De quan la filosofia embogeix: l’ètica dels algoritmes

Article publicat al Diari Catalunya Plural, el 12 de novembre de 2021

La filosofia ha embogit. Aquest és el seductor títol d’un llibre del filòsof i professor de la Universitat Sorbona de París Jean-François Braunstein, traduït al castellà i publicat fa un parell d’anys per Ariel, que ha volgut promoure un debat necessari sobre les “filosofies” i teories de moda anglosaxona que estan envaint l’esfera pública sense cap mena de qüestionament per part de filòsofs i pensadors, molt probablement per no oposar-se a la nova “clerecia” (concepte del professor Joel Kotkin): un grup format per professors de les més importants universitats americanes, angleses i australianes, que, ara i aquí, marquen l’agenda intel·lectual, pretesament progressista, i que conformen —com molt bé identificava Peter L. Berger— el “Faculty Club Culture», o sigui xarxes de professors, ONGs, funcionaris internacionals, fundacions, especialitzats en temes interculturals, gènere, drets humans, medi ambient, societat de la informació, entre altres temes específics. Alguns analistes afirmen que aquest llibre és només un pamflet. No ho és, i més enllà de la ironia i causticitat amb què és escrit, l’obra és una crítica senses pal·liatius a determinades afirmacions de les teories i ètiques postestructuralistes i analítiques.

De fet, aquests “nous clergues” pretenen, en el fons, redefinir allò que és humà. I el debat és molt i molt important, molt més del que s’imaginen. Un bon amic em deia que estem davant un terratrèmol de dimensions inimaginables. Els avenços tecnològics i científics justificarien que “l’ésser “humà”  ja no serà sotmès a les lleis de la Natura sinó que seria un “producte” resultat de l’experiment científic, sense cap limitació natural.

Per això, filòsofs com els professors i professores Judith Butler a Berkeley, Peter Singer a Princeton, John Money a John Hopkins, Anne Fosto-Sterling a Brown, Dona Haraway a Califòrnia, entre altres, representen aquests nous maîtres à penser que són el resultat d’una filosofia —de matriu sempre anglosaxona— que volen canviar primordialment les definicions del sexe i del cos, esborrar les fronteres entre l’home i l’animal, i fer admetre que totes les vides no tenen el mateix valor. El sexe només representaria allò natural, ja superat en aquest imaginari que pretén superar les lleis de la Natura, mentre que el gènere seria una mera construcció cultural. Atès que en el nou imaginari tot seria possible, el marc cultural actual, que respon a un imaginari anterior, es mostra com a obsolet i, per tant, subjecte a tota mena de revisions i obert a totes les possibilitats.

Pretenen abolir tota mena de fronteres entre homes i dones, entre la vida i la mort, entre els animals i els humans, entre la consciència moral i el raonament analítico-constructivista

Pretenen abolir tota mena de fronteres entre homes i dones, entre la vida i la mort, entre els animals i els humans, entre la consciència moral i el raonament analítico-constructivista. Al meu entendre, si seguim en la lògica d’aquesta filosofia, el pensament només esdevindrà —i això ho dic jo— una mena d’algoritme que definirà  i dictarà la conducta humana.

Per a Money, el qual, per cert, arriba a justificar la pedofília i l’incest, i per a Fosto-Sterling i Butler, amb gran audiència a Barcelona, el sexe és només una construcció social i el gènere no té rés a veure amb el sexe. Per cert, descobreixo en el llibre que existeixen cinc tipus de sexe (Fosto-Sterling) que no em veig amb força de descriure. Defensen, a més, que els nostres cossos poden canviar de gènere quan vulguem, quan ens doni la gana.

Per a Peter Singer, amb la seva obra L’alliberament animal, i per a Donna Haraway, El Manifest Ciborg, no existeixen diferències entre els humans i els animals  —aviat tampoc entre humans, animals i màquines— i el mateix Singer, defensor de l’eutanàsia, fins i tot proposa l’infanticidi dels nadons amb discapacitats.

