Aragonès al Parlament: Torna el Quebec, o el dia de la marmota

0És un fet obvi que la independència de Catalunya és inviable i no té un horitzó de resolució clar ni un camí definit.

Només cal considerar l’última intervenció del president Aragonès en el debat anual del Parlament i la seva proposta d’“un referèndum a la canadenca” per constatar que es viu instal·lat en el dia de la marmota, el d’un retorn etern.

Qui creu que el govern espanyol acceptarà en les condicions actuals un referèndum sobre la independència de Catalunya, quan han dit que no mil vegades abans? És una fórmula ben pobra de justificar el sou.

És obvi que no comparteixo aquesta idea d’independència com a projecte polític, no només per raons de viabilitat, sinó perquè entenc que avui els nostres problemes són altres i que la ruptura amb Espanya és més negativa que una altra cosa.

Sóc crític contra aquest independentisme estèril i els seus terribles errors, i del mal aprofitament que fan del sentiment popular de molta gent a favor de la independència, en benefici personal. I no ho dic ara, perquè vaig escriure ja fa un munt d’anys, quan encara governava Jordi Pujol, un llibre, Més enllà de l’Autonomia, on dibuixava les tres vies d’autogovern: la reforma del primer Estatut, la solució de recuperar, actualitzat, l’estat que definien les Constitucions de Catalunya, en allò que avui seria un estat lliure associat, i la independència, com a via més improbable.

Avui, en l’actual context, encara és més improbable i menys necessària perquè el govern independentista ha deteriorat de tal manera el país i les seves institucions -sanitat, ensenyament, administració pública, infraestructures, la capacitat d’autogovern, el reconeixement i el prestigi internacional de Catalunya – que és necessari reparar el mal fet, i a la vegada afrontar els grans reptes extrems, com la crisi ambiental, la crisi econòmica, la pèrdua de pes industrial, la crònica manca de productivitat i treball, i un llarg etcètera de qüestions vitals, com a prioritat i concentració de forces.

Crec que la prioritat avui continua sent l’aprofundiment de l’Estatut, amb l’horitzó de sentit d’Estat lliure associat, amb el rerefons de legitimitat històrica, cap al qual va caminant pas a pas i amb un altre nom, el País Basc.

L’independentisme ha comès el greu error de governar malament des d’una institució dotada de tants mitjans com la Generalitat (el sostre de despesa del nou pressupost serà de 33.000 milions,) mentre que a Escòcia el partit nacionalista al govern ha procurat mostrar el que seria possible si fossin independents malgrat tenir mitjans més limitats que Catalunya. Governar bé era el camí per ampliar la famosa base i s’ho han carregat del tot. Són senzillament incapaços.

És clar que sempre quedarà el consol de pensar que l’independentisme encara hi és. Però congelat, sense idees, ni força, ni líders. El periodista Francesc – Marc Álvaro deia al president espanyol que no confongués la impotència amb la desaparició del conflicte. Em sembla una frase adreçada a l’acte consol. Perquè, a qui l’importa un conflicte que sigui impotent? Avui, l’electorat independentista ha retrocedit i com a molt és un terç. Són moltes persones, però insuficients i amb la marxa enrere posada.

I què dir del no rotund i clar de la Unió Europea i dels seus governs, que van tallar tots els fils amb Catalunya des del moment en què es va perfilar una mica l’independentisme, i que només s’ha començat a recuperar tímidament a partir del convenciment que Esquerra Republicana s’ha plegat als interessos de Sánchez.

Més enllà d’Europa, és a dir, els Estats Units no volen ni sentir a parlar de tal possibilitat. Només li faltaria aquest embolic a l’actual i complex tauler Mediterrani i a la situació de conflicte mundial on el focus està situat molt lluny, a l’àrea del Pacífic, i molt a prop, a Ucraïna.

Un factor, el qual s’aborda poc perquè hi ha una ceguesa suïcida, és el de la pròpia fragilitat de la societat catalana, ja que és una de les que ha assumit més la cultura de la desvinculació, i una societat d’aquest tipus és incapaç per la seva naturalesa d’afrontar cap repte fort.

Avui és el moment de la història en què la gent de Catalunya, i sobretot els joves, són més semblants en el sistema de valors i en les virtuts a la resta dels espanyols. El que eren especificitats catalanes i Vicens Vives va compendre de manera tan excel·lent a Notícia de Catalunya, han estat destruïdes en gran mesura pels mateixos catalans, més concretament per la combinació de l’acció cosmopolita de les realitats econòmiques, d’una banda, i de la progressia, de l’altra. Ja no tenim grans diferències en la moralitat, és a dir, en el sistema moral, i així és molt difícil que pugui sorgir un projecte independentista. I ningú no està disposat a sacrificar-se en excés per revertir, diguem-ne, el fet que la balança fiscal no resulti desfavorable.

L’independentisme està sense resposta i no li queda ni l’esperança d’esperar el seu Godot i, més aviat, com escriu MacIntyre, independència cap a dins. No en el sentit de fabricar independentistes ideològics, sinó en construir una societat on les persones hagin estat capaces de dotar-se de les virtuts necessàries per superar la crisi moral, que és la característica comuna de gran part d’Europa; de mudar l’independentisme en patriotisme, que és una gran virtut moral i col·lectiva. Es tracta de construir un poble que recuperi els seus valors propis, els que assenyalava Vives, i altres més necessaris avui, i les virtuts i acords per realitzar-los. Necessitem del patriotisme com a virtut que exigeix ​​el continu perfeccionament personal i col·lectiu, juntament amb una altra virtut de signe també comú: l’amistat civil aristotèlica, la concòrdia que permet treballar en comú estranys en idees pel bé de la polis, del país.