La recent enquesta del CIS pot resultar un mal pronòstic dels resultats de les eleccions generals; però, si prescindim de la incògnita dels indecisos, ja des d’ara brinda diversos motius de reflexió. El primer, l’ascens del PSOE és un reconeixement a l’actuació de l’equip de Pedro Sánchez durant el seu breu pas pel Govern, un suport al meu entendre merescut, perquè, amb totes les seves imperfeccions, Pedro Sánchez ha mostrat el seu compromís amb l’única via possible d’encaixar la qüestió catalana. També és una prova que molts, com jo, volen que tingui continuïtat la seva gestió: un pot, com és el meu cas, discrepar en molts punts amb l’ideari del PSOE, i admetre alhora que l’èxit del proper govern es mesurarà pels seus avanços en aquesta qüestió, en què cal empenyorar l’esforç del govern. L’acompliment de Sánchez permet tenir esperances per al futur.
L’altre resultat significatiu és la consolidació, al voltant de Catalunya, de dos blocs, l’independentista i el … bé, l’altre. El que després de l’indubtable fracàs de la línia seguida pel sobiranisme des del 2015, i de la lamentable gestió de l’actual govern de la Generalitat, no s’hagi produït l’enfonsament definitiu del moviment, d’una banda; el que, d’altra, l’absència de tota proposta acceptable pels qui s’arroguen el monopoli del constitucionalisme, que s’han limitat a assetjar el govern de Pedro Sánchez acusant en fals i boicotejant tota la seva acció de govern, no sembli haver produït canvis significatius en la intenció global de vot -encara que sí entre els partits que integren el bloc- són símptomes de la gravetat de la fissura entre els dos bàndols. La trinxera és molt profunda: tant, que ja no deu ser accessible als arguments de la ruixó, perquè és evident que en tots dos bàndols abunden les persones raonables, informades i fins i tot de bona voluntat. Aquest és el panorama actual, aquesta la trinxera que caldria omplir.
Com per casualitat, la televisió pública ens ve oferint documentals i pel·lícules al voltant de la nostra guerra civil, l’episodi més agut que va acabar fa ara quaranta anys. Aquest material també fa pensar. En primer lloc, hem de felicitar-nos pel fet que un conflicte de la gravetat de l’actual hagi pogut ser abordat, tard i malament si es vol, però abordat a la fi, dins el marc constitucional: molt ha avançat la nostra democràcia des de 1978. En segon lloc, les imatges del desordre que regnava a tot el país en els mesos immediatament anteriors al començament de la contesa, fins i tot aquelles imatges recollides en documents obertament favorables al règim republicà, permeten pensar que, a grans trets, el començament de la guerra va ser responsabilitat de tots: uns van intentar l’assalt a un règim que havia renunciat en públic a la democràcia i que no podia garantir la seguretat de tots els seus ciutadans. Però, si la guerra va ser cosa de tots, la llarga i cruel postguerra va ser responsabilitat dels vencedors.
Aquesta vegada, en canvi, no hi ha vencedors ni vençuts: si situem en la propera tardor l’inici d’una possible, encara que remota, reconciliació, haurem de reconèixer haver seguit camins equivocats, cadascú a la seva manera. Caldrà reconèixer que la independència no és possible, però sí que ho és un millor autogovern; que canalitzar la qüestió catalana passa pel convenciment i no per la repressió. Potser és possible convèncer una majoria de ciutadans de Catalunya que tota ruptura és una pèrdua, i que s’està millor a Espanya -en una Espanya que Catalunya pot contribuir a millorar- que fora d’ella. Potser és bo recordar, de passada, un últim ensenyament: cap democràcia estrangera va intervenir en ajuda de la República; només tres dictadures ho van fer.
El necessari reconeixement dels propis errors no ha de ser públic. A gairebé tots ens bastaria amb saber que els responsables del desgavell no ho tornaran a fer. Per a això caldrà treure brillantor a dues virtuts, la lleialtat i la paciència, completament rovellades avui, i sense les quals ni aquesta societat ni cap altra poden seguir endavant.
