Casar-se o no casar-se

“En martes, ni te cases ni te embarques”. Aquesta és una dita que havia sentit dir al meu avi Pitu, en pau descansi. Jo no sabia què volia dir l’expressió, però la trobava simpàtica per l’acumulació de vocals neutres amb que la pronunciava. El meu avi va viure a Corçà tota la vida i no tenia estudis, però segurament tenia les idees més clares sobre allò essencial de la vida que nosaltres, gent sobradament viatjada i titulada, que ens pensem que tenim poc a aprendre de les generacions anteriors.

En el nostres dies la dita citada s’aplica de forma desigual: sembla que sempre és dimarts per la poca predisposició que en general hi ha a casar-se; però sempre estem a punt a agafar l’avió, o l’AVE, o el que sigui per escapar de la nostra quotidianitat. Quan em trobo alguna persona amiga o coneguda més gran que jo que feia temps que no veia i tenim temps per posar-nos al dia sobre els fills, es habitual que escolti comentaris del tipus:  “el noi s’està amb la seva companya que va conèixer…”, “viuen junts amb la seva parella…”  La substitució dels termes esposa, marit, cònjuge, per altres com company o parella, suposa un empobriment lingüístic equivalent a la del contingut que expressen aquests nous termes.

Abans hi havia la parella de jugar a cartes o a tenis, i el company o companya de feina o d’estudis. Ara utilitzem aquestes paraules, que expressen una vinculació personal de mitjana o baixa intensitat, per referir-nos al succedani d’allò que és el vincle personal per excel·lència: el matrimoni. Un vincle que no ens ve donat per la sang sinó per la nostra llibertat. I quan dic LLIBERTAT, ho dic en majúscules, com la capacitat d’adoptar compromisos ferms. I no la llibertat escanyolida d’estar disposat a partir peres si la relació ja no em satisfà prou o a trencar-la quan comencen a sorgir problemes.

Per acabar amb la conversa amb l’amic gran retrobat, també és habitual sentir coses com: “porten cinc anys junts, però sembla que de moment no pensen tenir fills…”, “estan molt ocupats i els hi agrada molt anar de viatge, poca tenen temps…”, “ara que s’acosten als quaranta sembla que s’ho comencen a pensar…”. A vegades la descripció de la situació dels fills va acompanyada d’algun comentari del tipus: “vols que t’ho digui, és la seva vida…”, “ara es fa així, viuen molt bé…, o al menys s’ho pensen”, “… potser quan es decideixin ja no hi seran a temps”. I si hi ha confiança i la conversa ho permet, a vegades l’amic o amiga manifesta intranquil·litat al veure que els fills viuen en un vincle d’una provisionalitat permanent, o pena perquè ja no hi haurà descendència, o aquesta serà mínima.

Després, a soles, reflexiono sobre les causes d’aquestes situacions avui habituals en les  generacions joves, i no tant joves. És clar entre els joves hi ha atur, sous baixos, precarietat laboral, que dificulten crear una família i decidir-se a tenir fills. I també hi ha els efectes del feminisme radical que proclama el “vade retro” davant els vincles personals més forts (matrimoni estable i maternitat), i una manca de valoració de tot allò de bo que suposa el matrimoni. Avui la major igualtat entre homes i dones enriqueix i dóna noves possibilitats a la vida conjugal.  Els inconvenients que abans el matrimoni podia tenir per a la dona que no treballava, ara ja no hi són.

Abans el repartiment de papers o funcions entre els esposos era simple, i com que la dona solia dependre econòmicament del marit, el matrimoni aguantava al marge de la bona salut afectiva i espiritual de la relació. Ara solen treballar homes i dones, i el repartiment de rols a la família s’ha convertit en quelcom molt més complex, però també més enriquidor. En la postmodernitat líquida i sense seguretats el matrimoni és més necessari que mai ja que dóna a la família l’estabilitat que aquesta necessita per formar i educar els fills, i permet conciliar els interessos individuals de cada cònjuge amb els interessos comuns de la família, cosa que és molt difícil sense un vincle estable i amb vocació de permanència.

Quan una dona i un home saben que tenen tota una vida junts per endavant, poden planificar, organitzar-se i conjugar el seu projecte familiar amb els seus plans a nivell laboral o professional. Si volen tenir fills, durant els primers anys de criança la dona pot optar per gaudir de la maternitat (sí, ser mare és un goig, més que una càrrega)  amb una feina que li exigeixi menys temps, amb la tranquil·litat que la vida és llarga i més endavant ja podrà recuperar terreny a nivell professional, perquè sap que compta amb un marit compromès en l’educació dels fills i amb el dia a dia domèstic, i que quan arribi el moment assumirà més responsabilitats que ella a casa.

El pla de vida alternatiu que avui ofereix el feminisme de la desvinculació (que és només un tipus de feminisme, però avui certament hegemònic) està pintat en lletres grans en un mur que hi ha a la carretera de Calonge de La Bisbal d’Empordà: “NOMÉS JO SOC LA DÓNA DE LA MEVA VIDA”. Cadascú que valori quin dels dos models de vida ofereix més possibilitats de créixer com a persona.

Fa tres setmanes vaig tenir el goig d’assistir amb tota la família a un casament. Va ser una gran festa per celebrar quelcom meravellós: un home i una dona de 25 anys es van comprometre per tota la vida. Després d’un temps de discerniment, el festeig, van tenir clar que sobre el seu gran amor podien i volien edificar una vida en comú. Som bons amics de la família de la núvia, un matrimoni  que s’ha preocupat i ocupat en transmetre als seus fills la fe que van rebre dels seus pares, i tot el que aquesta comporta: amor, donació recíproca, entrega al fills, paciència… Els fills no sempre pugen bé o com els pares voldríem, però és clar que qui més hi pot fer, qui més influeix en la seva personalitat i educació som els pares.

I penso en els amics que em trobo de tant en tant, en els seus fills que han renunciat al  matrimoni i a tot el que representa. I penso que potser no som prou conscients de les conseqüències que té girar l’esquena a la fe, a l’esperança i a l’amor autèntic.

Publicat al Diari de Girona, el 20 de maig de 2019