Capital mundial de l’Orgull o de l’excés? El pla ideològic de Collboni per a Barcelona

A més dels desafuers provocats pel turisme massiu i excessiu, dels nostres carrers convertits en un espectacle moltes vegades indesitjat, els nostres comerços de les àrees més turístiques degradats, especialitzats en venda de baratijas, calçotet amb el I am BCN i barrets mexicans, a més de derivats del cànnabis, volem convertir-la en empori de l’homosexualitat i els seus espectacles, a capital mundial de l’Orgull?

Perquè aquest és el propòsit de Collboni, l’alcalde que governa la ciutat amb una minoria de 10 regidors sobre 43, per incapacitat dels altres partits per construir una majoria democràtica.

L’alcalde de Barcelona, ​​Jaume Collboni, ha manifestat públicament la intenció que Barcelona sigui la seu del Dia Mundial de l’Orgull LGTBI+ en una edició futura. Collboni ha defensat que la capital catalana és una ciutat oberta, diversa i compromesa amb els drets del col·lectiu d’homosexuals i transsexuals, i considera que acollir aquest esdeveniment internacional reforçaria la projecció global de Barcelona.

Aquesta aspiració forma part de l’estratègia de l’alcalde per posicionar Barcelona a l’agenda internacional. Collboni, que governa des del juny del 2023, ha impulsat diverses iniciatives per visibilitzar i donar suport al col·lectiu LGTB I+ i busca que la ciutat sigui amfitriona de grans esdeveniments de projecció internacional, com ell.

la conversió de l’espai públic i l’agenda institucional en plataforma ideològica al servei d’una nova litúrgia progressista.

Barcelona ja no és només una ciutat saturada de turistes. Des de fa temps, pateix una transformació més profunda i preocupant: la conversió de l’espai públic i l’agenda institucional en plataforma ideològica al servei d’una nova litúrgia progressista. El seu màxim promotor és l’actual alcalde, Jaume Collboni, el mandat del qual —feble en nombre de regidors, fort en narrativa ideològica— ha fet de la visibilitat sexual una prioritat política.

Collboni no amaga les seves intencions. De fet, les proclama amb entusiasme. El 2023, ja va declarar la seva intenció que “Barcelona aculli el Dia Mundial de l’Orgull LGTBI+” perquè “som una ciutat oberta, tolerant, diversa i que defensa els drets del col·lectiu LGTBI+ des de fa dècades”. Però no es queda allà.

El 2024, a l’acte de commemoració de la primera manifestació homosexual a Espanya (1977), Collboni insistia: “No hi ha millor manera de defensar els drets del col·lectiu que amb un alcalde gai que no s’amaga i que dona la cara”. En la lògica política, l’orientació sexual és, per si sola, una qualificació institucional.

I, tanmateix, des de quan la vida privada ha esdevingut mèrit públic? Des de quan l’exhibicionisme de l’íntim, sexual o identitari ha de ser guia d’acció municipal?

Collboni ha fet de la seva biografia personal un projecte polític, i de la bandera “arcoíris”, un estendard de gestió. Més que alcalde, actua com a ambaixador global de la ideologia queer, fins i tot en contextos en què el que cal no és més ideologia, sinó urbanisme, neteja, ordre i convivència.

no pas en una ciutat amable amb tots els seus veïns, sinó en una icona global de l’activisme identitari més radicalitzat.

Barcelona, ​​que ja pateix els efectes de la massificació turística —amb els seus carrers agafats per masses de visitants, l’habitatge encarit fins a l’inhumà, la delinqüència a l’alça i el petit comerç en declivi— ara es veu abocada a convertir-se en “capital mundial de l’Orgull”, en paraules del mateix Collboni. És a dir, no en una ciutat amable amb tots els veïns, sinó en una icona global de l’activisme identitari més radicalitzat.

I no parlem aquí del respecte legítim a persones homosexuals, transsexuals o no binàries. Parlem de la imposició d’una estètica i una narrativa que glorifica el que és sexual com a centre del que és públic. Parlem de carrosses hipersexualitzades, balls eròtics en plena via pública, estètica sadomasoquista i missatges explícits davant dels ulls de menors. Parlem d’una desfilada que, lluny de defensar la llibertat, redueix la dignitat humana a l’espectacle del desig desbordat.

Com va assenyalar recentment el mateix Collboni: “Barcelona és la ciutat de l’Orgull, la ciutat de l’amor lliure, i ho continuarem sent”. És aquesta realment la prioritat per a una ciutat amb tants problemes estructurals?

No oblidem que la promoció institucional d‟aquest tipus d‟esdeveniments no és innocent ni neutra. Porta una sèrie de polítiques públiques que inclouen subvencions específiques, continguts escolars ideologitzats -presentats sota l’etiqueta de “diversitat”- i la creació d’observatoris, entitats i “espais segurs” que funcionen com a òrgans de control cultural. En nom de la inclusió, es genera exclusió: el ciutadà que simplement desitja que la vida sexual torni al que és privat és titllat de retrògrad o directament d’homòfob.

Després ens escandalitzem amb l’auge de la pornografia infantil, amb el descontrol a l’educació afectivosexual, o amb la pèrdua del pudor.

Però encara més greu és l’efecte sobre els menors. La presència de nens en desfilades de l’Orgull, animats pels seus pares, exposa els petits a escenes d’alt contingut eròtic, transvestisme grotesc i expressions que no són pròpies de l’àmbit familiar ni educatiu. Després ens escandalitzem amb l’auge de la pornografia infantil, amb el descontrol a l’educació afectivosexual, o amb la pèrdua del pudor. Però oblidem que l’Estat –i en aquest cas, l’Ajuntament– ha contribuït activament a aquesta erosió.

Collboni, amb el seu enfocament, no representa tots els barcelonins.

Representa una minoria ideològica que confon visibilitat amb imposició, drets amb privilegis i llibertat amb espectacle. Mentre ell proposa més Orgull i més visibilitat, els veïns de barris com el Raval, el Gòtic o Sants demanen seguretat, neteja, control del soroll nocturn i una ciutat habitable. Però Collboni prefereix invertir en esdeveniments ideològics d’impacte internacional que consoliden la seva imatge dins de la progressia global.

Una ciutat que mai va ser de tots, està sent reprogramada per ser vitrina d’uns quants.

I així, mentre Roma crema, l’alcalde balla a la carrossa. Barcelona, ​​aquesta ciutat que va ser bastió de la cultura, l’art, l’arquitectura i el civisme mediterrani, és sotmesa avui a un procés de transformació cultural profunda, on el que és privat esdevé obligatori, i el que és marginal, hegemònic. Una ciutat que mai va ser de tots, és reprogramada per ser vitrina d’uns quants.

No es tracta de mirar el passat amb nostàlgia, sinó de defensar el que és essencial: que la política no és per exhibir-se, sinó per servir; que la sexualitat no ha de ser trofeu, sinó esfera íntima; i que Barcelona no ha de ser ni un parc temàtic del turisme, ni una catedral del desig. Barcelona mereix respecte. I això inclou el dret a no combregar amb totes les noves ortodòxies.

 Loading ...