Eleccions 14-F: L’esperança

El panorama sorgit de les eleccions és desolador. Com podran governar­-nos els que s’odien tant entre ells, que ens desqualifiquen perquè pensem diferent? Els mateixos que a Madrid i a Barcelona ens han conduït a aquesta situació seran els que la resoldran? La resposta està en els vots: entre abstenció, vots en blanc i nuls, poc més de la meitat de l’electorat ha optat per un partit. El guanyador és l’abstenció. Brollen com mai la irritació, la desconfiança i, sobretot, la por del futur. La crisi política dels partits és una evidència, encara que intentin procedir com si no passés res. El bloc independentista ha perdut prop de 700.000 vots, el centredreta espanyol 800.000 i el bloc governant a Barcelona i Madrid 100.000. El forat de representativitat és immens. Com i qui l’omplirà?

Per superar aquest atzucac, necessitem desesperadament l’esperança. Però quina? N’hi ha una, la del mite de Pandora i de la seva caixa oberta, d’on surten els infortunis per colpejar la humanitat, mentre l’esperança resta al fons, amb tota l’ambivalència del seu significat grec: l’expectativa del futur i la por que sigui incert.

Necessitem una altra esperança, aquella que descriu Charles Péguy en el seu poema El pòrtic del misteri de la segona virtut. La presenta com una nena petita que va de la mà de les seves germanes grans, la fe i la caritat, i que sorprèn Déu mateix. “La fe que més estimo, diu Déu, és l’esperança… El que em sorprèn… és l’esperança. I no sé com donar­-me’n una raó. Aquesta petita esperança que sembla una petita cosa de no res. Aquesta petita nena espera. Immortal”. Aquella esperança, que neix petita i ningú no veu però que a tots condueix i resulta immortal, aquesta és la que ens cal.

Però com la podem aconseguir? En la introducció d’un llibre que va ser famós en el passat recent dels Estats Units, The pocket book ofAmerica” (1942), s’hi llegeix aquesta frase: “En temps de gran crisi, les nacions com les persones han de redescobrir què és allò perquè viuen”. Per a què vivim els catalans? On és el nostre cor? Aquesta és la pregunta decisiva a que cal respondre, i no certament des de la partitocràcia, sinó des de la sinceritat.

Hi va haver en el passat un exemple de sinceritat que va triomfar. El trobo a l’article d’Enric Juliana el dia de les eleccions, en què rememorava el text que Jordi Pujol va publicar en aquest diari tres mesos abans dels primers comicis al Parlament, que el van conduir contra pronòstic a la victòria. El seu títol, “San Pancracio, salud y trabajo”, era una sincera i provocadora declaració de principis davant l’hegemonia cultural i política de l’esquerra, de socialistes i comunistes, que havien guanyat dues eleccions generals successives per un ampli marge. Tothom volia ser progressista, marxista, com avui, si bé ara l’aglutinant teòric no és el marxisme, sinó la més arbitrària mimesi del feminisme i les identitats de gènere. Pujol reivindicava una alternativa política inexistent, i ho feia amb un símbol políticament incorrecte: el d’una imatge de sant Pancraç penjada en una paret de casa dels seus pares, que mostrava la petició popular que acompanya aquest sant: salut i feina. Avui queden poques imatges d’aquesta mena, però la seva bandera és més viva que mai. Què desitja el nostre cor i ens pot unir ara mateix? Un esforç històric per garantir la salut i la feina de tots els catalans, i el convenciment que els que governen no ho faran, perquè són unes altres les seves prioritats, com queda clar per les lleis i polítiques que duen a terme.

Al referir-­me al passat no m’aferro a cap nostàlgia. El que assenyalo és una altra cosa: es pot superar una realitat política adversa si es té la decisió, el valor d’expressar sense complexos i amb intel∙ligència les pròpies conviccions polítiques, el que honestament es considera que és el millor per al país. Quan això passa, llavors, apareix l’epifania de la realitat. Resulta que allò que era aliè ala política i a la cultura hegemònica, quan és expressat amb sinceritat, es converteix en lloc de trobada polític de molta gent, que restava ignorada, mal votant, o ja ni això. Creien que ja no existia esperança per ales seves coses, quan en realitat era el silenci de la renúncia el que amagava la seva força.

Per aquesta causa cal aixecar la bandera de la nova esperança, del moviment cívic que regenerarà la política, perquè acabarà per expulsar la partitocràcia i empoderar realment els ciutadans, marginant aquelles ideologies que constitueixen les coartades del poder, a fi que aflorin les respostes a les necessitats reals. Salut i feina i tot el que això significa.

I el primer pas d’aquesta renovació i regeneració política s’ha de concretar a peu de carrer: les alternatives municipals a poc més de dos anys vista, que tenen com a clau l’alternativa al govern de Colau i els seus aliats inseparables, el Partit Socialista. Barcelona és el centre de tota estratègia de futur.

Artícle publicat aLa Vanguardia

 Loading ...