Una fe, dues llengües

Cada vegada més cristians a Catalunya viuen la seva fe en castellà, i les dades indiquen que la tendència anirà a més en els propers temps. Partim de la informació que proporciona el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat, realitzat l’any 2023 pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

Sobre la llengua de celebració dels actes religiosos, l’enquesta mostra que els catòlics assisteixen, preferentment, als actes de culte en català i castellà (41%), seguit dels que es fan només en català (36%) i dels que es fan només en castellà (19%). Els evangèlics o protestants majoritàriament celebren en castellà (54%), seguit dels que ho fan en les dues llengües (25%) i dels que es fan només en català (14%).

L’enquesta inclou també la pregunta sobre la llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos. A les esglésies la majoria dels catòlics es comuniquen entre ells en castellà (41%), seguit dels que ho fan en català (28%) i dels que utilitzen les dues llengües (27%). En el cas dels evangèlics, la diferència es encara més marcada: en castellà (59%), en les dues llengües (28%), i dels que es fan només en català (7%).

Només un apunt sobre la llengua que utilitzen els musulmans a Catalunya. Com a llengua de celebració del culte islàmic: només en català (0%), només castellà (2%) i castellà i català (2%). I com a llengua de comunicació entre els assistents als actes religiosos musulmans: només en català (0%), només castellà (17%) i castellà i català (2%).

El Baròmetre ofereix també dades sobre les creences religioses dels catalans pel lloc de naixement. En resposta a la pregunta “Es considera una persona amb creences religioses?”, les persones nascudes fora de l’Estat espanyol són les que afirmen tenir més creences religioses (71%), segueixen les persones oriündes d’altres comunitats autònomes (59%) i, finalment, molt per sota, les nascudes a Catalunya (35%).

Per sexes, trobem també dades molt interessants. Les dones de més de 64 anys és el grup que declara que Déu és més important a les seves vides. A l’altre extrem, se situen les dones menors de 24 anys. En el cas dels homes, els majors de 64 anys, però també els menors de 25 anys, són els perfils en què Déu és més important a les seves vides. Els homes de la franja d’edat de 16 a 24 anys són els que en una major proporció acudeixen als centres de culte (27%) amb una freqüència setmanal o superior. Mentre que només ho fan un 17% de les dones en aquesta mateixa franja d’edat més jove.

Completem el mapa de situació amb les dades de naixements de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2023, que mostra que la fecunditat de les dones estrangeres va ser més alta que la de les dones amb nacionalitat espanyola residents a Catalunya, essent el nombre de fills per dona d’1,32 i d’1,06, respectivament.

D’aquestes dades es pot concloure el següent:

Actualment la pràctica catòlica a Catalunya presenta un bilingüisme relativament equilibrat pel que fa a la llengua de les celebracions, però predomina el castellà com a llengua de relació entre els fidels. En el cas dels protestants, el predomini del castellà és aclaparador.  

Els catalans nascuts a Catalunya (categoria que inclou la immensa majoria de catalanoparlants) són menys practicants de la seva fe que els nascuts a la resta d’Espanya i molt menys que els nascuts a l’estranger. I tenen una natalitat a la baixa, que avui està a la meitat de la taxa de reposició i sense que de moment hi hagi raons objectives per a un canvi de tendència.

Tot sembla indicar que l’actual bilingüisme imperfecte, amb les actuals tendències demogràfiques i de natalitat, es seguirà desequilibrant encara més a favor del castellà. Aquesta situació, lògicament, té moltes causes compartides amb el fenomen general del bilingüisme a Catalunya i d’altres més específicament espirituals o religioses. En tractem algunes d’aquestes tot seguit.

D’entrada, és difícil que una llengua minoritària es conservi si la natalitat dels qui la tenen com a pròpia és d’un fill per dona, per sota de la dels castellanoparlants, que és també baixa. Crec que tampoc hi ha ajudat el posicionament ideològic dels poders públics catalans i el capgirament dels valors que ha experimentat en general la societat catalana, sobretot en el que portem de l’actual segle, període en el que ha tingut lloc la gran onada immigratòria de persones procedents d’altres cultures.

A la Catalunya del tercer quart del segle XX que va rebre la gran onada immigratòria procedent sobretot del sud d’Espanya, molts dels nouvinguts volien progressar com els catalans d’origen; i en aquell temps de gran creixement econòmic, podien fer-ho. Això clarament facilitava la seva integració, també en l’aprenentatge i ús de la llengua catalana, malgrat que aquesta no s’ensenyava a les escoles ni era llengua oficial. A la Catalunya el segle XXI els nouvinguts que volen aspirar a progressar social i econòmicament ho tenen més difícil, i sovint s’han de conformar amb treballs de baixa retribució o a dependre dels subsidis.

