“Vigilats”

Benjamin Franklin, un dels pares de la constitució dels EUA, va dir al seu dia una frase que avui té una gran actualitat: “Un poble disposat a sacrificar la llibertat, per guanyar més seguretat, no mereix ni una cosa ni l’altre, i acabarà perdent totes dues”

Hem vist fa uns dies, una bruta maniobra d’espionatge digital, que posa de manifest que viure connectats, fa que donem i rebem informació de forma ràpida i barata, però al mateix temps i sense adonar-nos, deixem les nostres petjades a la xarxa. Aquestes seran analitzades i classificades per una mena de “Big Brother” que amb aquesta informació coneixerà millor que ens agrada i que no ens agrada, que desitgem, com pensem, quina és la nostra opció política, etc. I veiem com una mena d’aliança entre els estats, els aparells militars de seguretat, i les grans indústries d’internet, que actuen com a propietaris d’aquesta informació, i la ciutadania ho veu com un desafiament als seus drets cívics de privacitat, i una seriosa amenaça contra la democràcia.

Però, també, la comunicació digital de la que som cada  vegada més addictes, ens resta capacitat per a la comunicació real, el cara a cara, el tu a tu. Sorprèn veure un noi i una noia, que estan junts, però cadascú, mirant la pantalla del seu mòbil. Jo no sé si aquest serà el futur de la nostra comunicació, potser augmentarà la rapidesa i l’eficàcia, però evidentment ens restarà la tendresa càlida i confortable de la proximitat física, aquella mirada, aquell somriure, aquella abraçada, aquella carícia.

Els avenços tecnològics, benvinguts siguin. Aprofitem d’ells tot allò que ens facilita la vida. Però estiguem alerta de no caure en el que seria una autentica addicció.

Deia en la seva columna la Germana Victòria Molins, gran observadora de la realitat, que “en el metro tothom estava pendent de la pantalla del mòbil …ningú parlava amb ningú”. Tots podem donar fe, que la realitat és així. És cert que per la xarxa, rebem missatges preciosos, i també d’altres que són pura banalitat. Aquí cal saber triar el gra de la palla, per veure que és fonamental i que és fullaraca.

Fonamental serà sempre allò que ens acosta als altres, serà generar espais de confiança plena, tant personal com col·lectiva. Veurem que quan hi ha confiança plena, no cal espiar a ningú. S’espia allò del que es desconfia, com comentàvem i hem pogut veure en el cas “Pegasus”, un software infiltrat als mòbils per espiar als ciutadans, i que Citizen Lab, vinculat a la Universitat de Toronto, ha destapat aquest vergonyós cas, que afecta greument a Espanya.

El món del futur no hauria d’anar per aquest camí, sinó per camins de confiança, per generar espais de entesa i de diàleg, per aprendre a tractar de forma positiva, tant els que pensen com nosaltres, com els que pensen diferent. El que pensa diferent no ha de ser vist com l’enemic, sinó com aquell amic que té altres conviccions.

La realitat és que encara estem molt lluny d’aquesta situació, però caldrà treballar incansablement en aquesta direcció. Construir un futur on es treballi a favor de l’entesa i el pacte, especialment en el món de la política, on l’enfrontament sigui vist com a mala política, i la col·laboració com a bona política.

Que sovint s’haurà de baixar el llistó dels objectius, segurament.  Haurem d’aprendre a erradicar el mètode de què la victòria d’uns sigui la derrota dels altres, per arribar a aconseguir la satisfacció de tots, encara que s’hagi de baixar el nivell de les apetències.