És impossible entendre la trajectòria humana i política de Jordi Pujol sense parar atenció al motor principal de la seva vida, juntament amb Catalunya: la seva fe catòlica. Tot i que s’ha d’entendre com quelcom més profund i ampli que el simple ritual dominical.
Jordi Pujol és un catòlic sense complexos que no amaga la seva fe ni la imposa a ningú, incloent-hi els seus col·laboradors. Algunes vegades, el seu discurs al·ludeix a un fet o un principi cristià, però ho fa escassament, ja que prefereix recórrer a referències dels camps adversaris. No obstant això, quan ho considera necessari, entra en qüestions polèmiques, com va ser el cas de la defensa de Benet XVI.
Un llibre, Nosaltres, els catalans: del catalanisme catòlic al pujolisme, i un extens article acadèmic, “L’imaginari cultural i social del pensament polític del primer pujolisme”, ambdós de Mariona Lladonosa Latorre, són bones referències per a qui vulgui aprofundir en aquest àmbit. Segons la reflexió de l’autora, Pujol va ser un catalitzador de l’evolució del catalanisme catòlic cap a un nacionalisme modern, que combinava elements tradicionalistes i noucentistes.
L’etapa iniciàtica del pensament de Pujol
Durant la seva joventut, Pujol va formar part de diversos grups catòlics, destacant especialment el grup CC —Cristians Catalans o Crist Catalunya—, del qual va ser un membre destacat. En aquest context es van consolidar dos dels ideals que marcarien la seva acció i pensament: «la fe en Déu, els homes i Catalunya». El seu activisme polític es va intensificar durant els últims anys de la dècada dels cinquanta, fins que va ser empresonat arran dels fets del Palau de la Música de 1960, on va ser torturat i jutjat per un consell de guerra. Va romandre empresonat fins al desembre de 1962.
Els fets del Palau de la Música i les seves conseqüències van esdevenir clau per a la construcció del relat mític de Pujol, associat a valors com el sacrifici, l’heroisme i una aura religiosa. Com explica Joan Creixell en Els fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol, “la gent s’agenollà al carrer, resà i cantà. El ‘Crec en un Déu’ i ‘Amunt germans’ s’anaren repetint”. Aquest imaginari va acompanyar Pujol durant els anys següents.
Fer país: el catalanisme actiu
A partir dels anys seixanta, Pujol va elaborar un discurs pràctic, centrat en el desenvolupament d’accions culturals i econòmiques. L’objectiu era fomentar el sentit comunitari, defensar una manera de ser i integrar les reivindicacions socials, polítiques i humanistes amb una vocació europeista. Aquesta proposta es convertiria en un referent del catalanisme, sintetitzada en la idea de «fer país».
El pensament escrit de Pujol es pot resseguir en quatre de les seves obres principals: Una política per a Catalunya (1976), La immigració. Problema i esperança de Catalunya (1976), Des dels turons a l’altra banda del riu (1978) i Construir Catalunya (1979). Aquestes obres, tot i que van ser publicades més tard, recullen els seus escrits primerencs.
Influències i revisió del catalanisme precedent
El pensament de Pujol està influenciat per referents catòlics com Torres i Bages, Péguy, Saint-Exupéry, Mounier, i Raimon Galí, una de les seves figures claus. També són rellevants altres influències com Prat de la Riba, Joan Triadú, Josep Benet, o Jaume Vicens Vives. Un dels esforços de Pujol va ser revisar el catalanisme anterior i incorporar-hi símbols associats a la moralitat cristiana, com el sacrifici, l’heroisme i la redempció.
Pujol defensava que el patriotisme autèntic ha d’incloure l’exigència del sacrifici i la vida mateixa. Aquesta reflexió va començar als anys cinquanta amb el text Fer poble, fer Catalunya (1958), on va assentar les bases d’una acció destinada a la reconstrucció nacional inspirada en figures com Prat i Macià.
Una concepció fundacional i hegemònica
La projecció ideològica de Pujol es fonamentava en una concepció de la identitat catalana estretament vinculada al catolicisme i la religiositat popular. Aquesta concepció, amb vocació fundacional i de poder, generava recels en l’esquerra, no només per ser un adversari polític fort, sinó també per oferir una alternativa cultural i espiritual que disputava visions col·lectives en l’àmbit popular.
Jordi Pujol va posar en pràctica aquesta visió en diversos àmbits. Un exemple és la creació d’una direcció general d’Afers Religiosos, pionera a Espanya, una iniciativa que es manté en els successius governs de Catalunya.
Fe i política, una combinació complexa
Tot i que el catolicisme inspira moltes de les concepcions de Pujol, mai va fer política confessional. Al contrari, va saber transfigurar la seva fe en una concepció secular, basada en la raó i els sentiments.
Amb el pas dels anys, l’impuls inicial de Pujol es va matisar, especialment durant els seus anys al capdavant de la Generalitat. Els molts anys de poder van erosionar aquell impuls cristià inicial, però mai van suposar l’abandonament complet d’aquell motor.
El catolicisme de Pujol no va ser mai fonamentalista, sinó que es basava en fonaments sòlids. Segons Pujol mateix, Pau VI era el seu papa de referència, i la seva fe es caracteritzava per profunds dubtes, influïts per les circumstàncies. A la fi, el cristianisme catòlic de Pujol és inseparable de la cultura catalana, i els seus valors són essencials per a fer un bon país.
És sorprenent que, malgrat la seva gran obra i influència, Pujol no hagi deixat un llegat polític i intel·lectual de seguidors d’alt nivell. En un país que no sap reconèixer la grandesa, la figura de Pujol continua sent única en la política catalana contemporània.
Com és possible que, amb una obra tan important, ningú manifesti interès per recuperar i fer reviure el llegat de Jordi Pujol? Això ens porta a una trista conclusió: som un país que no sap reconèixer la grandesa quan la té davant.
PARTICIPA EN LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.