Diferents visions sobre la guerra d’Ucraïna

Salvador Espriu  escriu  a  “Primera història d’Ester“  que  realitat i  veritat són polièdriques. Representa la veritat  com un mirall  esmicolat en mil bocins, cadascun dels quals  conté una part de veritat. El poeta avisa que la majoria de nosaltres només podem aspirar a  trossets de veritat, i   això ens convida a ser humils.

Fa pocs dies, dos  coneixedors reconeguts de les relacions internacionals, Eugeni Bregolat, anterior Ambaixador d’Espanya a Moscou, i Josep Piqué,  exministre d’Afers Exteriors espanyol,  varen coincidir en un programa televisiu dedicat a la guerra d’Ucraïna, en el que  defensaren  visions diferents, a vegades fins i tot  oposades, del conflicte.

L’Ambaixador Bregolat sense deixar de  condemnar la invasió russa  d’Ucraïna, la va justificar  pel comportament inadequat d’Occident, especialment dels Estats Units amb Rússia,  després de la caiguda del Mur de Berlín (1989) i de la implosió de l’URSS (1991). En lloc d’assignar a aquells esdeveniments la categoria de canvi d’època,  i de procedir a una nova apreciació de l’ordre mundial, convidant Rússia a una gran conferència internacional, Occident es va   aprofitar de la feblesa de Rússia  avançant  el territori de l’OTAN cap a l’est. Això   amenaçava  la  seguretat de Rússia,  després que ella   hagués  eliminat  el Pacte de Varsòvia, el contrapès soviètic de l’OTAN durant la Guerra Freda (1945-1989), i se li hagués promès que l’OTAN no avançaria cap a l’est d’una Alemanya reunificada.

Piqué va criticar sense pal·liatius la invasió d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin,  insistint  que “no era moment de fer autocrítica“ sobre   possibles errors diplomàtics comesos per Occident després de  1989. A parer seu, les preteses raons russes són espúries, incloent-hi la suposada ampliació agressiva de l’OTAN. El que va fer aquesta organització va ser  obrir-se a nous països de l’antiga òrbita russa responent a la seva petició sobirana, perquè desitjaven una cosa tan elemental com la llibertat.

Segons Bregolat, cal reconèixer que fou una vertadera temeritat portar les fronteres de l’OTAN tan a prop de Rússia.  L’any 1968, Mijail Gorbatxov no va enviar tancs a Polònia, quan  allí varen haver-hi unes eleccions guanyades per Solidaritat que varen conduir directament a la caiguda del Mur de Berlín  i a la liquidació de l’ordre mundial de Yalta. Gorbatxov tampoc es va oposar al desmembrament de l’URSS, amb el que Rússia perdé conquistes adquirides des de Pere el Gran.  Occident entén les reivindicacions actuals de Rússia sobre Ucraïna com revisionisme de l’ordre sorgit a Europa a partir de desembre de 1991. Rússia considera, per contra, que cal retrocedir a  l’ordre vigent el juny de 1989, és a dir, l’ordre creat a Yalta. L’enorme canvi geopolític produït entre 1989 i 1991 no va donar lloc a un acord consensuat sobre l’ordre internacional resultant, a diferència del que es va fer en el Congrés de Viena després de la derrota de Napoleó, a la Conferència de Versalles a finals de la Primera Guerra Mundial o a la sèrie de conferències entre els guanyadors que varen culminar a Yalta i Potsdam, després de la Segona Guerra Mundial.

L’esfondrament de l’imperi soviètic a l’Europa Oriental i la implosió de l’URSS suposaven una alteració de la realitat de calat no inferior  al de les dues guerres mundials.

Un acord sobre l’adaptació de l’ordre internacional a la nova realitat hauria hagut d’incloure la formalització dels límits de l’expansió de l’OTAN i l’estatut de Crimea, entre altres coses. Com que no es va produir, el procés de canvi del mapa polític europeu 1989-1991 es va tancar en fals.  Els fets que varen ocórrer a partir d’aleshores varen originar que Rússia se sentís humiliada i ofesa. Gorbatxov ho va regalar tot gratis. El secretari d’Estat americà, James Baker, li va prometre que si Alemanya reunificada entrava a l’OTAN, aquesta “no avançaria ni un centímetre en direcció Est“.

