Els nens solen ser molt àgils per pronunciar judicis categòrics: o és blanc o és negre; o és bo o és dolent. La realitat no és així de nítida. Tots els homes, tot i que amb diversos matisos, vam compartir una tonalitat més aviat grisenca: tots som capaços d’accions molt lloables, fins i tot heroiques; però també som capaços d’horribles crims.
Desafortunadament, aquest costum infantil d’etiquetar les persones i les coses es converteix fàcilment en vici per a la resta de la vida. La maduresa, en canvi, ens porta a descobrir el costat bo de totes les persones, a excusar els seus defectes i les seves faltes, a conrear i potenciar la pròpia bondat.
Ja que la maduresa és harmonia, la persona madura sap discernir el que és important i el que pot passar a segon pla. Així, per exemple, els pares de família madurs detecten amb facilitat allò que, en l’educació dels seus fills, no pot venir a menys. Moltes coses poden ser secundàries, però l’educació, la fe, la moral, el sentit de justícia i de caritat, són virtuts que no poden deixar de fomentar i canalitzar en els seus fills, i ells ho saben.
Aristòtil ensenyava que la virtut està en el punt mitjà entre dos extrems. Així, per exemple, va descriure la valentia com el mitjà entre la covardia i la temeritat. El covard fuig del perill; el temerari es fica de cap en ell. L’home valent afronta el perill quan cal, sense cohibir-se per la por.
És important, però, no confondre aquest equilibri amb la mediocritat. Cercar el just mitjà no equival a pactar amb la tebiesa. L’home que resa cada dia i té en compte el valor de l’eternitat en les seves decisions no és un fanàtic religiós; és un realista. Una persona madura posa l’èmfasi on correspon: en el que és més important a la vida.
