El Tribunal Constitucional, en diferents sentències poc conegudes, ha aprofundit sobre la fiscalitat i la funció social de la propietat privada. En concret, i entre altres, a la 4/2019, de 17/1, amb relació a la Llei d’habitatges buits de Catalunya, la 28/2019, de 28/2, respecte a la Llei d’Actius No Productius de les persones jurídiques de Catalunya, la 186/1993, de 7/6, sobre la Llei de la Devesa d’Extremadura, i en la 37/1987, de 26/3, amb relació a la Llei de Reforma Agrària d’Andalusia.
La reflexió fonamental es recull en aquesta última, i es reitera en totes les posteriors, en el sentit que “l’incompliment de les obligacions inherents a la funció social de la propietat (…) o, dit en termes positius, estimular (els propietaris) perquè obtinguin de les seves propietats els rendiments econòmics i socials que els són legalment exigibles”, pot justificar un tribut la finalitat principal del qual no és crear una nova font d’ingressos “sinó dissuadir els titulars de propietats (…) de l’incompliment de les obligacions inherents” a la propietat. Des de la perspectiva constitucional, i segons la seva Sentència 28/2019,“és (doncs) legítim valer-se dels tributs per incentivar determinats usos de la propietat, en coherència amb la seva funció social, reconeguda en l’art. 33.2 CE”.
En definitiva, i com el TC recorda en l’última de les seves sentències, en tots els tributs esmentats es pretén estimular una adequada explotació econòmica de les diferents propietats.
Aquesta idea bàsica ha de servir com a punt de partida per al disseny d’un impost sobre la riquesa que gravi, exclusivament, la que es consideri no productiva, estimulant, com s’ha dit, la seva incorporació al procés de generació de riquesa, i, per tant, una major recaptació pels tributs que corresponguin; impost que ha d’incloure també l’ambició d’un replantejament de la fiscalitat d’un altre tipus de riquesa.
Sigui com sigui, el punt de partida és obvi. Estimular la creació de riquesa sense “penalitzar” la “productiva”. El tema no és gravar la riquesa “per se”, sinó una molt en concret: la no productiva.
Això exigeix la creació d’un impost estatal que refundi i millori els tributs autonòmics que s’han creat amb aquesta finalitat i que inclogui, també, el gravamen sobre la propietat immobiliària amb la consegüent supressió de l’IBI i el replantejament de la seva tributació en l’IRPF i altres tributs.
En efecte; aquest nou impost hauria de reordenar la tributació sobre determinada riquesa immobiliària, en concret, l’eliminació de l’anomenada renda potencial en l’IRPF, les diferències que actualment existeixen entre tributar per l’IRPF i l’IS, un tipus en l’IS incrementat per a les societats patrimonials, i un replantejament seriós de la tributació de l’activitat d’arrendament d’immobles vinculada a l’existència d’una veritable estructura empresarial definida de forma objectiva i realista i no, com avui, focus d’autèntiques conductes d’elusió.
En aquest replantejament cal reflexionar també sobre els beneficis fiscals de determinades “empreses familiars”. Sóc conscient que el que dic, fa mal. Però és, crec, un tema d’equitat. Parteixo de la premissa que és fals que hi hagi una recomanació europea al respecte de caràcter general. En efecte. La recomanació de la Comissió de 7/12/1994 (94/1069 / CE), convida als EM a adoptar les mesures necessàries per “facilitar la transmissió de les petites i mitjanes empreses” per tal de garantir la seva supervivència i el manteniment dels llocs de treball (art. 1). En particular, i entre altres mesures, es convida a reduir la càrrega fiscal que grava els actius estrictament empresarials en cas de transmissió mitjançant donació o successió (art. 6).
Recordar, al respecte, que el Reglament nº 651/2014 de la Comissió defineix com a PIME aquella empresa amb un nombre d’empleats inferior a 250, amb una xifra de volum de negoci inferior o igual a 50 milions d’euros, i amb un balanç general inferior o igual a 43 milions d’euros. Aquest, doncs, ha de ser l’àmbit natural d’aplicació dels beneficis fiscals.
Aquest nou impost sobre la riquesa no productiva, i determinada riquesa patrimonial, hauria de comportar igualment la supressió definitiva de l’actual Impost sobre el Patrimoni.
En definitiva, es tracta d’estimular la incorporació al procés productiu de la riquesa no productiva, i de reordenar la tributació de determinada riquesa, entre d’altra, la inherent a la titularitat de patrimonis familiars exclosos de la recomanació europea i de patrimonis immobiliaris que, reconeguem-ho, no estan realment afectes a una veritable i autèntica activitat empresarial.
Disseny d'un impost sobre la riquesa que gravi, exclusivament, la que es consideri no productiva Share on X
Loading ...
