Periodisme i clàusula de consciència

El mateix article de la Constitució Espanyola que proclama la llibertat d’expressió i el dret a comunicar i a rebre informació veraç per qualsevol mitjà de difusió (art. 20), garanteix alhora el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.

De fet, seguint el mandat constitucional (al contrari del que succeeix amb el secret professional dels periodistes), el 1997 es va aprovar la Llei Orgànica 2/1997, de 19 de juny, reguladora de la clàusula de consciència dels professionals de la informació. L’objectiu d’aquesta llei era “garantir la independència en l’exercici de la seva funció professional”. Se suposa que la idea és protegir de manera immediata a un comunicador concret, però alhora, a tota l’opinió pública, ja que d’aquesta manera el professional no se sent obligat a actuar contra els seus principis i valors que no han de quedar subjectes a les imposicions de la seva empresa periodística.

Ens podem prendre aquesta llei de dues maneres, de debò o de broma. Donada la meva doble condició de jurista i periodista (un equilibri que intento mantenir des de fa anys com a garantia personal, precisament, de la meva pròpia independència), els meus sentiments són confrontats.

La meva ànima jurídica em diu que les lleis estan per complir i ser aplicades. I aquesta llei preveu dues solucions possibles al conflicte quan un professional al·lega aquesta clàusula de consciència:

• La primera: una mena d’acomiadament indemnitzat que permet al treballador rescindir el seu contracte (si en té) de manera unilateral, i cobrar una quantitat a pactar com si l’acomiadament hagués estat improcedent. És a dir, una forma de dimissió indemnitzada. Això passa quan, per exemple, el medi en el qual treballa canvia de propietat i això comporta un canvi substancial en la seva línia editorial (suposem, per exemple, un diari o una ràdio constitucionalista que es converteix a l’independentisme, o al revés). O bé, quan l’empresa el trasllada a un altre mitjà del mateix grup que implica una ruptura patent amb la seva orientació professional: imaginem un periodista d’informatius que traslladen a un programa de xafarderies o teleporqueria.
• La segona: el treballador podria seguir treballant en el mateix mitjà, però podria negar-se a “participar en l’elaboració d’informacions contràries als principis ètics de la comunicació, sense que això pugui suposar sanció o perjudici”.

Si em poso la gorra de periodista, llavors em donen ganes de riure, o de plorar, depèn del moment. Quan penso en els estudiants de periodisme als quals imparteixo classes en dues universitats, que amb prou feines troben una feina digna i remunerada, i els explico en què consisteix aquesta clàusula, no sé quina cara posar. Els seus treballs són precaris, llevat d’excepcions, sovint sense contracte, i han de saber de tot, escriure de tot i no crec que cap d’ells, o d’elles, s’atreveixi a dir mai que alguna cosa sobre el que li han demanat que escrigui és “contrari als principis ètics de la comunicació“.

Per això gairebé no hi ha jurisprudència sobre aquest tema, perquè aquesta llei i aquesta clàusula no s’aplica quasi mai. Hi ha una  sentència  del Tribunal Constitucional de 2002 que va atorgar l’empara sol·licitada per Francisco Escobar Jiménez, i va reconèixer el seu dret a la clàusula de consciència. Escobar era redactor en el diari YA el 1996, que llavors es definia com a defensor “de la justícia social i els valors ètics i morals humanístics cristians”.

El 1997, el diari comença una nova etapa sota la direcció de Javier González Bleda, qui va oferir a Escobar el càrrec de sotsdirector, que aquest va acceptar.

Però el diari va canviar de manera brusca de línia ideològica, i, segons Escobar, van començar a publicar articles que li van provocar “indignació”. Per aquest motiu, va decidir “rescindir la seva relació jurídica i laboral amb les empreses editores”. Posteriorment, va interposar demanda reclamant la resolució del contracte de treball que l’unia amb les editores del diari. En l’acte del judici, al qual no va comparèixer la part demandada, va adduir que el diari va canviar radicalment la seva orientació des de l’arribada del nou director, adquirint un matís ultradretà, raó per la qual havia abandonat el seu lloc de treball entenent  que estava emparat pel seu dret fonamental a la clàusula de consciència

Encara que la seva demanda va ser desestimada en dues instàncies judicials, un jutjat del Social i el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, el TC li va acabar donant la raó.

Segons l’alt tribunal, va quedar acreditat el “canvi ideològic” del diari en el qual prestava els seus serveis Escobar, el que li va provocar “una situació incòmoda i angoixant”.

El constitucional considera que “el periodista té dret a preservar la seva independència davant de situacions de mutació ideològica des del moment en què la consideri realment amenaçada, evitant conflictes amb l’empresa de comunicació (que legítimament pot alterar la seva línia ideològica) i riscos d’incompliment que, de romandre en ella, poguessin donar-se i provocar-li perjudicis per raó de la seva legítima discrepància ideològica amb la nova tendència editorial”.

No he sabut trobar més sentències, i ja fa 20 anys des de l’esmentada. Ha plogut molt des de llavors, i el diari YA va passar a millor vida.

Per això m’interessa tant saber com acabarà la història de Santiago Torres. Torres és periodista de TV3. Segons informava, entre altres mitjans,  La Vanguardia,  el passat 13 de juny, és el primer cas en la seva història d’un periodista de TV3 que invoca la clàusula de consciència i exigeix deixar l’empresa.

Santiago Torres és un dels periodistes més veterans de TV3 i ha guanyat diversos premis. Treballava des de feia 30 anys com a reporter en el programa 30 Minuts, de la cadena autonòmica catalana. El 2017 li van encarregar el reportatge Setge al referèndum, que abordava l’aplicació del 155 a Catalunya. Segons l’advocat de Torres, el cap d’informatius, David Bassa, “el va convocar a una sèrie de reunions per donar-li directrius i anunciar-li que seria ell, com a cap d’informatius, la persona que contactaria amb els polítics que participarien en aquest documental sobre el procés”. Torres sosté que com a periodista mai li havia passat una cosa així, va considerar que aquesta actuació limitava la seva independència, i es va negar a acceptar la tutela del director d’informatius.

Ja no va treballar en més documentals. Santiago Torres porta quatre anys amb diversos plets amb TV3 per aquest tema. Va interposar una primera denúncia per assetjament a TV3, però la va perdre davant la justícia. Ho ha seguit intentant i es va emparar en la clàusula de consciència dels professionals de la informació. Va ser destinat com a redactor de taula del 3/24, el canal de notícies 24 hores de la CCMA.

L’advocat de Torres al·lega que el director d’informatius, David Bassa, “ha demostrat una clara voluntat de control sobre els periodistes, amb l’objectiu que els missatges emesos responguin sempre a una determinada visió política i ideològica”. “Mai abans, un responsable d’informatius havia tingut un comportament tan extremadament sectari de control de la informació, i obsessiu amb determinats periodistes de la casa”.

TV3  nega  per la seva banda qualsevol tipus de censura ni de control polític a l’hora d’elaborar qualsevol tipus d’informació. El director del 30 Minuts des de 2017, Carles Solà, ha negat amb rotunditat que TV3 exerceixi cap tipus de control polític sobre els seus professionals. Segons Solà, “durant els més de 30 anys que porto exercint el periodisme a TV3, els últims quatre com a director del ’30 Minuts’, sempre ho he fet amb total autonomia i no hi ha hagut cap tipus de censura ni control polític en els continguts”.

Veurem qui guanya. Jo ho tinc claríssim, però cal ser molt valent per denunciar-ho.

 Loading ...