El filòsof Jean Jacques Rousseau (1712-1778) ha estat protagonista de dues representacions del festival Temporada 2024 de Girona. És una elecció interessant perquè les seves idees han deixat empremta a la nostra societat postmoderna. El filòsof nascut a Ginebra va viure en ple Segle de les Llums, una època precedida per la revolució antropocèntrica del Renaixement, i el subjectivisme filosòfic de Descartes i religiós de les reformes luterana i calvinista.
Anticipant-se en un segle al romanticisme, a les primeres obres de Rousseau hi trobem una primacia del sentiment per sobre de la raó. Aquest és també un tret distintiu del nostre temps respecte a la modernitat vigent fins fa poques dècades. Contràriament a la resta dels pensadors de la Il·lustració, pel filòsof ginebrí la cultura, les arts i les ciències, no només no han ajudat a millorar els costums, sinó que els han corromput. Té una visió ingènuament optimista de la naturalesa humana, i molt pessimista de la societat que s’ha erigit al voltant d’una cultura artificiosa, de la privatització de la propietat i de la desigualtat que ha provocat.
Rousseau confia en la bondat originària del sentiment pur, i fixa el seu referent ideal en un hipotètic estat de naturalesa. Desconfia d’una Il·lustració entregada a la raó però que s’oblida del més important: el coneixement del propi home. En la mesura que aquest s’allunya de si mateix augmenten les falses necessitats que l’imposen els altres, la vanitat i l’enveja. En el nostre temps de consumisme i xarxes socials aquest diagnòstic de fa més de dos segles ens pot resultar proper.
Rousseau idealitza la infància i la contrasta amb tot allò que refusa de l’home adult i mal socialitzat. Aquest, en l’educació, no ha de ser el model a imitar per l’infant, sinó que és el nen el que mostra a l’adult allò que ha d’arribar a ser. Això porta a l’anomenada “educació negativa”: no instruir al nen en tot allò que pot aprendre per si mateix, deixar-lo que segueixi el seu instint i experimenti per si mateix, deixar-lo créixer sense els prejudicis, costums i coneixements dels adults. És clara la influència de Rousseau en la pedagogia que s’ha anat aplicant aquestes darreres dècades, els resultats de la qual avui es qüestionen.
Tant en els textos declamats per Jordi Boixaderas, com en “La Disputa” formidablement interpretada per Josep Maria Flotats i Pep Planas, s’esmenta que el filòsof va entregar cada un dels seus cinc fills a l’hospici a mesura que anaven naixent, om van rebre “una educació severa però justa, com a la República de Plató”. No sabem si aquesta renúncia a fer de pare respon a una conveniència personal o té a veure amb la seva idea que la paternitat és un privilegi social contrari a la igualtat.
Amb l’objectiu de superar els mals que observa en la societat, el Rousseau més madur fa un salt des del pur individualisme i la innocència del seu enyorat estat de naturalesa, a la confiança cega en l’imperi de la voluntat general representada en la llei. En virtut del Contracte Social, cada individu ja no s’ha de sotmetre cap a altre sinó que ha de cedir els seus drets a favor de la comunitat, renunciar als seus interessos egoistes a favor del bé col·lectiu.
El que acaba proposant és un radical igualitarisme i una total col·lectivització de la societat, incompatibles amb qualsevol intermediació familiar, religiosa, associativa, ni de cap mena entre l’individu i l’estat democràtic sobirà. La sobirania representada en la voluntat general del cos social és inalienable, indivisible, infal·lible i absoluta. A diferència de Montesquieu Rousseau no és partidari de la separació de poders. Tampoc ho són a la pràctica molts dels nostres governants actuals, però més per les lluites partidistes que per respecte a la sobirania indissoluble del conjunt del poble. A la societat que propugna Rousseau no hi ha lloc pels interessos particulars, ni pels partits, entitats o grups de pressió que els representen, per ser tots aquests contraris a la dictadura de la majoria. Per aquestes raons, es pot considerar Rousseau com un precursor de Marx.
Així legitima també l’omnipotència de les lleis, un altre tret característic de la postmodernitat. No sabem si Rousseau es podia arribar a imaginar que aquesta sobirania absoluta del legislador acabaria negant fins i tot la màxima del constitucionalisme anglès segons la qual “el Parlament ho pot fer tot menys convertir un home en dona”. Però aquesta és la pretensió de les lleis de principis del segle XXI.
Potser al segle XVIII no era concebible el grau de relativisme moral i de nihilisme que dominen a la societat postmoderna. I a l’ingenu de Rousseau li va passar per alt què podia arribar a fer un legislador sense uns principis prepolítics o de dret natural als que atenir-se. També quedaria sorprès si veiés com al nostre temps la voluntat general expressada en els parlaments sovint fa prevaldre les passions i interessos particulars minoritaris per sobre del bé comú de la majoria. Rousseau és la confirmació que dels romàntics i dels que no toquen de peus a terra no en solen sortir bones propostes polítiques. I això també és aplicable a la política catalana del segle XXI.
Publicat al Diari de Girona el 25 de novembre de 2024
