Un dels problemes de la nostra fiscalitat és la visió curt placista (i electoralista) que la majoria dels nostres polítics tenen. Sense anar més lluny, el secretari d’Estat de la Seguretat Social ha defensat que, per garantir el pagament de les noves pensions, els salaris han de créixer. L’important, sembla, és augmentar aquests i no disminuir l’alta taxa d’atur i augmentar, per tant, el nombre de cotitzants. Sembla, doncs, que fomentar les condicions que permetin crear més riquesa i, per tant, major ocupació, no sigui més important. En definitiva, la diferència entre una visió a curt o a mitjà i llarg termini. Més preocupants són les observacions del Banc d’Espanya i de l’Autoritat Fiscal Independent amb relació a les previsions d’ingressos del Govern, sense oblidar les observacions de la CEOE que “carregar la festa” d’impostos a les empreses repercutirà en l’ocupació. I podria seguir, però no cal. Personalment no sé qui té raó, però el panorama que uns i altres ens presenten no és molt encoratjador.
En aquest context, s’alimenta una controvèrsia, que se’ns presenta com irreconciliable, entre polítiques de dretes i d’esquerres; entre progressistes i els qui no ho són; entre polítiques liberals i socials. Es parla, en fi, de pressupostos “socials”; de justícia “social”; de la defensa dels “treballadors”; dels “rics” i dels “pobres”. Però tot, observis, en to de confrontació; el “conflicte” és la notícia. El mediàtic és la “lluita”; “l’enfrontament”. No es parla d’un Estat “inclusiu” ni es prioritza l’ampli consens que tant es verbalitza.
Com revertir aquesta empobridora visió? Doncs amb pedagogia, paciència i valentia; amb consens i diàleg. Amb educació i respecte. Però, sobretot, amb coneixement de la realitat i una objectiva i precisa valoració econòmica i social dels efectes positius i negatius que les diferents mesures a adoptar tindran; efectes, és clar, a mig i llarg termini. Falta, en definitiva, un consensuat projecte estratègic de futur.
És per tant imprescindible teixir els vímets que ens permetin edificar una societat amb capacitat de generar els màxims recursos públics possibles; una societat capaç de garantir als seus ciutadans una vida digna; una vida en llibertat. Recursos que provinguin d’un sistema tributari sostenible i raonable; d’una fiscalitat eficient que distorsioni el menys possible les decisions de treballar, invertir, estalviar i / o consumir. No vaig a insistir de nou en la necessitat que per a això la prioritat és l’eficiència i l’eficàcia en la gestió de la despesa ja que, sense ella, qualsevol sistema tributari és, per definició, injust.
Però sí vaig a insistir en una idea capital. La capacitat de generar recursos exigeix una societat amb capacitat de generar riquesa. És doncs obvi que, si no es fomenta la iniciativa i l’emprenedoria, és impossible aconseguir l’objectiu. L’urgent, per tant, és consensuar un marc econòmic i social que fomenti, propiciï i promogui la riquesa i l’excel·lència. Un marc orientat al bé comú i no a l’interès particular; a la comunitat i no a l’individu. Totes dues, riquesa i excel·lència, són necessàries perquè la societat avanci. Sense elles, no hi ha feina. Però per a això és necessari un marc normatiu flexible i no intervencionista que fixi les regles de joc amb proporcionalitat i singularitat. M’explico; no es tracta d’establir obligacions generals per a tothom. Es tracta d’adequar-les a la mida de cada empresa i que es tinguin en compte les moltes singularitats que els diferents sectors tenen. Es tracta de normes senzilles i assumibles i no d’un mur normatiu que desincentivi la iniciativa i la inversió; es tracta de normes que donin seguretat jurídica i confiança a tots els operadors. Es tracta d’un esforç de consens i d’equilibri entre el públic i el privat; de treballar i col·laborar de forma conjunta; de facilitar la creació de riquesa; el desenvolupament del talent; la creació de valor. Tot el contrari, per tant, a burocratizarla amb una hipertròfia normativa. La clau, doncs, és l’equilibri i consens entre el públic i el privat i no la discussió sobre les excel·lències o vel·leïtats d’un o altre. Es tracta de sumar; no d’excloure; es tracta de consensuar conjuntament les regles que permetin que les normes es compleixin per convenciment i no per obligació. Es tracta de facilitar; no d’obstruir.
Aquest marc regulador requereix d’òrgans supervisors i independents que evitin situacions d’abús i de privilegi; que evitin la concentració de riquesa i de poder. Es tracta de dignificar la riquesa, la creació de talent i de valor; de construir les bases d’una economia ètica, social i compromesa amb uns valors com a societat; de construir una societat capaç de generar recursos que garanteixin una vida digna. I es tracta, és clar, de redistribuir de forma justa. I aquí, una vegada més, és on l’equilibri entre el públic i el privat exigeix un acord amb marcat accent “social”. Aquesta, i no altra, és la base d’una economia social de mercat, d’un liberalisme social. Es tracta, en suma, d’un projecte estratègic a llarg termini que requereix de valentia, pedagogia i paciència.
Aquest és doncs el primer ingredient per a construir, després, un sistema tributari d’acord amb aquest projecte de societat.
