Després del treball, poder crear una família o accedir a un habitatge digne són dos dels elements essencials en la vida d’una persona, i quan un és jove acostuma a ser el moment desitjat per fer-ho. Això no és només un benefici pel mateix jove, sinó també un benefici per a tota la societat, per tant, les institucions públiques han d’ajudar a fer que el jove pugui aconseguir-ho.
Ajudes a la família
Espanya és el país d’Europa amb una natalitat més baixa, 1,23 fills per dona en edat fèrtil el 2019. Mai abans, inclòs els anys de postguerra, havien nascut tan pocs nens a Espanya en un any, uns 360.000. D’altra banda, Espanya és un dels països europeus amb un envelliment més acusat, en part perquè comença a jubilar-se la generació del baby boom.
Pren una especial rellevància que en les pròximes dècades el nombre de treballadors sigui suficient per a sufragar el sistema públic de pensions. La solució passa principalment en tenir fills, a més d’altres solucions parcials com són la immigració o millores productives.
Quan es pregunta a les dones espanyoles d’entre 18 i 55 anys quants fills voldrien tenir, 3 de cada 4 afirmen que voldrien tenir dos o més fills, una xifra que no es correspon amb la natalitat real espanyola. Dues de les principals raons que argumenten les que tenen menys fills dels desitjats són motius econòmics i falta de conciliació laboral. Així doncs, hi ha barreres econòmiques que fan que les famílies no puguin tenir el nombre de fills anhelat, i per tant, els incentius econòmics a través d’ajudes té un sentit encara més gran.
Els països europeus més avançats ja estableixen generosos sistemes d’ajuda segons el nombre de fills. Espanya és el país d’Europa que adjudica menys ajudes per fill (31 € PP), per darrere de Romania o Bulgària, i la mitjana europea se situa per sobre els 100 € PP. A Espanya es destina l’1,2% del PIB en ajudes a les famílies, en canvi la mitjana europea se situa en el 2,3%.
La majoria de països europeus ja han entès que aquestes ajudes són una inversió i no un cost, però a Espanya sembla que encara no.
L’habitatge
A finals del 2019, els joves menors de 30 anys que vivien de lloguer havien de destinar-hi de mitjana el 94% del seu sou segons la mitja espanyola (un 55% el 2008), quan teòricament el màxim que podria tolerar una persona a l’hora de pagar el lloguer se situaria en el 30%. L’augment del preu es va accelerar a partir del 2014, coincidint amb l’inici de la recuperació econòmica, aquests preus han crescut per sobre de les rendes del treball i la venda d’habitatges.
Aquesta dinàmica provoca que Espanya tingui una de les taxes d’emancipació més baixes d’Europa i que hagi empitjorat en els darrers anys, en concret el 65% de joves entre 16 i 34 anys continua vivint amb els pares, 7 PP més que fa 10 anys.
L’augment del preu del lloguer ha estat degut en gran part per l’enduriment del crèdit a l’hora d’adquirir una hipoteca. Uns lloguers més alts fa que els joves no puguin estalviar per adquirir un habitatge, provocant que la demanda de lloguer continuï pujant amb una oferta que no augmenta en la mateixa proporció, fent així que els preus pugin i els joves tinguin cada vegada menys recursos disponibles.
Davant aquest cercle viciós, és important establir mecanismes que ajudin a mitigar-lo.
Polítiques d’habitatge
L’habitatge de protecció oficial és un dels mecanismes més utilitzats a Europa. A Espanya, després de la crisi econòmica, el nombre d’habitatges de protecció oficial es va desplomar. Per exemple, el 2018 se n’havien construït uns 11.800, quan el 2008 havien estat 63.292. De fet és aquesta última dada la que reflecteix millor les dècades anteriors a la crisi quan es construïen entre 60.000 i 100.000 habitatges de protecció oficial l’any. La pràctica desaparició d’aquest segment ha provocat tensions als preus de lloguer, ja que moltes persones, per la falta d’habitatge protegit, no han pogut comprar i optant pel lloguer.
Així doncs, una política que podria ajudar a pal·liar l’augment dels preus seria la construcció de més habitatge social, ara bé, llimant alguns aspectes d’aquesta política com seria la realització de més habitatge social per lloguer, en lloc de propietat, per poder crear un mercat més dinàmic que podria permetre que més gent tingués l’opció de gaudir de l’habitatge protegit de forma temporal.
També seria necessari que l’habitatge social fos permanent en el temps, és a dir, que l’administració no el pogués vendre a fons privats (un 40% de l’habitatge protegit ha fet aquesta transició segons Carme Trilla, presidenta de l’Observatori de l’Habitatge de Barcelona), un major control envers ocupacions o lloguers fraudulents realitzats a tercers pels mateixos inquilins i un millor filtratge perquè els qui més ho necessitin tinguin prioritat.
Aquesta política d’habitatge públic està enfocada a l’oferta. Una alternativa és fer-ho a la demanda, és a dir, que l’Estat doni subvencions a famílies de renda baixa perquè puguin fer front a un lloguer a preu de mercat. Aquesta segona política és més aplaudida pels economistes, ja que la consideren menys costosa i permet generar una major equitat.
Aquestes han estat només algunes pinzellades sobre dues de les majors problemàtiques que viuen els joves. Tant l’Estat, com la societat han de reaccionar de forma decidida, el primer aportant polítiques rigoroses i efectives i el segon situant les dificultats dels joves dins el debat públic.
Ens hi juguem el futur.
Aquesta dinàmica provoca que Espanya tingui una de les taxes d’emancipació més baixes d’Europa Share on X
Loading ...
