Acord polític entre la Unió Europea i Mercosur que val la pena ratificar

La UE és una de les economies del món més obertes i amb una orientació més gran cap a l’exterior, alhora que el lliure comerç entre Estats membres és un dels seus principis fundacionals. La UE té un dels mercats interiors més importants i és una gran potència comercial. La política comercial és competència exclusiva de la UE. Això vol dir que la UE, a través de la Comissió Europea, és responsable de legislar sobre comerç i de negociar acords comercials internacionals. La UE col·labora activament amb l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i és partidària d’un sistema comercial multilateral sòlid i basat en normes (multilateralisme).

Fa pocs dies,  a Montevideo, la UE i Mercosur (Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai) han arribat a un acord polític. El text de l’acord ha de ser enviat per la Comissió Europea al Consell de la UE i al Parlament Europeu per ratificar-lo.

L’exalt representant de la UE per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat i exvicepresident de la Comissió Europea, Josep Borrell (cinc anys al càrrec), acaba d’escriure el següent:

“L’acord polític, pendent de ratificació, aconseguit recentment a Montevideo entre la UE i Mercosur obre la porta a la zona de lliure canvi més gran del món, amb més de 700 milions de persones, entre dues grans organitzacions regionals molt properes políticament i comercialment, i econòmicament complementàries. S’ha necessitat un quart de segle per arribar-hi. Penso que respon a un veritable imperatiu geopolític: la necessitat de millorar les relacions entre Europa i Llatinoamèrica. quan ens trobem en plena carrera cap a un nou ordre mundial. No es pot dir que el món estigui avui millor que fa cinc anys, sinó tot el contrari. comercial xinès, l’arribada de Donald Trump per segona vegada a la presidència dels Estats Units, etc., l’enfortiment dels llaços entre Europa i Llatinoamèrica seria una bona notícia”.

No és la primera vegada que, al llarg d’un quart de segle de negociacions, arriba a un acord polític entre la UE i Mercosur. Ja va passar a finals de l’any 2019, gràcies a l’afany del Govern espanyol, que va vèncer les mateixes resistències que ara encara queden per superar. Es va ultimar a Brussel·les després de vint anys de negociacions, era un acord per a un mercat de 780 milions de persones, de les quals 260 a Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai i la resta a la UE. L’acord del 2019 no va prosperar. Va encallar bàsicament per l’oposició de França. També per la manca d’ancoratge amb l’Acord de París contra el canvi climàtic i el risc d’impulsar la desforestació de l’Amazones.

Tots dos acords, el del 2019 i l’actual, són gairebé el mateix, amb afegits sobre les qüestions mediambientals que ho van fer naufragar llavors i amb la important novetat que ara es presenta en forma de dos tractats , fonamentalment per evitar dificultats de ratificació. Tots els elements de l‟acord, tant els comercials com els no comercials (diàleg polític), estan inclosos en un tractat global. Però en afectar competències que no són exclusives de la UE, ha de ser ratificat pel Parlament Europeu i pel Consell, així com els parlaments nacionals. Un procés que s’ha demostrat llarg i difícil. Per això, un segon tractat, exclusivament de caràcter comercial, entraria en vigor immediatament quan fos aprovat pel Consell, sempre que no es formi una minoria de bloqueig per un grup d’estats membres. Més tard, el tractat global ratificat seria subsumit al tractat comercial.

Deixant a part aquest alambinat procés de ratificació per adaptar-se a l’arquitectura competencial europea, “l’acord permet ampliar i diversificar les aliances estratègiques de la UE en un moment en què la Xina continua penetrant elSud Global amb la iniciativa noves rutes de la seda, Rússia també està intensificant les relacions polítiques amb el Sud Global, el mercat xinès ja no és tan prometedor i la relació transatlàntica està en qüestió amb la segona presidència de Donald Trump”. Sempre, segons Borrell, “el fracàs d’aquest acord suposaria haver deixat oberta de bat a bat la regió sud-americana a la influència xinesa, que ja és notable i creixent”.

Segons declaracions de la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, “l’acord que s’acaba d’assolir el 6 de desembre a Montevideo entre la UE i el Mercosur no és només una oportunitat econòmica, és també una necessitat política”. S’ha assolit malgrat la gran resistència francesa i malgrat les grans diferències que puguin intervenir entre un primer intent d’acord del 2019 i l’actual del 2024.

