Francament administrar justícia deu ser una feina molt difícil. Conèixer bé les lleis vigents, ser capaç d’interpretar-les i de discernir sobre les interpretacions dels altres, conèixer les fonts dels dret, aprendre a prescindir de posicionaments personals, atrevir-se a generar jurisprudència, escriure argumentacions entenedores, tot plegat requereix un gran nivell de formació i d’integritat personal.
Després està la mateixa organització de l’administració de justícia: donar veu a totes les parts, examinar i proves, admetre i escoltar testimonis, assignar temps i recursos suficients, establir procediments, ordenar els temes, distribuir la feina.
La retransmissió del judici de la causa 20907, la de l’1-O, dona peu a qui vulgui seguir-lo a conèixer d’a prop com es desenvolupa un determinat acte d’administració de justícia. I si el judici és com aquest, llarg i complicat, ens obre una bona oportunitat per a veure com funciona un dels instruments més importants que regulen la nostra convivència. I de pas anem augmentant la nostra cultureta jurídica. Qui més que menys es va elaborant el seu propi procés d’enjudiciament, i alhora una opinió sobre el funcionament d’aquesta part de l’administració.
Un dels elements importants que un administrador de justícia té per acostar-se a la realitat dels fets és el que puguin aportar els testimonis, les proves testificals. Portem més de dos mesos de judici i, deixant de banda les primeres declaracions dels processats, la major part del temps s’ha gastat en interrogatoris dels testimonis. I encara no ha acabat.
He de confesar que m’ha decebut bastant la pràctica d’aquesta prova. Ja ens sabem de memòria la cantarella de les advertències i preguntes del president del Tribunal, però el “juro” o “prometo” de l’inici d’un testimoni s’aigualeix en una mera formalitat. La impressió d’un que s’ho mira des de fora, com jo, és que tots expliquen visions parcials del que se’ls pregunta, i alguns les expliquen força esbiaixades. No goso dir que es diguin falsedats, però la gairebé segura preparació prèvia dels testimonis -en alguns casos més que en altres-, la selecció de preguntes i la interpretació encotillada del procediment fan dels testimoniatges una eina poc efectiva per acostar-se a la veritat dels fets.
A l’hora de redactar la sentència, no sé si el Tribunal en traurà algun element rellevant que ja no tingui per altres mitjans. En aquest cas les persones implicades en els fets que es jutgen, inclosos els testimonis, han dut a terme les seves actuacions en públic, la convocatòria i l’exercici de la consulta era pública, documentada, explicada, discutida, comentada, retratada i filmada. Cent policies que manifestin la seva percepció d’actuació impol·luta són fàcilment contestats per cent testimonis de ciutadans sobre la violència percebuda de la policia. Tot és públic. Aquests tipus de testimonis sempre quedaran empatats.
Més enllà del concepte estricte de testimoni com una persona que ha vist o sentit alguna cosa, hi ha també el d’algú que pretén mostrar el que creu o pensa en l’estil de vida que ha escollit viure. Donar testimoni d’alguna cosa, d’integritat, d’honradesa, de fortalesa, de fe si un és creient. Testimoniatge basat en la conducta personal.
A mi em donen més credibilitat aquest tipus de testimoni que aquells que han de buscar el seu suport en un jurament o prometença per a donar valor a les seves manifestacions.
