Com podreu comprovar amb un sol clic, el 24 de febrer vaig escriure en aquest bloc (que després publiquen també en català al digital “Converses a Catalunya”) un post preguntant si el nostre país estava preparat per al que ens venia a sobre.
No sóc Nostradamus, ni metge, ni epidemiòleg, però tinc sentit comú, i observant el que estava passant a la Xina i el brot que va sorgir de cop i volta a Itàlia, vaig tenir la sensació que els nostres governants (els de Catalunya i els de el Govern de l’Estat ) estaven fent un esforç per treure-li importància a l’epidèmia (avui ja pandèmia) per no alarmar la població i no s’atrevien a adoptar mesures dràstiques per por a danyar la nostra economia.
L’OMS ja estava avisant llavors que el coronavirus era un fenomen nou, difícil de controlar, no una simple grip, i a més de calmar la població calia prevenir els riscos abans que fos tard. No ho van fer. Es va permetre el desplaçament en autocar de milers de persones (moltes d’elles d’edat avançada) a Perpinyà, les manifestacions de l’8M, el míting de Vox a Vistalegre i tants altres esdeveniments multitudinaris (3.000 seguidors de l’Atlètic van viatjar a Liverpool) que vistos des del confinament actual ens semblen surrealistes.
Ja arribarà el moment de demanar responsabilitats. Jo mateix he patit aquests dies per alguns membres molt properes a la meva família amb símptomes, en algun cas evidents, d’haver contret el virus. De moment, sembla que tots evolucionen favorablement, tot i que algun ni tan sols va poder ser diagnosticat clínicament per manca de recursos sanitaris.
Però avui és 19 de març, Sant Josep, i el dia de el Pare. I ens toca pensar en els nostres fills, en com animar-los perquè no caiguin en el pessimisme ni a la tristesa. I és que tota catàstrofe, i aquesta pandèmia sens dubte ho és, té alguna vessant positiu. Tot d’una ens adonem de quines són les coses veritablement importants que ens envolten, i quantes d’elles en canvi són de el tot prescindibles. Tot d’una trobem a faltar el contacte físic, les abraçades, els petons, les passejades a l’capvespre, l’activitat física sols o en equip. Valorem molt més el dur treball de personal sanitari, l’amabilitat de les caixeres (i caixers) de l’super, el pa acabat de fer, la tasca de la policia, de les brigades de neteja, els gestos de solidaritat entre veïns, les mirades de complicitat a distància …
Aquest virus acabarà amb moltes vides, tindrà greus conseqüències sobre la nostra economia, però ens està donant una gran lliçó d’humilitat. Som un punt de llum en l’univers, una “brisa sense aire”, una “gota sense aigua”, com cantava la gran Cecilia, “res de res”, “res de ningú”.
Cal sortir a guanyar, resistir amb optimisme, aprendre dels nostres errors, i no perdre l’esperança. Sóc el primer que es queixa quan alguna cosa no funciona, i em rebenta la incompetència dels nostres gestors públics, però faré un esforç per veure la part positiva d’aquesta pseudoplaga bíblica i lluitar per deixar-los als nostres fills un món una mica més decent.
El magnífic poeta i cantautor Joan Baptista Humet ens va deixar també una cançó que sembla escrita per a aquests dies.
“A el somni americà se li han anat les mans, i ja no té res a oferir …”
“Cal viure, amic meu, primer de tot cal viure”.
Sensacional.