Un acord equilibrat

En termes comercials, el tractat pot ser considerat equilibrat. Dona accés als productes industrials europeus als països de Mercosur i als de naturalesa agropecuària sud-americans a la UE . Se’l sol caracteritzar com “un intercanvi de cotxes per vaques”, amb salvaguardes importants per al camp europeu (sistema de quotes, productes fora de temporada, compliment de la llei contra la desforestació, ajudes compensatòries). Un intercanvi fonamental incorporat és el de les matèries primeres, tan importants per a la transició digital i tecnològica.

Els aspectes ambientals i l’impacte sobre alguns sectors agrícoles europeus han estat temes conflictius . En particular, l’efecte de la llei contra la desforestació europea, que pot limitar la importació de productes agrícoles que contribueixin a la destrucció de la superfície forestal.

“Si s’aconsegueix la ratificació del recent acord de Montevideo, es podrà dir que s’haurà aconseguit un significatiu èxit geopolític: una aliança econòmica i comercial sense precedents, des de la Patagònia a Lapònia, i Espanya haurà tingut un paper molt important”.

Si l’acord és declarat comunitari (competència exclusiva de la UE i no dels Estats membres), se simplificaria el seu procés de ratificació en requerir només el vot favorable del Consell (55% de països que representin el 65% de la població) i del Parlament Europeu. Si l’acord fos declarat mixt, caldria, a més, ser aprovat pels parlaments nacionals.

Interessos europeus i llatinoamericans  

França lidera l’oposició a l’acord i defensa els interessos agrícoles. S’oposa de manera systématique al pacte. No és l’única. El primer ministre polonès, Donald Tusk, també ha expressat el seu rebuig, i el mateix ha fet la primera ministra italiana, Giorgia Meloni . Espanya recolza l’acord. Alemanya mira, sobretot, els quatre països llatinoamericans (Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai) com un gran mercat de 273 milions de persones a qui redirigir el seu potencial exportador, ara que la Xina se li resisteix i Trump està a punt d’anar a el seu arsenal proteccionista. La majoria d’Estats membres de la UE tenen esperances a poder importar matèries primeres crítiques per a la transició energètica, diversificant així la procedència i reduint la dependència de la Xina i Rússia. Brasil és un gran productor d’algunes de les més sol·licitades, com ara coure, manganès, silici, titani, níquel o tungstè.

El bloc sud-americà espera prioritàriament inversions . L’acord dona seguretat jurídica i les inversions poden ajudar a modernitzar l’economia i fer-la entrar a la cadena de valor internacional. Això ja ho van deixar molt clar els mandataris llatinoamericans a la cimera UE-CELAC (Comunitat d’Estats Llatinoamericans i caribenys) l’estiu del 2023 a Brussel·les. “No volem ser només una mina”, van venir a dir, exigien que es deixés de banda una visió colonial i merament extractiva de la seva regió.

L’ interès per un acord no ha decaigut després de l’intent fallit de tancament el 2019. Tot i això, sembla haver pres per sorpresa alguns. L’acord serà difícil de vendre a diverses capitals i grups d’interès. En el marc de la UE, les grans organitzacions agràries, nacionals i europees han deixat saber la seva oposició profunda. Mercosur tampoc no és un grup homogeni. El president Milei s’ha referit a Mercosur com a “un escull” i dispara sovint en contra de la mateixa raó de ser de Mercosur, que és el seu aranzel exterior comú, una barrera amb què els socis es protegeixen de l’exterior. Lula parla de forjar un Mercosur “fort i unit”.