Amb una ingenuïtat infantil, Gorbatxov no va demanar un document formal

Amb una ingenuïtat infantil, Gorbatxov no va demanar un document formal. L’any 1999 es va produir la primera ampliació, que incloïa Polònia, Hongria i la República Txeca. Altres varen seguir, afectant no només a exmembres del Pacte de Varsòvia, sinó inclús a les tres repúbliques soviètiques del Bàltic. A la cimera de l’OTAN de Bucarest de 2008 (Bush fill, president dels Estats Units, menys competent que el pare), es va obrir la porta a Ucraïna i Geòrgia, cosa que va irritar Rússia, que va considerar vulnerades les seves línies vermelles. Moscou va respondre amb l’ús de la força contra ambdues, annexionant-se  Crimea i promovent la creació de diverses repúbliques prorusses tant a Ucraïna (Donetsk i Lugansk) com a Geòrgia (Abjacia i Osetia del Sud), reconegudes per Rússia el 2008 i el 2022, respectivament. Occident va imposar sancions econòmiques a Rússia.

Vladímir Putin ha qualificat la desintegració de l’URSS com “el pitjor desastre estratègic del segle XX”. L’any 2021, Putin va publicar el text “Sobre la unitat històrica de russos i ucraïnesos“. El títol ho diu tot. Putin considera la Rus de Kíev com el bressol de la nació russa.  Putin pensa que  ara Occident vol crear una Ucraïna antirussa.

Segons Bregolat, els Estats Units i Occident haurien d’haver entès dues coses: 1) que Rússia no acceptaria Ucraïna a l’OTAN, 2) que Rússia tenia força per a impedir-ho.

Rússia conserva l’orgull de gran potència. Els principals estrategs nord-americans (Georges Kennan, Bill Burns, Henri Kissinger, Zbigniev Brzezinski) varen considerar una aberració intentar portar l’OTAN a les fronteres de Rússia. Rússia considera la neutralització d’Ucraïna un interès vital.  La resposta realista és la “finlandització“ o neutralització d’Ucraïna. Bush pare ho sabia, Margaret Thatcher també.  La UE  pot sortir perdedora del conflicte  amb la necessitat d’una protecció americana encara més gran i la reducció inevitable de la seva  pretesa “autonomia estratègica”, especialment energètica.

Piqué considera, per la seva banda, que l’enorme crueltat de les tropes russes a Ucraïna, la clara violació de la legalitat internacional i dels acords bilaterals (com el tractat de Budapest del 1994 pel qual Ucraïna cedia el seu arsenal nuclear a Rússia a canvi de la garantia de la seva integritat territorial) i les mentides i falsedats contínues propagades per Putin per a, primer, negar la seva intenció d’envair i, després, per justificar la invasió amb arguments delirants (com el caràcter nazi del Govern democràtic i legítim de Zelenski) porten a la conclusió òbvia que l’únic que avui es pot negociar amb Putin és un alto el foc immediat i un calendari de retirada dels territoris ucraïnesos.

Rússia ha de tornar a acceptar les regles del joc

A més, al costat del tractat de Budapest de 1994 cal recordar que en plena Guerra Freda (1975) es va posar en marxa la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa (després transformada en OSCE) que va portar a l’Acta Final de Hèlsinki. Entre els seus principis figuren el respecte a la integritat territorial i la igualtat sobirana dels estats, un equilibri en termes de seguretat, un compromís de defensa dels drets humans, així com el compromís de defensa dels drets humans i la cooperació entre estats i el respecte al dret internacional. L’OSCE continua vigent i Rússia en forma part, però la invasió d’Ucraïna l’ha deixat pràcticament ferida de mort. El seu objectiu fonamental és la garantia de seguretat i la pau al continent europeu.  L’esperit de Hèlsinki va impulsar la implementació de tractes limitatius i de reducció d’armes nuclears. Rússia ha de tornar a acceptar les regles del joc.

Contra els arguments habituals cal dir que Occident va intentar incorporar Rússia després de l’esfondrament de l’URSS i la seva derrota inapel·lable a la Guerra Freda. Primer, donant suport a les mesures orientades a la transformació de Rússia en una economia de lliure mercat. Segon, impulsant iniciatives com el Consell OTAN-Rússia per a l’intercanvi periòdic d’informació sobre assumptes de seguretat que va funcionar positivament fins al 2008.

