Cap a un rellançament nou del procés d’integració europea

El procés d’integració europea per la via comunitària (Comunitats Europees, avui Unió Europea) es va iniciar el 1951 amb la creació de la primera Comunitat Europea, la CECA (Comunitat Europea del Carbó i Acer).

L’estratègia del procés va quedar definida a la famosa Declaració Schuman de l’11 de maig de 1950, que va proposar la creació de la CECA. Porta el nom de Robert Schuman, llavors ministre francès d’Afers Estrangers. Va pronunciar la seva Declaració al Quai d’Orsay de París, seu del Ministeri francès d’assumptes exteriors, cinc anys després de finalitzar la Segona Guerra Mundial.

El nou projecte integrador naixia, com a nova Ave Fènix, de les cendres d’un continent destruït per la guerra. Cites importants d’aquell document són les següents:

• “La pau mundial no es pot salvaguardar sense uns esforços creadors equiparables als perills que l’amenacen.
• “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que constitueixin primer una solidaritat de fet.
• “La Posada en comú de les produccions de carbó i d’acer (…) canviarà el destí d’aquelles regions que durant tant de temps s’han dedicat a la fabricació d’armes, de les quals han estat elles mateixes les primeres víctimes.
• Cal fer la guerra entre europeus “no només impensable, sinó materialment impossible”.
• “L’agrupació de les nacions europees exigeix que l’oposició secular entre França i Alemanya quedi superada, per la qual cosa l’acció empresa ha d’afectar en primer lloc França i Alemanya”.

El principal inspirador ideològic de l’estratègia comunitària d’integració europea va ser el francès Jean Monnet, segons el qual la integració europea consistia a:

“Unir no als Estats sinó a persones” i el seu objectiu final era la pau. Va proposar començar el procés per la integració econòmica, és a dir, allò que ell anomenava “solidaritat de fet”. Va avisar des del principi que Europa s’aniria fent “a cops de crisi i que seria la suma de les solucions donades a cadascuna de les crisis”. Pensava que a la CECA seguirien altres comunitats europees, de manera progressiva i pragmàtica o “funcionalista“, fins a arribar a la unió política federal. Cada Comunitat seria un exemple de “realització concreta”.

A partir del 1951, l’evolució de l’estratègia del procés d’integració europea per la via comunitària coneixeria alts i baixos, és a dir, períodes alternatius d’eurooptimisme i europesimisme, acompanyats generalment, respectivament, d’expansió i de contracció econòmiques.

L’any 1954 van fracassar dos nous projectes comunitaris d’integració: La Comunitat Política Europea (CPE) i la Comunitat Europea de Defensa (CED). Aquest fracàs va motivar la primera gran crisi de l’estratègia, que es va resoldre a través d’un primer rellançament europeu (la famosa relance européenne de l’època), que va conduir el 1957 a la creació de dues comunitats més: la CEE (Comunitat Econòmica Europea) i EURATOM (Comunitat Europea de l’Energia Atòmica).

Després del 1973 (primera ampliació i crisi del petroli) va arribar un altre període d’europesimisme que es va tornar a superar amb un segon rellançament europeu que es va concretar amb la creació el 1992 del Mercat Interior Únic, a partir de l’adopció de l’Acta Única Europa (AUE) (1986) que va suposar la primera modificació dels tres Tractats fundacionals (CECA, CEE, EURATOM).

L’últim període d’eurooptimisme de la UE ha transcorregut als anys del canvi de segle, concretament entre el 1995 i el 2005

Basat sobre grans projectes i realitzacions com ara la creació de l’euro (1999), el projecte de Tractat constitucional europeu, l’inici de les ampliacions cap als països de l’est (2004) i l’adopció de l’Agenda de Lisboa (2000-2010) sobre aspectes economicosocials. Aquest darrer període eurooptimista va acabar el 2005 amb el desengany produït pel rebuig popular del Tractat constitucional (referèndums negatius a França i els Països Baixos) i la constatació del fiasco de l’Agenda de Lisboa.

El gran optimisme d’aquells anys ve reflectit, per exemple, al text de la Primera Estratègia de Seguretat Europea (2003), elaborada pel llavors Alt Representant per a assumptes exteriors i seguretat, Javier Solana, en què se celebrava que Europa “mai havia conegut un període de pau com el que aleshores estava gaudint“ i que estava “envoltada de països amics”, alhora que s’elogiava l’èxit del soft power (poder tou) característic de la UE, basat en la negociació i el consens .

La UE es considerava a si mateixa com un “Estat postmodern”, segons terminologia de Robert Cooper, diplomàtic britànic adscrit al departament de Javier Solana. Aleshores van aparèixer llibres de gran entusiasme europeista que s’atrevien a tenir títols com el següent: “Perquè Europa serà la potència dominant del segle XXI” (autor, Mark Leonard, avui director del think tank European Council on Foreign Relations).

A partir del 2005 comença un llarg període d’europesimisme.

El fracàs del Tractat Constitucional va tenir una trista continuïtat a través de l’aparició de crisis successives, cosa que ha portat a parlar habitualment de “policrisi” o de “crisi heura”.

S’ha viscut una autèntica concatenació de crisi: Gran Recessió (2007/2008), deute sobirà (2010), Crimea (2014), immigració (2015), Brexit (2016), elecció de Trump (2016), auge dels populismes, retrocés de les democràcies, aparició a Europa de “democràcies iliberals“, pandèmia (2020), guerra d’Ucraïna (2022).

