La política catalana està entestada a endinsar-se més i més en el seu carreró sense sortida que arrossega tot el país. Tenim un partit guanyador formalment, el PSC, però amb el mateix nombre d’escons que el segon, ERC, incapaç de formar una majoria, no ja absoluta, sinó suficient per anar a una segona volta i fer Illa president per majoria simple.
Tenim la CUP, un dels partits mes anti tot amb representació parlamentària d’Europa, convertit, des de la dissortada època d’Artur Mas, en el rei del mambo. Són tan importants que han aconseguit, pactant amb un “partit de govern”, com ERC, paralitzar la inversió en energies alternatives a Catalunya.
I ara, dos grans descobriments. El primer que l’independentisme en singular no existeix, n’hi ha diversos, i a més són incompatibles. Així ho sentenciava una persona del propi àmbit, com es el periodista Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia el 10 de Maig. I certament ERC i JxCat no tenen gairebé res en comú en el camí cap a la independència, alhora que la CUP, faltaria més, veta la formació de Puigdemont.
Per si no fos prou, a ERC li queda cada vegada més lluny i l’incomoda més, el projecte independentista, més enllà de la seva simple verbalització. Se sent còmode en el seu paper de partit republicà a la “Villa y Corte” y aliat “carinyós” del govern progressista, només superat pel PNB. Amb una diferència fonamental, els bascos a cada “carinyo” se n’enduen un llençol de la bugada estatal cap a casa. A ERC es conformen amb les interpretacions que “ja ens compensa de tot i no cal reivindicar res”. Bromes a part, perquè el discurs de Rufian és una broma política, les relacions entre ERC i el govern espanyol són tan poc transparents que deixen les que mantenia CIU com un model de claredat.
I encara queden, fora del focus parlamentari, dos partits més que es confessen independentistes amb la boca més o menys petita: PNC i PDECAT; i un tercer, encara més petit, que ho proclama a tota veu, el Front Nacional de Catalunya.
El fracàs és majúscul perquè la pròpia desintegració del projecte ho manifesta, com també ho explicita la literal desaparició del que havia estat la poderosa Assemblea Nacional Catalana. El seu silenci, quan més necessari era que fos capaç de crear les condicions per pactar un govern des de la independència, revela el que fa temps era ja una evidencia: l’ANC ha acabat sent un apèndix dels partits, sense marge de maniobra i capacitat pròpia. El que havia de ser el gran impuls popular a la independència s’ha convertit en una botiga de merchandassing. La seva manca d’impuls i mobilització en l’alliberament dels presos també confirma aquesta marginalitat.
I què dir de l’altre gran mut, Òmnium Cultural? Tenia l’opció de convertir-se en l’intel·lectual orgànic de l’independentisme i ha quedat en no res. Com en poca cosa queda el lideratge de Junqueras i el seu estrepitós silenci.
I la pregunta que no es formula és aquesta: com és possible que compartint presó, Junqueras i Sànchez no hagin trobat en la llarga convivència un desllorigador per a una situació impresentable que degrada Catalunya? Estem davant un independentisme que no és patriòtic, perquè anteposa els seus interessos partidistes al bé comú de Catalunya.
Però, el problema de fons no és aquest, sinó la magnitud del vot independentista que continua donant suport al desastre. Els votants en són els responsables. Rectifiqueu pel bé de Catalunya. Llanceu un avís. A les pròximes eleccions ens abstindrem! Només així podrem començar a fer foc nou.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.