La voluntat d’Occident era incorporar Rússia en el món postsoviètic, mitjançant regles del joc comunes i sobre la base de la confiança i la transparència mútua. El G-7 es va convertir en G-8 amb l’entrada de Rússia (1998). La responsabilitat del fracàs no és d’Occident, sinó d’uns dirigents russos que varen propiciar la construcció d’oligarquies procedents de les privatitzacions opaques a l’època de Boris Yeltsin, i posteriorment per la concentració del poder de Putin i del seu cercle immediat en un procés creixent d’autoritarisme que ha cristal·litzat en una autocràcia amb vocació inequívocament totalitària, dins de la pitjor de les tradicions russes.

En qualsevol cas, convé preguntar-se perquè aquells països que han estat sota l’òrbita russa han aprofitat l’oportunitat per escapolir-se’n i protegir-se davant les seves renovades ànsies imperialistes. I la resposta és la llibertat.

Els revengismes  han donat lloc a devastadors conflictes militars. Putin n’està sortint derrotat, per més que aconsegueixi algun èxit sobre el terreny. Piqué conclou que cal anar preparant un escenari post Putin. Serà llavors el moment de la generositat si Rússia decideix tornar a formar part d’un ordre internacional basat en les regles i principis que, al seu dia, van inspirar la creació de l’OSCE. Aquest és el marc de convivència que va funcionar satisfactòriament fins al 2008 amb la intervenció de Putin contra Geòrgia, seguida de l’annexió il·legal de Crimea i l’ocupació d’una part del Donbàs.

Timothy Garton Ash, reconegut analista britànic, diria que els arguments de l’Ambaixador Bregolat segueixen el model Yalta, mentre que els de l’exministre Piqué segueixen el model Hèlsinki.

El model Hèlsinki és una Europa d’estats democràtics independents, sobirans i iguals, que respecten l’estat de dret i es comprometen a resoldre totes les disputes per mitjans pacífics. És un model que va començar a desenvolupar-se a l’acord de l’Acta Final de Hèlsinki de 1975, es va articular a la Carta de París per a una nova Europa l’any 1990 i actualment està institucionalitzat a l’ Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE).  El seu objectiu es resumeix amb  aquestes  paraules del diplomàtic nord-americà Harvey Sicherman, que es troben en un discurs que va escriure per al president George H.W. Bush (Bush pare): “Europa sencera i lliure… i en pau“.

El model alternatiu és Yalta. La cimera de febrer de 1945 entre Stalin, Roosevelt i Churchill a Crimea (ironia de la història) s’ha convertit en sinònim de grans potències que es reparteixen Europa en esferes d’influència occidentals i orientals.   

Garthon Ash pensa que s’ha de defensar de manera decidida el model Hèlsinki

Garthon Ash pensa que s’ha de defensar de manera decidida el model Hèlsinki. Un component essencial de la seva  visió  és que a llarg termini està oberta a una Rússia genuïnament democràtica posterior a Putin.  Europa necessita una estratègia anti-Putin que sigui  pro-Rússia. I ha d’aconseguir que Rússia   emprengui, després de segles d’autocràcia i totalitarisme, el camí democràtic   que faciliti una entesa fructífera entre la  UE i una nova Rússia.  

L’agressivitat de Putin és una continuació de l’imperialisme rus militarista, autocràtic i repressiu del segle XIX, amb  una lògica expansionista que es remunta als  temps d’Ivan el Terrible. Putin no s’adona que aquest és un mètode esgotat des de 1945. A través de la UE, Europa s’ha reconciliat amb la civilització que es fonamenta en  la religió judeocristiana, la filosofia grega i el dret romà, com deia Paul Valéry.  Putin representa una Rússia vella i trista, tot el contrari d’una Ucraïna que creu en el futur,  vol ser membre de la UE  i   construir una societat lliure i democràtica.  Ucraïna mira cap endavant i la Rússia de Putin cap enrere. El nacionalisme de Putin és retrospectiu. Amb Putin la nació russa s’està esquerdant, amb una població desencantada, avergonyida i temorosa. Abans de la invasió, un vint per cent dels seus habitants i la meitat dels joves desitjaven abandonar el país,  avui segurament són més.