La revolució verda de la Unió Europea

La UE Lha estat la primera potència que s’ha marcat l’objectiu d’assolir un balanç de zero emissions l’any 2050 (revolució verda) i com a tal  s’avença a la resta de la comunitat internacional en fixar les primeres mesures concretes per assolir  aquell objectiu. El pla, batejat Fit for 55 (en forma per al 55) és molt ambiciós, però no serà fàcil d’arrencar-lo.

Quan començava la seva singladura  a principis de l’any passat -just abans que esclatés  amb força la pandèmia del coronavirus- l’actual Comissió Europea (2019-2024)  va fer públiques les seves  prioritats.  La primera consistia precisament en  el Pacte Verd Europeu, un ambiciós pla de protecció del clima.  La nova Comissió naixia, per tant, sota el color verd de la sostenibilitat. Segons  la presidenta de la Comissió, l’alemanya Úrsula von der Leyen, es tractava de “de  deixar a la propera generació un planeta saludable, així com bons llocs de treball i un creixement que no malmeti la natura“.

Era una proposta radicalment innovadora, consistent en un pacte ecològic per aconseguir un tipus de creixement diferent, una resposta no solament al repte climàtic sinó també als reptes socials. L’objectiu era realitzar amb èxit una transició econòmica, ecològica i social.  Per aconseguir-ho, es necessitava mobilitzar i comptar amb una àmplia participació i suport de la societat civil, a través d’un pacte pel clima.

A mitjans de juliol d’enguany, la Comissió ha fet pública la seva proposta de Pacte Verd. Ha llançat un programa amb tretze iniciatives legislatives que pretenen  situar Europa en el lideratge mundial de la lluita contra el canvi climàtic. Consisteix en una bateria de mesures que han de transformar el model de vida dels europeus en molts aspectes de la seva vida quotidiana. Els  tretze projectes legislatius  marquen la ruta per assolir l’objectiu de reduir les emissions de CO₂ un 55% l’any 2030 amb relació a 1990, com a pas intermedi cap a la neutralitat climàtica,  amb zero emissions netes, fixada per al 2050. L’any 2030, el 40% de l’energia  que es consumeixi a la UE haurà de ser d’origen renovable  (el doble que ara). L’objectiu 2050 suposa  el final dels combustibles fòssils, que són els que han alimentat l’economia industrial tradicional.

La iniciativa suposa el final dels cotxes amb combustió,  variacions de la fiscalitat energètica, augment de les energies renovables a un 40% del total de les energies, gravar el carburant utilitzat en transport per carretera i calefaccions dels edificis, i establir un impost als productes importants de països que no apliquin normes estrictes  contra el canvi climàtic.

Segons la presidenta de la Comissió,  “el pla combina la reducció d’emissions de carboni amb mesures per preservar la natura i situar l’ocupació i l’equitat social en el centre d’aquesta transformació“. Una afirmació que serà posada a prova primer en les negociacions amb els estats i el Parlament Europeu i després, una vegada aprovat, pels sectors afectats per la seva aplicació.

Sobre els cotxes en particular, els topalls contaminants que causen s’aniran reduint progressivament, per aconseguir el 2030 una reducció del 55% de les emissions i  cinc anys més tard una reducció del 100%.  És a dir, a partir de 2035 tots els vehicles nous a la venda seran lliures d’emissions. Això significarà el final dels cotxes amb motor de combustió, i també el final dels híbrids.  En canvi, no afectarà les motocicletes. És una prohibició que afecta els vehicles nous, atès que els antics  es podran continuar fent  servir, encara que la previsió és que vagin abandonant a mesura que augmenti l’ús dels elèctrics.

D’altra banda, hi ha una proposta que aixeca molts temors per la previsible resistència social que trobarà entre els ciutadans amb menor poder adquisitiu, que  afecta el transport per carretera i la calefacció dels edificis. Consisteix en una penalització del combustible contaminant, que s’iniciarà el 2026. Per compensar aquest increment de costos, es posarà en marxa un Fons Social del Clima, amb un import de 72.200 milions d’euros en un període de set anys.

El nou impost afectarà principalment a cinc sectors

A més, també es planteja un impost als productes que arribin a la UE de països tercers que no apliquin mesures contra el canvi climàtic, que s’aplicaria també a partir de 2026. És el mecanisme d’ajust de carboni en frontera, destinat a evitar que les empreses europees competeixin en inferioritat de condicions. Les europees estan obligades a complir unes regles mediambientals i, per tant, gravarà productes que arribin de països on la indústria no estigui sotmesa a aquestes condicions. El nou impost afectarà principalment a cinc sectors: acer, alumini, ciment, fertilitzants i electricitat.  És una mesura que la UE ha de demostrar que és compatible amb les regles de  l’Organització Mundial del Comerç (OMC), i que pot provocar reaccions dels països més afectats, com la Xina, Rússia, Turquia i el Regne Unit.

