalana està cridada a desenvolupar un paper dinamitzador com a portabandera de l’esperit europeista a Espanya. El que és bo per a Europa és bo per a Espanya i per a Catalunya“.

El gruix del llibre comença per una història de l’europeisme a Catalunya, a cura del professor Granell, i després segueixen contribucions individuals de centenars de catalans ja plenament involucrats en el procés de integració europea en les seves diferents tasques, com era el meu cas com a Conseller de Relacions Exteriors a la Comissió Europea.

Era corrent escoltar aleshores a Brussel·les  comentaris com el següent , recordo que pronunciat en un acte públic per un alt representant de la Comissió Europea: “la representació catalana a Brussel·les és de llarg la més nombrosa i eficaç de totes les Comunitats Autònomes espanyoles; Catalunya demostra que és  la pionera de l’europeisme a Espanya ; ja es va avençar obrint la primera oficina autonòmica (1986) i ara consolida el seu lideratge amb la invasió de catalans i catalanes  a llocs clau de les diferents institucions europees“.