En Jordi, porta gairebé dinou anys de presó, complint una pena de vint-i-un anys, per un delicte d’homicidi. Ara ja està en un tercer grau, i per tant, pot fer sortides al carrer, que van bé per poder parlar amb ell de forma còmoda, perquè la visita a Brians, implica perdre tot el dia.
En Jordi és un home brillant i ben plantat, que ha aprofitat la seva estada a la presó, per estudiar Dret, amb el desig de col·legiar-se al Col·legi d’Advocats de Barcelona, fet que li va ser denegat per part del Col·legi, per la seva condició de reclús.
L’home no es va donar per vençut, i va recórrer a Justícia i Pau i altres instàncies per recollir signatures, així com informes del seu bon comportament a la presó. També, un dossier on constaven tots els treballs de reinserció que portava amb grups de reclusos per millorar la seva capacitat de convivència.
Un bon dia li va arribar un ofici de l’ICAB, segons el qual se li anunciava la seva admissió al Col·legi d’Advocats.
El dia de la seva entrada al Col·legi, va ser emocionant i desagradable alhora. Emocionant perquè per a tots els que li vam fer costat, aquell moment era una festa. Desagradable, perquè els sectors més reaccionaris, es negaven a acceptar els fets, fins que el president li va donar la benvinguda a ell i a dos més i els hi va imposar la toga. En sortir, el vaig felicitar i vaig comentar que era un dia rellevant. Ell em va respondre fluixet i a cau d’orella, “també és un dia important quan estic de servei a la cuina”. La resposta va ser una lliçó de realisme i humilitat alhora.
Amb ell ens comuniquem per carta quan estan al centre, on el reglament penitenciari no permet l’ús de telèfons mòbils ni correu electrònic. A la darrera carta m’expressa el seu desig de veure’ns al centre de Brians. El dia que hi vaig anar, després de les cues i escorcolls pertinents, se’m va presentar al locutori, acompanyat d’un tal Nazario, un home gran, que se’l veia castigat per la vida, i que em va dir que no tenia família, amics, ni ningú que l’anés a veure i que rebre correspondència li faria un gran bé. Les cartes ja li llegiria i les contestaria a través d’en Jordi, “porque leer y escribir no es lo mío” em deia.
En Jordi em va comentar que veure sempre en Nazario en un racó amb el cap clot, trist i sense parlar mai amb ningú li produïa una gran pena.
En Nazario ha rebut ja la primera carta i en Jordi m’ha dit com ha canviat el seu estat d’ànim. El que fa de carter, és un reclús que va dient en veu alta els noms dels destinataris. Quan en Nazario va sentir el seu nom, va ser com una resurrecció. Ara viu una nova etapa. L’hi han comunicat que un petit grup de Justícia i Pau, l’anirà a veure. En Nazario ha demanat torn per anar a tallar-se els cabells. Ha anat al rober per buscar una camisa. En Jordi em deia: “Antoni, ja saps que jo no sóc creient, però aquesta Pasqua he vist la resurrecció d’en Nazario”. Jo li vaig respondre : “he vist la resurrecció d’en Nazario i la teva.”
Loading ...