Els immigrants que han arribat aquest segle s’han trobat també una Catalunya que dona l’esquena, o directament renega de la seva tradició. Un país amb uns nous costums socials, una escola, una cultura i uns mitjans de comunicació que transmeten uns valors, una visió de la família, de la sexualitat i de la vida oposades radicalment a la pròpia dels nouvinguts, tant si són cristians com musulmans. Per això, crec que es pot dir que els nous “valors” que avui predominen a la societat catalana fan menys atractiu el “ser català” a molts dels nouvinguts. El català ara és oficial i s’ensenya a les escoles. I potser una majoria dels nouvinguts els saben o el sabran parlar més o menys bé. Però una cosa és saber parlar una llengua i l’altra cosa és identificar-se amb els que la parlen fins el punt d’adoptar-la com a pròpia per voler ser com ells.

Pel que fa als factors pròpiament religiosos, és obvi que el catolicisme en llengua castellana avui té més vitalitat i és més creatiu que el que s’expressa en català. Part de la jerarquia eclesiàstica a Catalunya, clarament la de Girona, ha tardat dècades a adonar-se’n que una part important de la renovació de l’església passa pels moviments laicals, i durant molt de temps no ha recolzat aquests moviments. Hi va haver excepcions, com la de Mossèn Gabriel Solà, que a la dècada dels 80 ja va intuir que calia promoure aquestes noves realitats eclesials, i es va esforçar perquè el Moviment de Schoenstatt arrelés a Girona. Quatre dècades després aquest Moviment és ben viu a Girona, i avui té la seu a la parròquia de Sant Salvador d’Horta.

Si l’actitud de Mn. Gabriel hagués estat la norma i no l’excepció, i els nous moviments laicals s’haguessin fet grans a les nostres pròpies diòcesis, potser avui els joves no s’haurien d’adherir a moviments que provenen de fora i que s’expressen majoritàriament en castellà, com és el cas de Hakuna. Montserrat Dameson resumia molt bé la situació referint-se a aquest moviment a l’article “Qui són els joves ultracatòlics”: “Si aquests joves són catalanoparlants i s’empassen hora i mitja d’adoració en castellà, és possible que tinguin la sensació que no se’ls ofereix res millor en la seva llengua” (…) “Sempre que algú diu: “les esglésies estan buides”, responc: “depèn de quines”.(…) L’Església espanyola menja espai a l’Església catalana perquè aquesta última té capada tota capacitat d’autocrítica”.

Avui l’actitud de bisbes i mossens respecte als moviments és més favorable. Però si l’església a Catalunya vol que els joves preguin i celebrin en català, haurà de completar el seu aggiornamento en aquests aspectes i posar-se les piles.

Examinades algunes de les causes, queda només fer algunes consideracions sobre com es pot afrontar aquesta qüestió en el futur.

Certament és un bé de primer ordre per a la nostra cultura que “l’església que peregrina a Catalunya” continuï celebrant i expressant-se en català. Aquesta és també una riquesa de tota l’església, i en particular de “la que peregrina a la resta d’Espanya”, la qual hauria de ser sensible a aquest patrimoni i mirar de protegir-lo i promoure’l en tots els territoris de parla catalana.

La fe i la seva expressió és un aspecte molt íntim de la persona. A mi personalment em costa més resar en castellà. Entenc que als castellanoparlants els passi el mateix, i que el que resulta espontani a tothom és pregar i celebrar en la seva llengua materna. Però també és veritat que la societat que acull pot veure com un gest de agraïment, una virtut cristiana, que qui vingui a viure a Catalunya faci l’esforç de aprendre el català i celebrar la seva fe també en aquesta llengua.

Crec que estaria abocat al fracàs l’intent, que no s’ha produït, d’imposar un monolingüisme eclesial català. No només no serviria per fomentar l’ús del català entre els fidels, sinó que fàcilment provocaria que una part dels fidels llatinoamericans abandonessin l’església catòlica i passessin a les esglésies protestants, majoritàriament castellanoparlants.

A l’Església hi ha un bé de naturalesa superior que és la comunió dels fidels, el qual no pot quedar supeditat al bé de la defensa i conservació de la llengua catalana a la vida de la nostra església. En aquest sentit, i donades les circumstàncies exposades anteriorment, avui el bilingüisme a Catalunya pot ser el mitjà adequat per mantenir i créixer en la comunió a les comunitats parroquials, de vida consagrada i dels moviments.

No veig que en les actuals circumstàncies els catalanoparlants puguem aspirar a una situació millor que la d’un bilingüisme equilibrat. Cal saber diferenciar entre els nostres desitjos i la realitat desfavorable per a la llengua catalana a l’Església que nosaltres mateixos hem contribuït a crear. Si la gran majoria de catalanoparlants porten dècades no practicant la fe cristiana, i no s’han preocupat de transmetre-la al seus fills, que ni són batejats, ni fan la primera comunió, ni es confirmen, ni es casen per l’església, ni celebren l’eucaristia…, amb quina raó poden després lamentar-se que el poble de Déu a Catalunya s’expressi cada vegada més en castellà?