Ensorrament i reconstrucció de l’economia espanyola

L’enfonsament del PIB d’Espanya el segon trimestre en un 18,5% en termes intertrimestrals i d’un 20% en l’interanual constata l’enfonsament de l’economia espanyola. El govern, que té el deure de presentar la part positiva de l’assumpte, el saldava amb un “es tracta del passat”. És cert, però és un pretèrit que deixa empremtes tremendes en el futur, a les quals s’hi afegeix un tercer trimestre temible a causa de l’espantada turística de juliol i agost.

A tot això cal afegir-hi l’extraordinari augment dels casos de la Covid-19 que, si no és una segona onada, se li assembla molt. Fa pocs dies, en unes declaracions a La Vanguardia, l’economista principal del Banc Mundial, Carmen Reinhart, diagnosticava que ens trobem davant d’una crisi més gran que la de l’any 2008, perquè aquesta és global, i l’anterior no ho va ser, i que el seu equivalent hem de buscar-lo en la gran contracció de 1929.

Per situar una perspectiva històrica, la recessió iniciada el 2008 va significar una pèrdua del 9,5% del PIB en sis anys; un dany del que amb prou feines ens havíem recuperat. En la crisi llampec de 1993, colofó ​​dels Jocs Olímpics, l’Expo i Madrid Capital de la Cultura jugades simultàniament, vam perdre 1,6 punts. El 1936 la Guerra Civil va ocasionar una caiguda del 26,8%. El 1896, a causa de la guerra de Cuba, i preludi de la crisi existencial d’Espanya que marca la “generació del 98”, es van perdre 10 punts del PIB. És evident, vivim un període que oscil·la entre Escil·la i Caribdis, el crac del 29 i la postguerra de la Guerra Civil.

Dues conclusions són evidents:

1. Sense l’ajuda del Banc Central Europeu Espanya seria un estat fallit, amb una economia esfondrada, una aturada atroç i un deute públic que a finals d’aquest any pot significar el 120% del PIB.
2. Disposarem de 140.000 milions de la Comissió Europea entre subvencions i crèdits, a més d’altres possibles facilitats creditícies del MEDE, i de fons per a la desocupació. D’ambdues sorgeix un corol·lari: només un ús excel·lent dels fons permetrà sortir d’una economia en ruïnes. Per això són clau tres conceptes: reforma, reconstrucció i regeneració, a més d’una condició prèvia i necessària: un control epidemiològic eficaç, perquè aquest és el principal fracàs espanyol, i el principal impediment per a la recuperació. Sense controlar la Covid-19 abans de la vacunació massiva no hi ha recuperació possible.

Reforma de les administracions públiques, reconstrucció de l’economia, regeneració de la moral política i col·lectiva, això és el que ha de promoure i realitzar la política i les institucions de la societat.

Reforma de l’administració, perquè sobre la seva burocràcia descansa la condició necessària de la reconstrucció. Si ella fracassa, tot estarà perdut. El greu és que aquest coronavirus ha mostrat les seves misèries causant el seu col·lapse. El dany que pateixen les persones subjectes a un ERTO encara no resolt, o que tramiten la seva situació laboral, el desbordament de l’administració de justícia, el retard administratiu de ministeris i conselleries, indica que tot va malament. I tenim pressa. A l’octubre el govern ha d’enviar un programa previ de reformes i finançament fins al 2023, i al març es presentarà el programa definitiu que en un 70% s’ha d’invertir entre el 2021 i el 2022, i tot això ben coordinat amb les autonomies i ajuntaments. També amb el sector privat, sense el qual res és possible. És una gran tasca. La màquina, col·lapsada, hauria d’estar traient fum… però marxarà de vacances, és clar. El gran risc és començar lliurant uns papers per quedar bé, i després recórrer al fons d’armari per presentar projectes l’estat de concreció dels quals pesarà més que la seva utilitat. És clar que Espanya, inclosa la Generalitat, disposa de “programes”, però no està gens clar què hi ha de concret darrere d’aquests. Crec que s’imposen dues conclusions:

1. De forma immediata, a curt termini i amb urgència, cal consensuar un nou organisme, sota el model d’agència, que concentri tota la planificació, coordinació de la gestió i control dels resultats dels plans de reconstrucció i els seus projectes. El precedent de l’AIReF és molt vàlid.
2. Cal fer, començant ara, un pla de reforma i millora de l’administració de l’estat, per sortir d’una vegada del segle XIX. Aquesta reforma hauria de permetre guanyar un 14% d’eficiència en el conjunt de la despesa pública. La segona gran reforma necessària és la fiscal, per superar el Frankenstein dels retalls de l’actual legislació. Cal, a més, que abordi els problemes de present i de futur, i no els del passat, com una part del govern segueix entestat a fer. En termes pràctics, els nostres progressistes són molt antics.

