Ramón Tamames és un autor de llarga trajectòria i de molts llibres. En 58 anys des que va treure el primer, la famosa “Estructura Económica de España”, amb 27 anys, ha publicat segons les seves pròpies declaracions 76 o 77, el que suposa més d’un llibre per any. Aquesta quantitat ha estat en ocasions renyida amb la qualitat, però en cap cas se li pot negar el seu esforç per abordar diversitat de temes que van més enllà del que és la seva professió d’economista.
Ara ho torna a demostrar amb el seu nou llibre. “Buscando a Dios en el Universo. Una cosmovisión sobre el sentido de la vida”. Un títol que revela l’ambició de l’autor, intentant contestar les tres preguntes clau: d’on venim?, a on anem? i què som?. Deixem en mans de cada lector si les respostes que aporta Tamames són intel·lectualment gratificants, o per contra, és un intent frustrat. En qualsevol cas, apunta una qüestió final que no deixa de ser sorprenent.
Tamames en “Muerte y Resurrección de Dios” es pregunta què feia abans de la creació i on estava abans del Big Bing. Resulta dissonant aquest plantejament amb la pretensió científica del llibre, perquè la resposta avui és evident a la llum de la capacitat del raonament científic, i millor hagués estat plantejada en el segle XIX, i en tot cas abans que la lògica de la teoria de la relativitat, fins arribar a que la teoria de cordes impregnés tota la ciència.
La resposta a aquelles preguntes és que Déu es trobava en el mateix “moment” i en el mateix “instant” aleshores, que ara. La condició de Déu és la de ser l’Ésser per antonomàsia que existeix fora de les dimensions espai temporals, les quatre de la teoria de la relativitat, o les més nombroses d’algunes formulacions de la teoría de cuerdas. No està constret per l’espai, tot en el mateix punt, ni pel temps, Déu, diguem-ho així, només té present. El Big Bang té sentit temporal per a nosaltres, però no per a Déu. De fet, en la visió cristiana de Déu, Jesucrist Déu fet home, significa el seu constrenyiment voluntàriament per les quatre dimensions, això és el que li confereix la seva dimensió humana unida a la divina. Fa anys, quan el Papa Joan Pau II va sorprendre afirmant que “el Cielo no es un lugar entre las nubes”, “ni el infierno es un lugar” , i més tard el periodista Eugeni Scalfari de La Repubblica, va interpretar malament el Papa Francesc, quan aquest va construir una frase semblant, està formulant la mateixa concepció. En Déu no hi ha lloc ni temps. I és que el que popularment s’entén per eternitat significa no una successió indefinida de segons, sinó la desaparició del temps, un concepte que ara, de la mà de la ciència, podem comprendre millor.