Braunstein es fa unes preguntes incòmodes a les quals, per ara, almenys jo no he trobat resposta en els predicadors de la nova era: Si el gènere no té res a veure amb el sexe, per què no el canvieu cada matí? Si ja no hi ha diferència entre animals i humans, per què no permeteu la zoofília? Si optem per interrompre vides considerades indignes de ser viscudes, per què no desfer-nos immediatament dels nadons defectuosos? Ja em  temo quina serà la resposta a aquestes preguntes si les han de respondre formalismes, lògiques i algoritmes. Em fan por, perquè serien respostes que afectarien profundament la condició humana construïda al llarg de la història, que en bona mesura ha passat per humanitzar la dimensió animal que tenim tots els homes i dones del món.

Las història de la Humanitat és una història d’humanització que, des d’una perspectiva agnòstica, comporta l’emergència progressiva de la primacia de la raó humana i de la consciència moral de les persones, de la construcció d’uns codis morals que han forjat la condició humana disminuint les tendències més animals que ens configuren: des de la famosa citació al Temple de Delfos, “Coneix-te a tu mateix”, que Sòcrates incorporaria com a base de la seva filosofia, passant per la crítica a les matemàtiques de Plató —“una bona decisió es basa en el coneixement, no en els números”—, fins a Kant i la seva monumental obra que es podria sintetitzar dient que tot el nostre coneixement arrenca del sentit, passa a l’enteniment i acaba en la raó. On queda la saviesa a què feia referència Descartes quan deia que “la ciència és el coneixement organitzat, la saviesa és la vida”?

Com es poden deduir comportaments ètics al marge de la raó i de consciència humana? En el debat sobre l’eutanàsia, ¿s’ha aplicat la màxima de Kant, “Obra sempre de manera que la teva conducta pogués servir de principi a una legislació universal”? Aquesta mateixa asserció podria aplicar-la un animal?

Des d’una perspectiva cristiana, el gran salt de la Creació és quan —segons el Genèsi— en el sisè dia Déu digué: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen. Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.” Aquesta és la base que ens fa dir, als cristians, que la persona humana és la revelació de Déu que ens ha donat una consciència i uns dons que ens diferencien dels animals i, per descomptat, de les màquines.

Estem perdent el nord, especialment en les riques i “avançades” societats d’occident. Un exemple n’és la progressiva conversió de l’ètica analítica o, més ben dit, de les ètiques analítiques, a una nova l’ètica dels algoritmes, una nova etapa de la intromissió —en les ciències humanes i la seva narrativa— del paradigma hegemònic científico-tècnic, segons volen determinades universitats anglosaxones que, ara i aquí, estan marcant el “mainstream” dels principals relats que les elits intel·lectuals volen imposar en les nostres societats.

De vegades he pensat que la obsessió lògico-empírica de la cultura anglosaxona —que tan bé s’expressa en la seva llengua— ha passat, en un segle, del puritanisme protestant —anglicà i calvinista— d’un món sotmès a Déu sense marge per a l’acció humana a un pensament empíric, lògic i alhora científic —de matriu atea— que vol codificar el món i la condició humana en contra de la història, de la cultura i de la llibertat sempre sorprenent de la saviesa i contemplació humanes. L’individualisme, l’utilitarisme i el nihilisme vesteixen aquesta nova ideologia dominant que penetra a les societats occidentals i a les elits d’arreu del món que es creuen superiors a la resta dels altres humans.

I, a més, apareix l’horitzó dels  assoliments actuals en intel·ligència artificial que són, per ara, limitats a tasques específiques ANI (Artificial Narrow Intelligence). S’està avançant, però, també vers l’AGI (Intel·ligència General Artificial), que equivaldria a la intel·ligència humana, si bé, feliçment, encara queda molt camí per a recórrer. L’horitzó final seria l’ASI (Super Intel·ligència Artificial), milers de milions més poderosa, que pretendria substituir la intel·ligència i consciència humanes i on tots els cervells estarien connectats. I és aquí quan la consciència humana podria ser substituïda per una “ètica o una vida dels algoritmes”.

Ja fa molts anys em van interpel·lar profundament les preguntes que formula Ernst Bloch en el preàmbul de la seva gran obra El Principi Esperança: “Qui som? D’on venim? A on anem? Què esperem? Què ens espera?” El dia que aquestes respostes es facin des de la Intel·ligència Artificial i els seus algoritmes i no des de la contemplació, l’enteniment, la raó, la saviesa i, per a molts, des de l’experiència transcendent de la fe, la nova clerecia anglosaxona haurà triomfat.

Això sí: si això passa, serà el final de la Humanitat.

 Loading ...