Llibertat i la seguretat formen part del que s’ha de considerar el bé comú, perquè cap d’elles es pot aconseguir com a individus aïllats, les dues requereixen la complicitat de la resta de la societat. A més, totes dues es necessiten. Ningú pot ser lliure en una societat si no l’empara una raonable seguretat i, d’altra banda, la seguretat sense llibertat és totalment inútil, tret que siguis un perillós delinqüent.
Ja hem tingut un greu conflicte en aquesta relació per el tema del terrorisme. Davant d’una greu amenaça a la vida dels ciutadans es va fer necessari incrementar la seguretat notablement: controls en aeroports, controls econòmics, identificació obligatòria, accés limitat a zones sensibles, controls fronterers reforçats … Molts s’han sentit coaccionats davant aquests nivells de control, sentint-se tutelats per un gran germà que podria aprofitar la situació per traspassar les barreres de la intimitat i la privacitat personal. En aquest cas, el que s’ha demanat a les autoritats és que aquestes mesures siguin proporcionades, justificades i temporals (només mentre dura l’amenaça).
De nou torna a ressorgir el problema, ara per l’amenaça sanitària. La proliferació de contagis només s’ha pogut contenir, fins ara, amb mesures que limiten fortament la llibertat dels ciutadans: tancament obligat de negocis, confinaments i restriccions a la mobilitat, limitacions en la llibertat de reunió, fins i tot per enterrar els morts, fortes retallades en la llibertat de manifestació, fins i tot per defensar els vius, necessitat de registre en locals d’oci, tancaments condicionats de fronteres entre països …
Les preguntes que sorgeixen són de nou les mateixes: aquestes mesures estan justificades? són proporcionades? quina és la seva previsió de temporalitat? Les respostes són força deficients.
És cert que ens enfrontem a un virus desconegut fins a finals de 2019 i la ciència necessita temps per estudiar-lo, entendre’l i combatre-ho, però quins criteris s’han utilitzat per concretar les mesures que es van imposant?
És un fracàs palpable que, un any després dels primers morts per la pandèmia, el confinament segueixi sent l’únic remei eficaç per controlar la seva propagació. El següent sembla ser la vacuna, esperem que compleixi amb les expectatives. Però la resta de les mesures, com el llarg catàleg de xifres màximes d’assistents a reunions depenent de que sigui una classe, una xerrada entre amics, una taula d’un bar, un funeral o un casament … semblen més una improvisació al gust del governant de torn que una decisió raonada.
On són els raonaments contrastats que sostenen aquestes decisions? existeixen? algú els coneix?
S’argumenta que es preserven les activitats essencials, però què vol dir això? Essencials per a qui? El meravellós de la llibertat és la capacitat de descobrir l’essencial en la vida i posar-lo a la part alta de la teva escala de valors, però això és una cosa que només pot fer-se personalment, qualsevol regulació sobre això està condemnada a ser injusta (si no maliciosa).
Finalment, sembla que el límit temporal tampoc està clar. El pla de vacunacions s’ha anat demorant sense que entenguem molt bé per què o per culpa de qui. La situació d’excepcionalitat es va decretar a finals d’octubre de 2020 fins el 9 de maig de 2021, sense un criteri clar de la causa de la seva durada i ni de la seva possible prolongació. Sembla que mentre el cost de la solució passi per la pèrdua de llibertat dels ciutadans, els governants no estaran molt preocupats.
No s’adonen que la fatiga ciutadana està passant ja factura.
Ara ve la Setmana Santa, que dóna aliment material i espiritual a milions de persones, i, de nou, la limitació de la llibertat personal és l’única mesura que saben adoptar per no córrer riscos (ells), i bé podrien dir: «No salvem setmanes, salvem els nostres llocs ».
Loading ...
