Ens calen pensadors de reflexió profunda

A mitjans del mes de setembre es va anunciar que el 4 d’octubre, memòria de sant Francesc, el Papa signaria a Assís la seva encíclica Tutti fratelli. Estem a l’espera. Abans de conèixer els seus missatges més importants, potser puguem recordar alguna cosa del que van dir Pau VI a Populorum progressio (1967) i Benet XVI a Caritas in veritate (2009). Aquest recordava que el desenvolupament proposat a Populorum progressio responia a una vocació on el centre és l’amor. Si no ens aproximem  al desenvolupament com una invitació fraterna que supera l’ordre material, si no busquem les causes del subdesenvolupament, els seus retrocessos, les seves tardances, els seus límits, en les dimensions antropològiques essencials, difícilment farem alguna cosa per al desenvolupament. En l’ordre de la voluntat i de l’afectivitat profunda, les persones es desentenen amb freqüència dels deures de la solidaritat. En l’ordre del pensament, les persones no sempre saben orientar adequadament el desig.

Per aconseguir el desenvolupament calen «pensadors de reflexió profunda que busquin un humanisme nou». Busquem un «humanisme nou»?

Però, encara hi ha més. El lent subdesenvolupament té una causa més important encara: «la falta de fraternitat», No només entre les persones sinó entre els pobles, com assenyalava Pau VI; Benet XVI afegia una pregunta: podran aconseguir la fraternitat les persones alguna vegada per si soles? La societat cada vegada més globalitzada ens fa més pròxims, però no més germans.

No és difícil assenyalar, doncs, les tres claus: solidaritat (Joan Pau II), reflexió profunda (Pau VI, clau renovada per Benito XVI) i fraternitat (anunciada per papa Ratzinger i ara sembla que confirmada per el Papa Bergoglio).

“La raó, per si sola, és capaç d’acceptar la igualtat entre els homes i d’establir una convivència cívica entre ells, però no aconsegueix fundar la germandat. Aquesta neix d’una vocació transcendent “(Benet XVI a Caritas in Veritate 19).

En un moment especialment intens en què vivim una mundialització orientable èticament en diverses dimensions, sabem que abans d’emprendre aquesta missió, hem de poder fundar la veritat de la persona. Estem acabant el cicle d’un humanisme antropocèntric i del geocentrisme iniciat fa 500 anys. Avui sabem a on ens han portat. La terra, la germana terra, ens sustenta i ens sosté, però ja li costa “aguantar”. A nosaltres, persones, no ens queda una altra possibilitat que rebel·lar-nos contra l’humanisme inhumà. Ni la terra és el centre de l’univers, ni l’home és el centre de la humanitat.

El veritable humanisme, el nou humanisme, a què reiteradament es van referir Pau VI i Benet XVI, és un humanisme teocèntric, personalista, comunitari i peregrina en una societat plural, secular i intercultural amb una creixent relació interreligiosa, però no una societat metodològicament agnòstica. En el canvi d’època que vivim els “pensadors de reflexió profunda” han de pensar aquest món “etsi Deus daretur”, com si Déu existís (doncs existeix).

Si no avancem en el redescobriment inquietant, encara que joiós i prometedor, d’aquest «humanisme nou», difícilment serem més germans, encara que estiguem més a prop els uns dels altres.

La proximitat és ambivalent o ambigua, com acabem de viure aquest any amb la pandèmia que encara ens acompanya. La proximitat, la interacció, la connexió, els intercanvis freqüents i ràpids poden provocar i aconseguir el millor de nosaltres mateixos, però també poden fer aparèixer el pitjor. “La societat cada vegada més globalitzada ens fa més pròxims, però no més germans” (Benet XVI a 2009). Per ser més germans, tots germans, tots responsables de tots, hem de reconstruir la gramàtica ètica comuna i tornar a declinar conjuntament les tres paraules: solidaritat, reflexió profunda i fraternitat.

 Loading ...