Reconstrucció de l’economia. Les propostes han de presentar una estratègia clara, que articuli els projectes concrets, distribuïts en objectius específics. Tot això s’ha de redactar primer i executar amb eficàcia després. No es tracta de “gastar”, com va fer malauradament Zapatero, sinó de gastar amb eficiència, ha de permetre millorar la productivitat, sobretot el total dels factors, la competitivitat, la generació ràpida d’ocupació, i a més de millor qualitat que bona part de la destruïda (però no hi ha res de tot això sense empreses capaces de realitzar-ho, i en elles i en l’administració, les persones capacitades). Tot això en el marc de les línies de la Comissió Europea: transició ecològica i energètica justa, i digitalització de l’economia (inclosa l’administració, la de la justícia també!), del coneixement i dels oficis, als quals s’afegeix la resiliència en termes d’autonomia en sanitat i en producció.

Però no es pot oblidar el que ha enfonsat l’economia espanyola: la incapacitat de governs i administracions per controlar el SARS-Cov-2. La condició de tot és guanyar-li aquest cop la partida: la millor despesa és aquella que permeti tallar tota progressió, i això significa detecció ràpida, que es basa no en esperar, sinó en anar; intervenció immediata i control del territori, sense el qual res és possible i que en últim terme permet microconfinaments efectius. I tot això necessita diners i personal preparat. L’altra gran dimensió sanitària es refereix a la capacitat de guarir els malalts de Covid-19 i reduir al màxim les seqüeles mitjançant tractaments farmacològics des del primer moment, que podran tenir una eficàcia imperfecta, però que són millor que res, i sobretot permeten un aprenentatge ràpid. No pot ser que a les persones amb símptomes inicials clars se les enviï a casa sense tractament de contenció. Tot això està deixant una població invisible i creixent afectada per les seqüeles, que no pot treballar, amb un cost invisible que creix i que ha de ser abordat.

Finalment, la sanitat pública ha de normalitzar tots els retards que han patit els malalts d’altres patologies.

Però per servir a tot això, quina política tenim? Els informes de l’Airef sobre el mal ús de la inversió i despesa pública, començant per l’AVE, són demolidors, però fins ara no sembla que hagi canviat res. Per exemple, s’han gastat 55.000 milions en AVE, però només 3600 milions per a Rodalies; si dividim la xifra entre el nombre d’usuaris, podem constatar l’enormitat del malbaratament, sense parlar del mal estat dels ferrocarrils regionals i intercomunitaris, o les desviacions sistemàtiques del pressupostat, convertides en un sistema que encareix l’obra en pràcticament un 50% com a norma.

Per això necessitem una regeneració moral, una redefinició dels valors que compartim i a partir d’ells les virtuts que són necessàries per a realitzar-los. Educar en les virtuts i saber transmetre-les. Quant costa la poca responsabilitat de tants joves que situen la seva diversió per sobre de la lluita contra el coronavirus? No tenen les virtuts per assumir la seva responsabilitat cívica. És només un exemple de la ingent tasca. Perquè tota aquesta immoralitat, perquè d’això es tracta, té sempre un cost social, que es tradueix en costos d’oportunitat (el que podríem fer amb els diners que ens veiem obligats a gastar per pal·liar el dany) i de transacció (els costos de gestió i control, que serien menors en una societat més virtuosa). Una manera d’enriquir un país és guanyant en virtuts i en capital social, el nucli del qual és un bé escàs, el capital moral. De tot això la política no en parla. Simplement perquè ho ignoren. Però no podem progressar de veritat guiats pels ignorants.

Aquesta reforma moral afecta també les institucions: necessitem una nova llei electoral que ajudi a embridar la metàstasi de la partitocràcia. El ciutadà ha de recuperar el valor del seu vot, en lloc de mantenir l’esclavitud d’una llista tancada i bloquejada.

Perdoneu-me pel judici, però no sé veure res d’això en el govern espanyol. Això de la Generalitat és un holograma, la tensió febril lúcida i creadora del bon treballador. Només s’observa un president cregut pendent de la imatge i un vicepresident que viu en el passat. Molt possiblement m’equivoqui.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...