Carles de Foucauld: un sant pel nostre temps

“Déu no m’ha cridat a tenir èxit, sinó a ser fidel”. Aquestes paraules de Santa Teresa de Calcuta serveixen per sintetitzar l’actitud vital i espiritual d’una altra gran figura de l’Església contemporània: Carles de Foucauld, canonitzat el proppassat 15 de maig.

En una època en què molts catòlics oscil·len entre el desànim i la temptació d’assumir corrents de pensament i formes de vida clarament oposades al seguiment de Jesucrist, Carles de Foucauld és un referent molt oportú, per no dir necessari.

Déu s’ha valgut dels conversos al llarg de la història de la salvació: Pau de Tars, Agustí d’Hipona, Francesc d’Assís, Ignasi de Loiola o Edith Stein. Figures immenses que van veure la seva vida renovada per la fe que havien descobert d’adults. La història de l’Església no seria la mateixa sense els conversos, i avui el seu vigor espiritual i determinació són més necessaris que mai per afrontar els reptes que el Poble de Déu té per davant.

La vida religiosa de Carles de Foucauld és la màxima expressió de la pobresa espiritual en sentit evangèlic i de la manca de resultats visibles. En la seva etapa de quinze anys en el desert d’Algèria convivint amb els Tuaregs sembla que no va aconseguir ni una sola conversió. No va poder fundar la congregació que desitjava. Tampoc no va tenir la mort “gloriosa” dels màrtirs: va ser assassinat per uns bandolers.

Doncs per què la seva canonització és molt oportuna avui pel cristianisme? Carles de Foucauld és un model d’humilitat i alhora de radicalitat en la conversió. Va estar anys cercant Déu, dient “Déu meu, si existeixes, feu que us conegui!”. I quan el va trobar s’hi va lliurar plenament: “Quan vaig creure que hi havia un Déu, vaig comprendre que no podia evitar viure només per a ell: la meva vocació religiosa data de la mateixa època que la meva fe.”

És un model també de vida interior, que ell trobà en el silenci del desert del Sàhara. No tot cristià té la vocació del desert ni de la vida en solitud però, sense estones de silenci interior, no és possible l’oració. I, en paraules també del nou sant:  “Sense pregar, l’home viu només en un univers bidimensional.”

Per últim, és un exemple contemporani d’allò que Sant Pau lloà d’Abraham, el pare en la fe: “Esperant contra tota esperança, va creure.” (Romans 4, 18). La lliçó que els catòlics d’avui hem d’aprendre de Carles de Foucauld és no amoïnar-nos per anar contra corrent, ser cada vegada menys rellevants socialment o fins i tot perseguits. No es tracta de complaure el món, ni adaptar-se a aquest. Es tracta “només” de ser fidels a Jesucrist en el món i dins l’Església que Ell va instituir.

Nascut a Estrasburg en una família aristòcrata, va quedar orfe als sis anys i fou confiat al seu avi militar. Quan aquest va morir, Carles ja havia ingressat a una escola militar, on va començar a portar una vida desenfrenada. La seva relació amb una actriu de París li va portar crítiques i problemes a l’exèrcit, fins que amb 22 anys en va ser apartat “per indisciplina, acompanyada de notòria mala conducta”.

Després Carles i Mimi van passar uns mesos de vida regalada a Évian-les-Bains. Però quan ell va saber que la seva unitat lluitava a Tunísia, va tornar a París i va demanar la seva reincorporació al regiment de caçadors d’Àfrica, la qual li va ser concedida previ compromís de trencar definitivament amb la seva amant. Més tard Carles va renunciar a l’exèrcit. Els seus parents el van voler fermar curt ja que s’havia polit una part important de la seva herència, i van aconseguir que el jutge el sotmetés a un protector legal per disposar del seu patrimoni. Als 23 anys va decidir dedicar-se a fer d’explorador al Marroc, país que va recórrer fent-se passar per jueu, per evitar la persecució que patien els cristians. Com explorador va rebre la medalla d’or de la Société Geographique de la France.

De retorn a França, amb 28 anys té una crisi espiritual i es comença a interessar per la religió catòlica. Amb 30 anys es converteix de la ma del pare Huvelin. A continuació peregrina a Terra Santa seguint l’exemple de Francesc d’Assís i d’Ignasi de Loiola. Entra a formar part de l’Ordre de la Trapa, primer a França, i poc després a un monestir més pobre i auster a Síria.

Va demanar que l’alliberessin dels seus vots per poder seguir la seva vocació. Marxa a Natzaret, on treballa com a servent d’un monestir de clarisses durant tres anys. Finalment l’any 1901 torna a França i és ordenat sacerdot. El 1901 s’estableix al desert del Sàhara algerià on viu com un ermità, fa pregària en silenci, ajuda els necessitats i lluita contra l’esclavitud. Viu amb amazics i tuaregs predicant no amb paraules sinó amb fets.

La vida de Carles de Foucauld és digne d’una gran pel·lícula o d’una sèrie a la seva alçada: orfandat, vida militar, deriva passional, crisi existencial i rebrot espiritual. Una persona que acaba rebutjant els plaers, afanys i agitacions terrenals per abraçar radicalment la fe, l’esperança i la caritat. Un missatge final també pels joves desesperançats pels seus desencerts i ensopegades a la vida: sempre és possible la conversió. Veniu, que vosaltres necessiteu l’Església i l’Església us necessita a vosaltres!

Publicat al Diari de Girona, el 6 de juny de 2022