La democràcia està en crisi perquè no respon a les necessitats de la majoria, persones, famílies, empreses , i sí als interessos de les elits del poder. Però aquest concepte cal precisar-lo perquè se n’ha fet un ús simplificador, una mala utilització de la lluita de classes. Els “riscs”, per si sols no configuren aquesta elit, perquè no tots en formen part, ni ells sols la configuren. Depèn dels límits que atorguem al concepte de riquesa, i també de com la seva existència condiciona el poder de l’estat o està condicionada per ell. Les elits del poder són en gran mesura l’alt funcionariat, els grans sectors mediàtics, professionals inclosos. Són els perceptors de rendes públiques per raons ideològiques i, per sobre de tot, la partitocràcia a cavall de la mediocritas.
La crisi es manifesta de diferents formes, i el conflicte a Catalunya n’és una d’elles. És multi causal i té diverses lectures complementàries. Una d’elles és que una part del catalanisme del poder ha virat cap a l’independentisme per garantir-se la seva pròpia continuïtat. Per si sol però, el viratge no hauria aconseguit res, si al mateix temps no s’haguessin construït una gran il·lusió col·lectiva en temps de frustracions i manca d’horitzó de sentit. Han donat resposta a molts somnis personals frustrats, han donat una raó per viure superior a la pròpia raó individual, cobrint així el gran buit d’allò que prèviament s’ha destruït: els valors compartits. La mateixa buidor que per reacció ara intenta omplir d’il·lusió el renascut nacionalisme espanyol. Són projectes que en lloc de néixer de la concertació i el respecte, neixen de la confrontació. El mateix PSOE no s’escapa d’aquesta lògica malgrat que la matisi. La imposa en la seva visió del dogmatisme del “políticament correcte” asimètric. Podemos va néixer amb ella. El conflicte i la polarització prospera també a escala espanyola.
En realitat es vol emmascarar el mal funcionament de les institucions, en primer terme, els partits, cercant bucs expiatoris, en la idea de René Girard sobre aquest concepte. Perquè és la combinació de partitocràcia i mal funcionament de la democràcia, el que ens porta a la destrucció de les institucions democràtiques.
Les pròximes eleccions generals no resoldran el problema perquè aquest és profund i perquè els antagonismes són intensos. Estem més a prop de la inestabilitat o el bloqueig polític, que d’un govern estable.
La regeneració democràtica necessària no vindrà dels partits polítics lliurats a la seva inèrcia, perquè la genètica partitocràtica els ho impedeix. Només un fort impuls nascut fora del sistema de partits i de la seva lògica els impulsarà a fer-ho. Un electró no canvia d’òrbita sense una energia exterior. El símil és de directa aplicació al nostre cas polític. Cal una acció política i apartidista, sorgida de la societat civil per impulsar que els partits retornin a la seva missió instrumental de servei, a canalitzar i articular el pluralisme, a practicar-la en base el diàleg, els acords transaccionals presidits per la idea de la construcció del bé comú.
La democràcia lliberal partia d’algunes idees ben concretes, com la que ningú té la veritat. Aquesta és com un mirall trencat i cada facció política en té un tros més o menys gran. Reconstruir el mirall vol dir unir-ne la major part, i no consisteix a proclamar la sacralització del tros propi, confonent-lo amb la totalitat. Avui, la regeneració passa per integrar els ciutadans en les institucions, i que en aquest procés es formin per la vida pública, bàsicament en dos aspectes: l’equilibri necessari entre drets i deures i l’assumpció de la responsabilitat dels propis actes. Necessitem una ciutadania responsable perquè la política funcioni bé. Només així podran erradicar-se o almenys pal·liar-se el control de les elits del poder. L’obligatorietat en el rendiment de comptes i de la verificació prèvia de la consistència interna dels programes electorals són necessitats urgents per superar la crisi, com ho és un sistema electoral que atorgui poder real d’elecció al ciutadà i acabi amb les llistes tancades i bloquejades.
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.