Francesc: canvi d’estil, no de doctrina

Francesc ha estat el Papa dels gestos, sobretot de senzillesa i misericòrdia davant les flaqueses humanes. Ha mostrat empatia envers els catòlics divorciats en situació irregular i les parelles homosexuals. També ha promogut el paper de les dones a l’Església. Però si algú es pensava que aquests gestos eren el preludi de canvis radicals en la doctrina, no entén que és l’Església. Malgrat que Bergoglio, per tarannà i estratègia, sovint volia agradar al món, com a Papa tenia clar que la fe, i la doctrina i moral que se’n deriven, tenen un fonament molt més sòlid que les modes i costums de cada època.  

Aquests dies hem sentit repetidament que ha estat un Papa renovador i valent, adjectius que no es fan servir per referir-nos al papa Benet XVI, tot i que els principals canvis de Francesc abans ja els havia iniciat i impulsat el seu predecessor, en la persecució contundent tant de la pederàstia com de les irregularitats financeres dins l’Església.

És clar que Francesc ha estat un Papa molt més popular que Benet. Ratzinger ha estat un dels grans teòlegs del darrer mig segle. Però a l’era de les imatges i dels missatges breus i xocants, es valoren més els gestos i les picades d’ullet que l’esforç perseverant del pensament per trobar la veritat enmig de la boira i discernir com actuar.  A més, de seguida que va ser elegit Ratzinger, el progressisme cultural dominant el va titllar (injustament, però això sembla que no tingui importància) d’intransigent, de “Dóberman”.

Francesc ha sabut adaptar-se molt millor a la comunicació del nostre temps, amb frases d’impacte que deixava anar en entrevistes informals, amb un estil “campetxà”, a vegades jugant al límit de l’ortodòxia catòlica, amb missatges no sempre clars… I que sovint quedaven en això, en frases per a titulars, però ulterior aprofundiment o aclariment.

Uns exemples. En un temps en què el problema per a moltes famílies no és l’excés de natalitat sinó el seu greu dèficit, per apel·lar a la “paternitat responsable”  va dir davant dels periodistes a l’avió:  “Alguns creuen, perdoneu l’expressió, que per ser bo i catòlic hem de ser com conills”. Aquest va ser el titular als mitjans. Molt menys ressò es va donar a la resta de les seves paraules, que aconsellaven “que la mitjana sigui tres per família per mantenir la població”.

Durant un altre vol, va dir una de les seves frases amb més ressò: “En un lobby no tots són bons, però si una persona és gai, busca el Senyor i té bona voluntat, qui soc jo per jutjar-la? El Catecisme de l’Església Catòlica explica i diu que no s’han de marginar aquestes persones i que han de ser integrades a la societat”. No cal recordar quina part d’aquest comentari va ocupar els titulars i a quina se li va posar sordina. És difícil conjugar els  missatges breus d’alt impacte amb la precisió i claredat. Usar la paraula gai ja és caure en el parany conceptual parat pel lobby que esmenta. Un pastor catòlic no pot obviar que no és el mateix ser gai que ser homosexual. Això segon és moralment neutre, mentre que el terme “gai” ja suposa la legitimació o exaltació dels actes homosexuals.

Era propi de Francesc anar alternant una de freda amb una de calenta, per intentar apropar-se als més allunyats, però sense allunyar-se massa dels propers. La interessant expressió  “colonitzacions ideològiques” la va utilitzar en una homilia de 21 de novembre de 2017, en què denunciava «…”novetats” dolentes, fins a arribar a considerar normal “matar nens” o perpetrar genocidis” per “anul·lar les diferències”, tractant de fer “neteja” de Déu amb la idea de ser “moderns” i al compàs dels temps”». I diverses vegades més per condemnar la ideologia de gènere, que anul·la les diferències naturals entre l’home i la dona i sembra la confusió antropològica.

Però uns anys després, demanant perdó davant del primer ministre Justin Trudeau i representants dels indígenes canadencs, va afirmar que “la colonització no s’atura, sinó que en molts es transforma, es disfressa i es dissimula”. Si això pretenia ser una critica subtil a la colonització woke del segle XXI, que ha tingut en Trudeau un dels seus líders mundials, va passar molt desapercebuda. Aquest havia exigit a l’Església que demanés perdó per la notícia apareguda, sense proves consistents, de la troballa de suposades fosses de nens enterrats en escoles estatals encomanades a l’Església.

Cal demanar perdó quan hi ha un motiu que ho justifica, però quan qui t’ho exigeix és un polític rematadament woke i anticatòlic com Trudeau, cal ser prudent. Al final, aquest no ha rectificat ni ha demanat perdó quan fa pocs mesos la mateixa investigació impulsada pel govern canadenc va concloure la inexistència de cossos de nens indígenes enterrats als patis d’aquells col·legis. No ha estat un assumpte menor, ja que la falsa acusació abonada per Trudeau va provocar la crema d’un centenar llarg d’esglésies a tot el Canadà. Passi el que passi, aquí només demana perdó l’Església, a temps i a destemps.

En fi, en l’època de confusió antropològica i moral que ens ha tocat viure, al nou Papa li demanem sobretot molta fermesa i claredat en la transmissió de la fe.

@ros_arpa

Publicat al Diari de Girona el 2 de maig de 2025