No tenia intenció d’escriure un fil a Twitter. La meva idea era més aviat apropar-me a escoltar, prendre quatre notes, gravar algun pla general i fer quatre fotos per a un article en el meu bloc i en els mitjans en els quals col·laboro. I entendre el perquè, qui els forma, d’on surten.
Em fascina la gent jove compromesa amb valors que creia perduts, com les injustícies, la igualtat de les dones, la lluita contra el racisme, que es mobilitzen per evitar un desnonament d’una família sense recursos, encara que de vegades es tracta de pisos de particulars, molts dels quals s’han hipotecat per invertir en el totxo i garantir-los així un futur habitatge per als seus fills.
Però alhora em sorprèn que barregin aquests mateixos valors amb la justificació de la violència, la discriminació per raó de la llengua o la vulneració de les lleis per aconseguir la independència per la via unilateral. Estar contra el sistema, per a un jove, no és un pecat, jo també he estat jove i vaig tenir una època àcrata. Però mai vaig pegar a ningú i com a molt em vaig acostar a alguna “mani” a córrer darrere (i lluny) dels grisos. I allò era una dictadura. Pegaven de veritat. Era el final del túnel, però una dictadura. Encara conservo una carpeta dels meus 16 anys plena d’adhesius amb lemes del maig del 68 i frases de Proudhon i Bakunin. Després vaig passar per altres fases per acabar militant durant 20 anys en un partit democristià i catalanista. Comparteixo aquesta obsessió per la justícia social i la defensa dels drets de la persona, especialment dels més febles. I la defensa de la cultura catalana, de les tradicions, de la llengua d’Espriu, encara que també de l’altra, la de tants altres catalans, cooficial i comú a tot l’Estat. Però crec que va costar molt recuperar la llibertat com perquè els que han crescut en una de les democràcies més sòlides d’Europa (amb tots els defectes que pugui tenir), vinguin ara a trencar-ho tot.
Quan aquell cavaller ja talludito (no tant com jo, però un dels pocs que tenia aspecte d’antisistema, entre tantes “Converse”, minifaldilles i roba de marca) es va llançar a tocar “Margalida“, de Joan Isaac, dedicada a la núvia de Puig Antich, vaig tornar als meus 16 anys i al moment d’esclat de llibertat que va representar la transició i la mort de la dictadura. Mentrestant, una de les noies de les joventuts d’Arran de Sant Cugat (CUP) m’explicava que no podia gravar imatges en un acte públic perquè allò no era una finca pública sinó “okupada”. Jo seguia escoltant de fons la cançó. Me la sabia de memòria, igual que el “No és això, companys, no és això” del meu altre ídol Lluís Llach. I recordava els adhesius a la meva camisa en favor de la Llibertat d’Expressió quan van censurar als Joglars , i vaig viatjar en el temps fins a un concert de Ramon Muntaner quan cantava la seva “Cançó de carrer” ( “apòstols i cabdills, llenceu el crit d ‘ alarma!”).
Excepte el cantant, i algun més d’aquells nois, algun ratllen la trentena, crec que ningú més coneixia aquella cançó. Però m’estaven prohibint la paraula, el sagrat dret a informar d’un periodista. M’estaven censurant. No trobo una altra expressió millor. Noies rondant la vintena, de classe mitjana-alta explicant-li a un periodista que podria ser el seu pare (com tractaran als seus pares?) com és que no entenia que els molestava que els gravés. I jo esgargamellant-me intentant explicar-los-hi que estaven equivocades. “Si vols gravar, te’n vas d’aquí”, em va deixar anar un tipus amb una birra a la mà. I en efecte, me’n vaig anar abans d’acabar, ja que no em van deixar gravar, per evitar mals majors.
Després d’haver publicitat a les xarxes durant dies un acte consistent en un concurs-premi per “assenyalar” (sic) a “botiflers” (traïdors) amb noms i cognoms, algun dels quals un exconseller amic meu, encara que avui ideològicament llunyà.
Després d’haver fet fotos de l’acte que elles mateixes penjarien més tard a les xarxes, amb una nota de premsa explicant només el que elles volen que s’expliqui. En alguna de les quals apareixia jo, sense que per descomptat ningú m’hagués demanat permís.
Després que una youtuber amb aspecte de “prepúber” digués que Espanya està cometent un “puto genocidi” amb el català. Quan ella mateixa va reconèixer que el català a les xarxes “no mola” entre els joves i que són tots uns acomplexats i posés a caldo TV3, on treballa i cobra uns bons emoluments. O que li sembla normal parlar-li en català a una caixera d’un supermercat que acaba d’arribar de Llatinoamèrica en la recerca d’un horitzó de vida, encara que Messi no hagi dit ni una paraula més enllà de “Visca Catalunya”, després de 20 anys aquí. Que la ràbia que elles senten ho justifica, tot i que cal intentar no humiliar-la massa.
Que van a bloquejar un aeroport perquè algú els va prometre una independència que no arriba mai, i ara estan frustrades i reneguen dels propis polítics independentistes que els han conduït fins aquí. Que es baixen a Urquinaona a cremar contenidors com si fos un esport de risc, una diversió més per sortir de la rutina. Que tenen de tot, però no són feliços. I que, insisteixo, els molesta que algú exerceixi un dret fonamental que sembla que desconeixen, perquè “no costa tant entendre que no volem que ens gravin”. “No volem”. I si cal impedir-ho amb violència, agafar-te el braç, tapar la càmera, s’impedeix sense problema. Total, és un “ancià”, un vell, un ” pollavieja“(amb perdó, són alguns dels qualificatius que després em van dedicar a les xarxes quan vaig descriure el que va passar). Sóc un vell, encara en els 50, com els seus pares, com els seus avis, molts dels quals estan desesperats perquè no saben en què s’han equivocat.
Què fem amb aquesta gent, jove, amb aspecte de no haver trencat un plat en la seva vida, que estan en contra de tot? Qui els hi ha ficat tot això al cap?
No, no era això, companys, no era això.
Però m'estaven prohibint la paraula, el sagrat dret a informar d'un periodista. M'estaven censurant. No trobo una altra expressió millor Share on X
Loading ...
