Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?,
diu el salm vint-i-dos i l’Evangeli de Marc.
I avui ens ho diuen tants llits d’hospital,
tantes morts en solitud en hospitals desbordats,
com si fóssim en el crit d’un immens Divendres Sant.
I la Pasqua tan a prop, i la Pasqua ja a tocar!
Resurrecció, sentit, plenitud, eternitat …
Celebracions ben íntimes, al cor –temples tancats.
Però quan vindrà la pasqua de salut, prosperitat,
passejades i converses, de la vida habitual?
El jo, l’ara i l’aquí, que dependents ens fan
d’ansietats, angoixes i dolors que passaran
però que ara són punyents i que aquí són dominants
i, en el jo, aclaparadors, obsessius, inquietants!
Però en Déu, com s’obre el jo, enllà del temps i de l’espai!
I l’angoixa, lentament, es dilueix i s’asserena,
i enllà de la mort s’intueix una altra mena
de vida i de sentit, misteriosa i plena …
Però aquest futur incert, quin consol podrà donar
a qui, colpit per l’avui, no vulgui creure en cap demà,
a qui no s’obri, qui no es buidi, qui no es deixi penetrar
per l’alè d’una presència molt més alta que la seva?
David Jou i Mirabent és científic, poeta, escriptor, Doctor en ciències físiques i Catedràtic de física de la matèria condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. President de la Fundació Joan Maragall.