Un altre element clau serà un augment de les reduccions de les emissions de carboni permeses al mercat de drets d’emissions (ETS) existent, i que inclou les indústries d’ús intensiu d’energia, com refineries i siderúrgia, a més de l’aviació comercial.

L’impost al querosè en els vols interns de la UE i la introducció del sector marítim al mercat de drets d’emissions de carboni són  altres propostes també problemàtiques   que completen el programa.

El programa legislatiu de la Comissió ha arrencat amb traves, que comencen per les reticències existents en el si del mateix col·legi de Comissaris europeus sobre les mesures a adoptar. Al Parlament Europeu els ànims estan agitats, i naturalment també en els sectors més afectats.

La Comissió von der Leyen  ha viscut, fins ara, tres moments àlgids: 1) l’aprovació del Fons de Recuperació contra la crisi del coronavirus (Next Generation EU), 2) el repartiment de les vacunes contra el coronavirus, i 3) el paquet legislatiu actual de la lluita contra el canvi climàtic, qualificat per alguns comentaristes com “la revolució verda“.

El Fons de recuperació només es va aprovar després d’una llarguíssima cimera fa un any. Les vacunes van haver de superar una crisi momentània pel retard dels lliuraments. Tot indica que a “la revolució verda“ actual li espera  una bona rebolcada i la qüestió  és com i quan la superarà. Cal tenir en compte, de cara a possibles protestes, que els costos de la reducció d’emissions es noten de seguida, en canvi els seus beneficis es veuen molt lluny.

Els possibles líders de la rebolcada  es veuen a venir.

La Xina és molt crítica amb el mecanisme d’ajust de carboni a la frontera,  i podria donar lloc a un litigi  a l’OMC. L’enviat especial dels Estats Units pel clima, John Kerry, ha demanat a la UE que aquest  mecanisme sigui l’últim recurs.  La inclusió del transport per carretera i els edificis al comerç de drets d’emissió és una idea molt controvertida, car afecta grups socials vulnerables, com les famílies i les empreses molt dependents dels combustibles fòssils.

Les famoses armilles grosses franceses amenacen de reprendre   manifestacions del tipus de les conegudes contra l’encariment del gasoil. Els fabricants d’automòbils més endarrerits en els processos d’electrificació són molt reticents a les propostes de la Comissió Europea, situats com estan a gran distància, per exemple, del  grup Volkswagen o Volvo, que ja  han anunciat plans per ser 100% elèctrics en la data marcada per la Comissió.  L’Associació Internacional del Transport Aeri (IATA) s’oposa al programa anunciat i assegura que les mesures previstes (com l’impost al querosè i el final dels drets gratuïts al comerç europeu) són contraproduents.

Les propostes de la Comissió constitueixen un bon punt de partida per a unes difícils negociacions  entre institucions i països que no haurien de diluir l’ambició. En el seu conjunt, es pot dir que es busca un canvi just. Quan s’acabin d’aprovar, les noves normes seran d’obligat compliment a la UE, però els seus efectes aniran molt més enllà de les seves fronteres.

Està per veure si el fons social de 72.000 milions d’euros servirà per a compensar el possible encariment de l’energia i evitar seriosos problemes socials.  Uns costos elevats sense mesures de compensació poden ser una font important de populismes i suposar un fre a la lluita urgent i imprescindible contra el canvi climàtic.  La Comissió Europea es defensa al·legant que en el marc pressupostari de la UE per al septenni 2021-2027, de quasi dos bilions d’euros, preveu que fins a un 30% del finançament dels programes  es destini a la transició verda. En el cas del Fons de Recuperació contra la covid-19, el percentatge és del 37%.

Les negociacions que s’aveïnen per a la definitiva aprovació del paquet legislatiu climàtic prometen ser dures  i les resistències, fortes. Però està en l’interès de la UE d’avançar a bon ritme per motius mediambientals i també perquè el lideratge en el sector climàtic li pot oferir important dividends estratègics.

Els  funcionaris més entusiastes de la Comissió Europea  consideren que tot plegat és una vertadera “revolució“, que canviarà la manera de viure dels europeus,  determinarà el paper de la UE en el món i proporcionarà a la UE un propòsit per a tota una generació. Pensen que el paquet legislatiu sobre el canvi climàtic és un autèntic  big bang  comparable amb la proposta de Jacques Delors de crear un mercat únic europeu els anys vuitanta amb l’horitzó posat l’any 1992, o comparable amb la creació de l’euro l’any 1999.

Altres funcionaris menys entusiastes parlen, per una banda, del seu cansament per la molta i ràpida feina que han de fer i els pocs recursos humans de què disposen  i, per altra banda, mostren la seva preocupació  davant de les  resistències que el projecte climàtic “sens dubte“ provocarà i  que “costaran de superar“.

 Loading ...