Es busquen treballadors estrangers de tota mena, raó: Europa

Un relat còmic molt manat sobre el (mal) funcionament de la UE té com a protagonista un líder polític nord-americà. Es queixa amargament que no hi hagi un número de telèfon per parlar directament amb el que mana a Brussel·les. Es mostra molt molest per no obtenir resposta a aquestes dues preguntes: qui mana a la UE i quin és el número de telèfon. Pensa que a Washington la qüestió està resolta, qui mana és el president i el seu número de telèfon és conegut.

El brillant primer ministre de la República Popular de la Xina en temps de Mao, Zouenlai, va creure haver trobat una resposta, fa dècades, sobre qui manava a Brussel·les. Després de visitar durant uns quants dies les institucions comunitàries va declarar el següent: “Ha estat un viatge molt interessant, he tingut l’oportunitat de veure’m amb un procés de presa de decisions”. El líder xinès havia arribat a la conclusió que els que manaven realment a Brussel·les eren el protocol i els procediments burocràtics.

Referint-se al relat abans esmentat, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va dir en una ocasió el següent:

“Per cert, parlant de l’absència d’un número de telèfon per parlar amb qui mana a Brussel·les, si algú vol saber què és la UE, us recomano que abans de saber qui mana, s’anoti la següent expressió numèrica: 6-20 -50“. Un interlocutor li va preguntar immediatament pel significat d’aquells tres números, i ella va respondre: “Es tracta de percentatges; la UE representa el 6% de la població mundial, el 20% del PIB del món i el 50% de la despesa social global. Si s’entenen bé, s’haurà fet un pas molt important cap al coneixement de la UE“.

La població de la UE suposava efectivament quan ella parlava, i també avui, el 6% de la població mundial (avui 480 milions sobre 8.000).

Una qüestió rellevant és que, el 1957, quan es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el percentatge era també el mateix que l’actual, però ho era en relació amb la població mundial de llavors (3.000 milions), davant d’una població de la CEE (avui UE), de 180 milions. El 1957 els estats membres eren sis, avui en són 27. El percentatge del sis per cent de la població mundial de l’Europa Comunitària s’ha anat mantenint sense variació al llarg de les últimes dècades gràcies a les successives ampliacions de la UE i no per el creixement vegetatiu de la població, que és negatiu a Europa.

Des del 1957 fins avui han passat 65 anys i han passat moltes coses, però una s’ha mantingut constant a la UE: el percentatge del sis per cent de la població respecte al total mundial.

Dels 447 milions de persones que avui viuen a la UE, la meitat corresponen als 21 països que han entrat en set onades successives, a partir del 1973. L’any 2023 marca el 50è aniversari de la primera ampliació. Brussel·les no ho ha celebrat, ja que el Regne Unit va entrar el 1973, però va decidir sortir el 2016 (Brexit) i avui torna a ser un país tercer. Les perspectives de futures ampliacions es dirigeixen cap a Ucraïna i els Balcans (Ucraïna sola té 44 milions d’habitants). La darrera adhesió es va produir fa deu anys: Croàcia. Gràcies a les successives ampliacions de la UE, s’ha pogut mantenir el percentatge del sis per cent de la població mundial.

La política d’ampliació, per aquest motiu i per molts altres, es pot considerar la més reeixida de la UE. Però les ampliacions tenen un límit i posen en relleu un greu problema: la decadència demogràfica d’Europa. Les successives ampliacions de la UE han emmascarat aquesta realitat.

La Comissió Europea ha publicat a l’abril de l’any passat una comunicació titulada “Atreure capacitat i talent a la UE“.

Una comunicació és un exercici de reflexió previ a l’adopció de directives i reglaments que ho han de desenvolupar. Al document s’explica amb tot luxe de detalls que Europa, atès el seu decreixement demogràfic, necessita quantitats ingents de treballadors que arribin de l’exterior, ara i en el futur, per cobrir els llocs de treball que genera.

Segons Eurostat, l’atur va caure al mínim del segle XXI a l’octubre, fins a un 6%. El 3,1% de les ofertes d’ocupació a la zona euro van quedar sense cobrir fins al tercer trimestre. En una trentena de professions, l’escassetat de mà d’obra és molt gran i la Comissió Europea calcula que, si ara un 70% de la població es troba en edat de treballar, el 2070 el percentatge baixarà fins al 54%. Conclusió: les empreses europees necessiten imperativament més treballadors procedents de l’exterior, moltes ofertes de feina no es cobreixen actualment.

Cada cop més, els països estats membres de la UE busquen activament mà d’obra a l’estranger, aprovant noves normes.

També la Comissió Europea ha engegat iniciatives per pal·liar el problema. Fa temps va plantejar la revisió de la directiva sobre la targeta blava, que intenta captar migrants altament qualificats. Busca principalment atreure metges, enginyers i aquest tipus de perfils. És aviat per veure resultats, perquè encara cal traslladar les lleis nacionals. També apunta perfils no tan qualificats, dels quals la UE està igualment necessitada.

Segons la comunicació de la Comissió Europea, la UE ha d’abordar l’escassetat de mà d’obra particularment a sectors i regions específiques.

Les pitjors taxes de vacants sense cobrir es donen als Països Baixos, Bèlgica i la República Txeca, que freguen el 5%. Alemanya queda molt a prop, amb un 4,5%, gairebé el doble que França i Itàlia (al voltant del 2,5%). Espanya figura a la cua, amb un 0,8%, cosa que no significa que el fenomen no sigui ressenyable: hi ha 144.000 vacants sense cobrir, el doble que fa una dècada, quan comencen els registres, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística ( INE).

Entre les professions més demandades hi ha la fontaneria, la infermeria, l’anàlisi de sistemes, els llocs de soldador i el transport de mercaderies per carretera. Els sectors amb mancances severes donen feina al 14% de la massa laboral europea.

Alemanya ja ha fet passos decisius: ha reduït la burocràcia, ha facilitat l’homologació de títols i ha permès l’arribada de persones sense contracte amb visats temporals.

França prepara una nova llei migratòria que facilitarà la contractació d’immigrants sense papers i demandants d’asil a sectors on faltin treballadors.

Bèlgica ha engegat un permís únic que combina l’autorització de treball i de residència.

L’executiu portuguès va implementar recentment un nou tipus de visat que concedeix un total de 180 dies de cobertura legal i un altre especialment adreçat a nòmades digitals (empleats que teletreballen i van canviant de residència).

Espanya també ha adoptat canvis normatius per facilitar la integració de la mà d’obra estrangera. A poc a poc, està variant la seva manera d’abordar la immigració laboral, de manera que contractar estrangers als seus països d’origen resulti més habitual i flexible.

Tots els experts coincideixen a afirmar que l’envelliment de la població suposa la causa principal de la manca de mà d’obra a Europa, qualificada i no qualificada. A l’envelliment general se sumen motius de les revolucions de tota mena que experimenta el mercat, començant per la digital.

Segons una declaració recent de l’Institut Sindical Europeu (ETUI, European Trade Union Institute), “es busquen perfils específics, conseqüència de la transició al món laboral a l’univers digital i ecològic; però també hi ha sectors demandants que no són necessàriament gaire qualificats, com ara el transport, la logística, el comerç minorista i l’allotjament. El nostre lema podria ser en aquests moments el següent: es busquen treballadors estrangers de tota mena, raó: Europa”.

 Loading ...