Polítics, acadèmics i ciutadania perdien la fe amb les institucions europees fins al punt de generar una resistència mental a identificar èxits recents com un canvi de tendència.

En els darrers tres anys s’han acumulat evidències indiscutibles de millora que permeten augurar un nou rellançament de la UE. El 31 de gener del 2020 – dia en què el Regne Unit va deixar finalment la UE i es van diagnosticar els primers casos de la covid a Itàlia – podria ser la data simbòlica que marca l’inici d’una nova era. Així ho indiquen think tanks europeus de primera fila.

Tot i haver viscut moments potencialment demolidors per al projecte supranacional europeu, la suma de perills s’ha transformat en font de fortaleses.

La Història ja ha dictat el veredicte sobre l’error comès pels britànics per renunciar no només al Mercat Interior Europeu, sinó també a la versió més dinàmica i cosmopolita d’ells mateixos.

Poc després, dels titubejos i negociacions que antecedeixen tot avenç transcendental, la pandèmia ha reforçat la UE en diversos fronts:

• Un ambiciós pla de solidaritat i modernització vehiculat a través dels fons Next Generation.
• Una integració monetària més sòlida que no exclou l’emissió massiva de bons.
• Malgrat les febles competències de Brussel·les en salut, un exitós programa conjunt de vacunació. El contrast entre la dependència radical de material mèdic xinès durant les primeres setmanes de confinament i l’oferta de vacunes europees feta actualment a Pequín és la millor expressió del camí recorregut.

Aquest trienni de confrontació amb èxit d’adversitats ha estat també el del despertar geopolític.

Ja abans que Rússia ataqués el seu veí, l’actual Alt Representant per a assumptes exteriors i seguretat de la UE, Josep Borrell, cridava a aprendre “el llenguatge del poder” i avançar en “autonomia estratègica” davant de les potències no europees.

Al llarg del 2022, després de la invasió d’Ucraïna per Rússia, les idees van començar a transformar-se en fets. Ningú no s’imaginava el grau d’unitat i determinació a l’hora de sancionar Moscou, desconnectar-se del seu gas, ajudar Ucraïna, acollir refugiats i reforçar la seguretat i la defensa de tot l’espai euroatlàntic. Ha ressuscitat fins i tot la política d’ampliació de manera que l’horitzó més esperançador per al país agredit consisteix avui a unir-se als 27.

L’autonomia estratègica, al costat de la possibilitat de jugar un paper moderador en un escenari internacional caracteritzat per la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, són prioritats fonamentals de la UE en aquests moments.

El Consell de la UE ha definit el concepte d’autonomia estratègica com “la capacitat per actuar de manera autònoma quan i on sigui necessari i en la mesura que sigui possible amb els països associats”.

Segons el Consell, “sense ser autònoms de debò, els europeus no serem capaços d’arribar a la unió política federal, objectiu fonamental de la UE, i encara menys a actuar al món com un veritable actor global”.

En un document del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE) de 2020, es defineix així el concepte d’autonomia estratègica: “procés a llarg termini perquè els europeus prenguin, cada cop més, les regnes del seu destí a les mans i per a defensar els nostres interessos i valors en un món cada cop més hostil, un món que ens obliga a confiar en nosaltres mateixos per garantir el nostre futur”. L’autonomia estratègica comprèn aspectes referits tant a defensa com a tecnologia i economia.

En un recent article publicat pel canceller alemany, Gustav Scholz, a la revista Foreign Affairs, es diu que “la qüestió central del moment és com poden els europeus i Europa continuar sent independents en un món creixentment multipolar”.

Scholz rebutja una nova guerra freda Estats Units-Xina i entén que promoure la defensa en el marc de la UE és una manera de reforçar l’OTAN. Es tracta d’una autonomia estratègica que compagini el caràcter occidental d’Europa i la seva aliança imprescindible amb els Estats Units amb la capacitat de defensar els interessos europeus.

Tractant-se de les relacions Europa-Xina, Josep Borrell ha declarat que “Europa ha de mirar la Xina amb els seus propis ulls, valors i interessos, que no sempre coincideixen amb els dels Estats Units; Europa no pot ser un ostatge del conflicte entre els Estats Units i la Xina”.

No hi hauria probablement interès més noble ni millor ocupació per a l’autonomia estratègica d’Europa, en aquests temps, que intentar exercir un poder moderador entre els Estats Units i la Xina, la deriva actual de relacions del qual podria conduir, si no es rectifiqués, a una veritable catàstrofe.

Es pot argumentar que si encara no existeix un optimisme generalitzat sobre la bona salut de la UE és perquè aquesta va responent a reptes que són en si mateixos negatius – eurofòbia, pandèmia o guerra – i perquè queda per resoldre com es consolida el que s’ha aconseguit.

Tampoc no s’ha de descartar l’injustificat prestigi intel·lectual que atorga no deixar de ser pessimista. Hi ha, per descomptat, enormes desafiaments i poderosos adversaris, encara que si ens fixéssim només en les dificultats o les resistències, mai no podríem identificar progressos històrics.

Aviat, amb una mica més de perspectiva, possiblement hi haurà consens a qualificar aquest moment com un nou rellançament del procés d’integració europea, similar a altres coneguts anteriorment.

D’aquí uns anys, els experts començaran possiblement a debatre les causes d’aquest nou rellançament de la UE a partir del 2020. L’explicació última probablement apuntarà tres protagonistes: David Cameron, un ratpenat al mercat de Wuhan i Vladimir Putin.

 Loading ...