Joseph E. Stiglitz, Premi Nobel d’Economia (2001), es va proposar treballar per lluitar contra els paradisos fiscals. En aquesta lluita contra l’evasió d’impostos, Stiglitz va començar visitant els responsables d’Hisenda dels països més significatius de l’economia mundial, començant pel delegat d’Hisenda dels Estats Units, Paul O’Neill, a qui va argumentar que si es recuperen els impostos de les grans fortunes amagades en paradisos fiscals, l’erari públic augmentaria considerablement, i es podrien destinar molts més recursos a serveis públics.
La resposta de Paul O’Neill va ser prou clara. Va dir: “Desenganyi’s Sr. Stiglitz, jo això no ho faré, perquè tinc els meus diners en un paradís fiscal. És a dir: O’Neil no va tenir cap inconvenient en reconèixer impúdicament on tenia amagats els seus diners.
S’estima que al món hi ha més de 20 bilions de dòlars en paradisos fiscals, com Gibraltar, Mònaco, Liechtenstein, San Marino, Panamà, les illes Verges, les Bahames, les Caiman, les Seychelles, Hong Kong, etc. L’associació professional d’Inspectors d’Hisenda es queixa què els plans antifrau se centren exclusivament en les rendes declarades, però no es fa res per investigar els centres “offshore” de les banques privades, per on es gestiona el pas del diner opac als paradisos fiscals, fomenten el secretisme i afavoreixen la insolidaritat de gent corrupta i sense escrúpols.
En resum, que es mira amb lupa la fiscalitat de la “bona gent”, i es fa els ulls grossos als poderosos que amaguen els seus diners. Costa entendre que un inspector d’Hisenda no pugui demanar el moviment de diners dels centres “offshore”.
Mentre tenim 20 bilions de dòlars en paradisos fiscals, al món es moren de fam 60.000 persones al dia. Només destinant el 10% del diner amagat, es podria resoldre de forma estable el problema de la fam. Començant per fer arribar aigua als territoris empobrits. Una inversió de 20.000 € en pous i canalització pot transformar el territori. Això sí, cal un assessorament en conreu per a una alimentació bàsica, i a poc a poc tens un col·lectiu que surt de la pobresa. La gent ja no marxa, encara pot vendre els excedents de l’horta al mercat setmanal i fer uns diners.
Aquesta experiència és real. I veure un col·lectiu que passa d’una vida miserable a una vida digna és força gratificant. Stiglitz va proposar un projecte per retornar a la legalitat el diner amagat en paradisos fiscals, invertint el 10% en territoris empobrits. El projecte ara per ara no ha tirat endavant. Els departaments d’Hisenda dels governs no s’atreveixen a donar el primer pas. I un es pregunta: qui mana? El poder polític o el poder econòmic? I el poder judicial per què no entra en aquesta qüestió que podria canviar la fesomia del món?
Aquests dies hem celebrat Nadal. El naixement de l’infant Jesús, que de gran ens proposa un nou estil de vida: estimar els altres. Posant en pràctica aquesta proposta i capgirant-ho tot l’egoisme es transforma en solidaritat.
Loading ...
2 comentaris. Leave new
El Stoglitz es un conegut demagóg per mes premi Nobel, no gaire merescut , que sigui i tot el que aquí es conta es molt equivócat. Per cert Monaco ja no es paradis fiscal desde fa tres anys . Donada l’inseguritat patrmonial, juridica i adhuc física de lamajoria de paisos , iEspanya i CATALUNYA especialment, es normal que el que te quelcom busqui proteccio, cal recordar ETA , GRAPO i altres grupets. Eu olvídat l’assesinat dels Srs Bulto i Viola a CATALUNYA per exemple que per cert els autors están corrent tant panchos per Catalunya
No necessàriament ha d’haver entre una correlació entre la pobresa i els paradisos fiscals. Si tothom tributés al seu país d’acord amb el seu patrimoni real els beneficiaris haurien de ser els que han de pagar de més pel que els evasors deixen de pagar o bé els ciutadans en general perquè permeti disposar d’uns millors serveis per l’increment de recaptació. Paliaria la pobresa al propi país si hi ha una bona distribució dels recursos. Respecte a la pobresa mundial hi han altres factors com les guerres internes, el terrorrisme, la corrupció dels governants, els abusos comercials de paísos desenvolupats, l’explotació desmesurada de recursos naturals… que influeixen poderosament, perquè entre d’altres obliguen a abandonar el seu indret a una munió de gent per sobreviure. Tant de bo n’hi hagués prou amb diners per poder sortir del pou els que pateixen fam, però si no hi han canvis profunds en les relacions internacionals ho veig molt difícil, encara que l’ONU s’ho hagi proposat com objectiu pel 2030.