La identitat europea (V). El destí d’Europa: Federació Europea o irrellevància

En un món geopolíticament complex i amenaçador, necessitem urgentment algú que, per sobre dels Estats i de les entitats subestatals -nacions, regions o municipis-  representi Europa en el seu conjunt.

Una Federació d’Estats significa una Unió d’aquests Estats. És un sistema que comença a partir d’una sobirania estatal prèvia i és més que una simple Confederació. En una Federació hi ha una Autoritat i una Representació que està per sobre dels Estats federats. L’Autoritat o el Poder Federal emana d’un Parlament Federal que, juntament amb  una segona Cambra o Consell Federal en el qual els Estats estan representats, conforma el Legislatiu Federal. En el cas d’Europa, la primera cambra representaria els europeus en el seu conjunt, mentre que la segona representaria els interessos dels Estats federats i entitats subestatals.

Per arribar a la Federació europea, les tres institucions actualment existents -Comissió  Europea, Consell Europeu  i Parlament Europeu-  s’han de transformar en  Govern Federal,  Consell Federal i  Parlament de la Federació, respectivament. L’Assemblea o Parlament Federal elegeix el President Federal que dirigeix l’Executiu europeu federal.

Una Constitució europea regula tot  cos jurídic i institucional europeu. Cal una Assemblea Constituent capaç d’elaborar una Carta Magna europea.

Tenim dins nostre, en el cor del continent, funcionant des de fa segles, un model federal que ens pot inspirar: es tracta del model helvètic. 

Suïssa, des dels seus orígens, ha sigut democràtica, solidària entre les seves entitats nacionals, subsidiària, eficaç i responsable en el tema polític. Per això perdura encara des de l’Edat Mitjana,  respectuosa dels seus fets culturals diferencials. És per tot això que és el model a seguir.  Però no és solament per això, sinó que també és perquè constitueix el nostre millor camp d’experimentació i una demostració palpable del que és possible fer en l’àmbit global europeu.

Suïssa és un microcosmos europeu, una Europa Occidental  en miniatura, un món pel qual passa la línia divisòria germànica-llatina, on l’orografia accidentada ha permès una diversitat  cultural única  i on el francès, l’alemany amb un dialecte autòcton (el schweizersdeutsch o com diuen a Suïssa el Schwyzerdütsch), l’italià i el romanx o reto romà no es tanquen el pas entre ells.  El romanx és la quarta llengua  nacional de Suïssa a partir de 1938 i el parla aproximadament només l’1  per cent de la població. Si aquesta diversitat, no ha impedit la unió política, ha estat perquè els suïssos, com tots els pobles europeus  occidentals, són posseïdors d’una civilització comuna igual per a tots nosaltres i perquè, davant dels reptes, hi ha hagut la voluntat i l’energia suficients per a la unió: primer a escala confederal, i més tard federal.

Europa necessita una renovació completa del seu model d’integració.  Koundenhove Kalergi escrivia l’any 1923 que per a construir Europa es necessita un  nucli integrador. Jean Monnet confiava que  el seu mètode comunitari d’integració actuaria de motor integrador. Aquest mètode   ha donat molts fruits, però  ha arribat a un punt en què ja  no pot donar gaire més de si mateix.

Avui en dia no pot haver-hi un altre nucli integrador a Europa més que l’eix París-Berlín. Només aquest eix ens pot portar a la unió federal. Alemanya ha donat proves des del començament del procés comunitari d’integració i puntualment al llarg de les darreres dècades, de què estava disposada a fer el gran pas cap a la Federació Europea, essent ella mateixa una federació i per tant un altre model per a Europa, a més de l’helvètic. Però el seu partenaire clau, França, prototipus de l’État-nation centralitzat, no ha seguit. Els darrers temps   Alemanya potser es mostra menys disposada i França sembla que continua no preparada per encabir la Grande Nation en una veritable estructura federal. El temps juga en contra del possible paper de nucli integrador per part d’alemanys i francesos,  i naturalment en contra d’Europa. El temps se’ns acaba. Seran capaços francesos i alemanys de reaccionar a temps i d’evitar que Europa s’acabi convertint, com ha advertit recentment a Barcelona  l’ex cap de govern italià, Enrico Letta, en una colònia dels Estats Units o, com a única alternativa,  en una colònia Xinesa?

La utopia de Koundhove Kalergi va néixer el 1923.  Jean Monnet i la resta de Pares d’Europa varen obrir un camí d’integració molt prometedor, ple de realitzacions concretes, a començaments dels anys cinquanta del segle passat, i encara es manté, malgrat que sigui “a cops de crisi”, com ell mateix preveia que passaria. És el mètode comunitari, el de la Comunitat Europea, avui Unió Europea.

Ara és l’hora d’encetar un altre camí. Ara és el  moment  de França i Alemanya per arribar a un acord històric, de crear un moviment europeista potent, engrescador, que acabi portant-nos a la Federació Europea, sense la qual el que li espera a Europa és segurament la decadència i la irrellevància.

La Conferència sobre el futur d’Europa, que ha de començar el 2020 per acabar el 2022 és, en aquests moments, la gran esperança d’encetar un nou camí.

Identitat europea (IV)