Visions de futur sobre la UE (VI): Jared Diamond

Jared Diamond és professor de Geografia a la Universitat de Califòrnia (Los Angeles). Ha publicat recentment un llibre sobre com reaccionen les persones, els països i les organitzacions plurinacionals davant de l’adversitat i en moments decisius, amb el títol de  Upheaval. Timing Points for Nations in Crisis (Crisis. Cómo reaccionan los países en los momentos decisivos, Debate, 2019). Aquest llibre culmina una trilogia de publicacions sobre l’auge i caiguda de les civilitzacions.

Jared Diamond identifica una sèrie de patrons en la superació de l’adversitat i dirigeix una mirada global sobre el futur del planeta i de la UE.

Els   quatre tipus de problemàtica a escala planetària que més han de preocupar, segons Diamond,  són els següents: 1) el perill de les armes nuclears, 2) el canvi climàtic, 3) l’esgotament dels recursos naturals i 4) les desigualtats mundials de nivell de vida. Altres autors especialitzats afegeixen  quatre tipus més de problemes globals a la seva llista: 1) el fonamentalisme islàmic, 2) la propagació de malalties infeccioses, 3) la col·lisió d’un asteroide contra la terra i 4) l’extinció d’espècies biològiques a gran escala.

Per afrontar els reptes planetaris anteriors, Diamond  és partidari d’una reforma en profunditat de les institucions  de governança global, començant per  Nacions Unides, però també  creu que existeix una segona via que pot ser fins i tot  més efectiva per a la solució dels problemes mundials diagnosticats. Es tracta de la firma d’acords constringents  entre  els països d’una determinada regió de la terra i posteriorment  l’establiment d’una entesa en forma de xarxa entre les diferents regions del món organitzades com a tals.

Segons Jared Diamond, de tots els acords regionals existents, el més avançat és precisament el de la Unió Europea (UE) que  inclou  el ventall  més ampli  d’institucions, àmbits d’acord i regles vinculants. La UE avui està formada per 27 estats membres. La UE ha suposat un avenç enorme i radical no solament per a Europa sinó per a qualsevol altra regió del món, a les  que serveix de  model d’integració.

Les crítiques actuals més esteses contra la UE destil·len un pessimisme exagerat. L’evolució de la UE des de la seva fundació fins a l’actualitat s’ha de valorar en el seu conjunt.  Cal pensar en la condició ruïnosa d’Europa l’any 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, i en el que la UE ha aconseguit fins avui.  El cas paradigmàtic d’èxit posterior a un gran desastre és Alemanya. El seu estat de destrucció era gairebé total, però a partir dels anys cinquanta va començar un procés de reconstrucció altament exitós que ha durat fins als nostres dies. Diamond aconsella visitar el museu d’història d’Alemanya situat a la ciutat de Bonn, que comença l’any 1945. És una història continuada d’èxits des del final de la Segona Guerra Mundial fins avui.

Europa, després  de mils d’anys de guerres constants que varen culminar amb les dues guerres mundials, està en pau des de la dècada dels anys cinquanta del segle passat. Són setanta anys consecutius de pau que el nostre continent no havia conegut mai abans. Les quatre llibertats bàsiques estan en ple funcionament: persones, béns, serveis i capitals. L’economia de la UE està substancialment integrada. La majoria dels seus estats membres comparteixen una moneda comuna, malgrat no haver-se arribat encara a una plena unió política. És un cas únic a la història de la humanitat.

La història de la UE és, en general, una història exitosa, malgrat els alts i baixos que ha conegut al llarg del temps. Els darrers quinze anys han sigut particularment difícils , i és per això mateix que s’ha pogut parlar d’una “crisi existencial“. El professor Diamond, expert en crisis, considera que la UE disposa dels elements necessaris per a superar el seu darrer període de crisi, que va començar l’any 2005 amb el fracàs del Tractat constitucional i que va continuar amb una sèrie de crisis internes i amenaces internes molt fortes, com la Gran Recessió de 2008, la crisi de l’euro de 2010, el Brexit de 2016 i les noves amenaces exteriors provinents, per exemple, de l’administració Trump,  de la Rússia de Putin o del terrorisme islàmic.

Jared Diamond ha identificat els principals factors que incideixen en el desenllaç de les crisis de les organitzacions polítiques (estats nacionals i unions regionals), i els ha focalitzat en el cas del darrer període de crisi de la UE que va del  2005 al 2020. La conclusió és que la UE disposa de la força i els recursos suficients per afrontar la seva darrera crisi amb èxit. Aquests principals factors són els següents: 1) consens en l’organització política sobre la naturalesa de la crisi, 2) acceptació de la responsabilitat en l’acció per part dels principals actors implicats, 3) experiència històrica de crisis anteriors, 4) assumpció dels fracassos anteriors, 5) flexibilitat a l’hora d’adoptar mesures correctives, 6) existència de valors centrals àmpliament acceptats, 7) absència d’impediments geopolítics.

Jared Diamond recomana acabar el projecte integrador europeu amb l’adopció d’una determinada forma política federal o confederal  i projectar-se després a la resta del món com la primera regió organitzada del planeta, pacífica,  pròspera i portadora de valors humanistes i democràtics de validesa universal.

 Loading ...