La posició d’Espanya

Espanya votarà a favor al Consell de la UE perquè el seu govern estima que tindrà un impacte econòmic positiu en termes agregats. Segons indica un informe recent del Ministeri d’Economia, “la reducció de barreres comercials i la major obertura a la inversió estrangera directa ia la contractació pública configuraran un nou escenari de fluxos de béns, serveis i capitals, en què alguns actors s’hauran de reorientar”. L’informe dona suport a una visió optimista de l’acord, tot i que també evidencia ombres: “el sector agrícola espanyol es pot veure perjudicat i poden augmentar les emissions de CO₂”. “L’impacte positiu per a Espanya és superior al que tindria a la mitjana de la UE. L’acord suposa un win-win per als seus signants, totes les parts guanyen, però l’impacte més visible es donarà al costat llatinoamericà. Les manufactures i els serveis seran els més beneficiats. La branca més perjudicada serà la del boví. L’economia espanyola s’especialitzarà en tasques de més valor afegit que compensaran en termes agregats l’efecte negatiu en alguns sectors”.

L’acord compta amb forts detractors als sectors productius ia la societat civil. Les associacions agràries Asaja (Associació Agrària de Joves Agricultors) i COAG (Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders) han convocat protestes i manifestacions similars a les que s’estan fent a França. A això s’hi afegeix el rebuig de les organitzacions ecologistes. Des de COAG adverteixen que, al sector agroalimentari, els únics beneficiats de l’acord amb Mercosur seran les grans corporacions.

Interès estratègic de l’acord per a la UE

Mercosur forma part d’un projecte de recuperació de múscul europeu i per això es considera essencial a Brussel·les, que vol trobar nous espais d’exportació.  Alemanya és considerada la més beneficiada. França i Polònia lideren l’oposició perquè l’acord es ratifiqui. Irlanda i Àustria mostren resistències. Meloni s’ha posicionat favorablement a l’acord, sempre que pugui establir determinades clàusules de salvaguarda per a Itàlia. La tensió francoalemanya per Mercosur suposa una esquerda més en unes relacions bilaterals ja deteriorades.

A Brussel·les es pensa que l’acord aporta avantatges de caràcter estratègic. En un moment que els Estats Units pressionen Europa, un acord de lliure comerç amb països com Brasil i Argentina seria útil per compensar la pèrdua de vitalitat de les exportacions. Alhora, permetria reduir la dependència dels minerals xinesos i diversificar els proveïdors en diferents àrees. La UE podria guanyar pes a Amèrica Llatina, una zona geogràfica on la Xina té una presència creixent. Hi ha sectors, com l’automobilístic i el manufacturer que en sortiran clarament beneficiats per l’acord si entra en vigor.

El fons ideològic

La ideologia aquí també compte. La ratificació del Mercosur significaria una bala més per a les anomenades “dretes populistes i extremes” i és probable que impliqui un creixement d’aquestes opcions a Europa, que tenen per objectiu recuperar la capacitat d’acció nacional, és a dir, sobirania. Un acord de les característiques del Mercosur reforçaria la urgència, per a molts actors, de seguir camins allunyats de Brussel·les. Pel costat americà, Milei ha formulat resistències a l’acord que van en la mateixa direcció que les dretes europees.

La UE insisteix en la importància del lliure comerç. Von der Leyen està molt decidida. Ha declarat que “mentre altres potències avancen en la direcció oposada, nosaltres vam triar romandre units a l’escenari mundial, en post d’un comerç més lliure i més just”.

Un acord que val la pena ratificar

L’acord UE-Mercosur va ser llançat el 1999, va fracassar el 2019 i ara no hauria de tornar a fracassar. No es pot desaprofitar un quart de segle de negociacions entre dues regions amigues, germanes culturalment i amb economies complementàries.

Aquells que creuen en un sistema comercial global esperen que Von der Leyen acabi superant els obstacles posats per França, Polònia, Itàlia i altres països membres de la UE. Si l’acord tornés a fallar, la pèrdua de credibilitat de la Unió Europea seria molt gran.

Més enllà dels avantatges comercials existents per a ambdues parts, l’acord té un significat simbòlic alt. El lliure comerç i el multilateralisme necessiten amics. Una UE que mostrés que no és capaç, una vegada més, de tirar endavant acords comercials sobre els quals té competència exclusiva, demostraria escassa credibilitat en altres projectes de poder per als que no en té. A Brussel·les se senten veus dient que ha arribat el moment que França i Itàlia facin un pas endavant: “fallar una vegada va ser desafortunat; fallar una segona vegada seria molt pitjor per als defensors del lliure comerç i un regal per als afanys proteccionistes de Donald Trump“.

 Loading ...