Anys d’Euroentusiasme

El discurs pronunciat pel president Jordi Pujol  l’onze de març de 1985 al Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà, antiga capital de l’imperi carolingi, constituí  una memorable afirmació catalana d’europeisme. Va tenir un gran impacte a Catalunya, va ser molt ben rebut a la Comunitat Europea (CE)  – predecessora de l’actual Unió Europea (UE)– i les autoritats espanyoles també el varen apreciar. Responia a un europeisme que avui qualificaríem de  “win-win-win”, és a dir, aquell en el que tots els implicats hi surten guanyant (Catalunya, Espanya, Europa) .

El  discurs començava així : “Vinc de lluny, dels confins de l’Imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà per parlar d’Europa. Per parlar-ne justament en el moment que Espanya és a punt d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea. Que un ciutadà espanyol, per tant un perifèric en l’Europa política actual, vingui a Aquisgrà, la vella capital de Carlemany en el cor mateix de la primera Europa dels sis, entre Colònia, Brussel·les i Estrasburg, a parlar d’Europa, pot semblar una temeritat. Però per a mi i per a Catalunya, aquest és un acte d’una gran dimensió, àdhuc d’una gran solemnitat. Voldríem que -ni que fos molt modestament- fos també un acte d’utilitat per a Europa…  Jo soc el President del Govern -del Govern autònom- d’aquest país, de Catalunya. I en aquest moment de la incorporació d’Espanya a la CEE he volgut venir, en nom del meu país, a expressar aquí, en la nostra antiga capital, la nostra joia. La joia de tornar a casa“.

El discurs acabava amb una ferma declaració d’intencions: “Volem construir un país, el nostre. I desitgem participar, modestament, en la construcció de tot Europa… L’antiga Marca Hispànica que avui es reincorpora a això que podríem anomenar Kerneuropa (Europa central), ho fa amb la ingènua petulància de creure que pot aportar quelcom a la pàtria europea… Catalunya ha volgut avançar-se, tornar a Aquisgrà per refermar la seva voluntat de contribuir a la construcció d’Europa“.

Aquell acte celebrat a l’Ajuntament d’Aquisgrà fou una contribució clau a la llarga i exitosa relació del president Pujol i del país que representava amb l’Europa Comunitària. El seu discurs  va ser molt ben rebut a la CE i a tots els seus estats membres. Un aire fresc arribava al cor d’Europa provinent dels “confins de l’imperi“, mentre a casa nostra es vivien moments d’euroentusiasme. El somni estava a punt de fer-se realitat. Estàvem a tocar de l’entrada a la CE, de “tornar a casa“.

El president Pujol ja havia deixat clar des del començament del seu mandat, el maig de 1980,  que el tema d’“adaptar les estructures a Europa” seria prioritari per al nou Govern. La primera iniciativa va arribar d’immediat. El novembre de 1980 el Parlament de Catalunya instava al Consell Executiu a organitzar una Comissió mixta de seguiment de les negociacions d’Espanya amb la CE, de la que vaig ser secretari. Seria la primera d’una llarga llista d’iniciatives europeistes des de Catalunya, algunes ja comentades   en el post anterior.

A L’Any 1984 la Generalitat va crear una Direcció General d’Adequació a les Comunitats Europees, de la que em vaig fer càrrec juntament amb la direcció del Patronat Català Pro Europa. La nova Direcció General tenia  assignada essencialment una tasca de coordinació interdepartamental d’ afers europeus, mentre que el Patronat seguia amb les seves atribucions de formació, informació i sensibilització europea de cara a l’exterior.

L’entrada d’Espanya a les Comunitats Europees l‘any 1986 va ser rebuda amb entusiasme festiu a Catalunya. Els anys noranta van ser de projecció exterior d’empreses i institucions catalanes cap a Europa. A finals de 1988 s’havia creat el consorci “ Quatre motors per Europa “ entre les regions de Baden Württemberg, Catalunya, Lombardia i Rhône – Alpes. Del 1990 al 1996 el president Pujol va presidir l’Assemblea de les Regions d’Europa (ARE), embrió del futur Comitè de les Regions, que Pasqual Maragall presidiria de 1996 a 1998.

Tot el que es referia al procés d’integració europea  interessava molt en aquells anys a Catalunya. Els qui hem participat en aquella època la recordem, sovint amb nostàlgia, com un temps de gran efervescència i d’il·lusió europeista. Catalunya pilotava un europeisme pioner, la seva imatge era positiva i el seu president era sol·licitat i rebut amb les portes obertes arreu d’Europa. Barcelona, després d’haver organitzat uns Jocs Olímpics espectaculars l’any 1992, va esdevenir capital de la Mediterrània amb la cimera europea de març de 1995 celebrada a la ciutat ,  punt d’arrancada del “procés de Barcelona“ (relacions euromediterrànies). El març de 2002 Barcelona acollia  per primera vegada els caps d’estat i de govern en un Consell Europeu de la tercera presidència espanyola de la UE.

Però un canvi de cicle estava a les portes. La primera dècada del nou segle vindria marcada,  a casa nostra, pel final dels successius mandats del president Pujol (1980-2003), i a la UE per l’abandó de l’eurooptimisme i l’arribada d’ una concatenació de crisis internes i d’amenaces externes que encara duren.