Reclosos a casa pel virus, tenim més temps per llegir. I un dels llibres que han tornat a posar-se de moda, tres quarts de segle després, és La pesta, d’Albert Camus, un dels pares espirituals de la generació dels que tenim setanta anys i més, que som majoria en aquest col·lectiu. Per a alguns de nosaltres és l’enèsima relectura, en alguns casos en exemplars molt atrotinats, desencolats i amb abundants anotacions i subratllades en diversos colors, ja que llegíem Camus amb molta atenció. Els personatges ens saluden des de les seves pàgines com vells amics, no per les llargues absències menys estimats: Tarrou; el doctor Rieux; el pare Panelou; Rambert; l’aspirant a escriptor víctima del seu perfeccionisme, que canviava una vegada i una altra els adjectius sense acabar de trobar l’idoni, o el vell asmàtic que, amb moviments regulars, transvasava pèsols d’una marmita a una altra per matar el temps: “És molt senzill, cada quinze marmites necessito fer un mos”.
L’evolució espiritual i moral de Camus va passar tres etapes: el gaudi despreocupat de la vida, l’absurd i l’humanisme ateu. La primera està reflectida en aquest petit gran llibre que és Noces , els casaments de l’home i la natura a la costa algeriana del mar llatí, a prop d’ Orà, la ciutat empestada: “Em llançava nu sobre les mates de donzell perquè el seu perfum penetrés al meu cos… Fora del sol, els petons i els perfums salvatges, tot em semblava fútil… feliços els que han vist aquestes coses… estimo massa la vida per no ser egoista”.
Camus, fill de mare espanyola, no es va sentir mai a gust a l’Europa de cel eternament plomís, ell pertanyia al sud de sol implacable: “Sentir els lligams amb una terra, l’amor per alguns homes, saber que hi ha un lloc en el qual el cor sempre trobarà assossec, són ja prou certeses per a la vida d’un home”.
A L’estrany ha desaparegut l’alegria de viure, l’assossec, el món ha perdut sentit, tot és absurd. Pensa a suïcidar-se, però no ho fa perquè fins i tot el suïcidi seria absurd. El mateix Camus moriria, amb tot just quaranta-sis anys, en un accident de cotxe, aquesta forma de mort absurda de l’home contemporani
La seva obra cabdal, La pesta , és una profunda reflexió sobre el bé i el mal, el patiment, la disjuntiva entre solidaritat humana i felicitat individual. Alguns dels passatges de la novel·la semblen descriure situacions i reaccions psicològiques de les últimes setmanes: la difusió geomètrica del virus, la inevitable quarantena, l’escola convertida en hospital d’ emergència, la incredulitat en un primer moment que una cosa així pugui passar aquí i ara, la reacció inicial de les autoritats no volent inquietar la ciutadania: “L’opinió pública és sagrada; sobretot, gens de pànic”. Dir la veritat abans d’hora pot ser perillós: “Sempre arriba un moment en la història en què el que diu que dos i dos són quatre és condemnat a mort”.
“L’única cosa que m’interessa és trobar la pau interior”, diu en Tarrou. I aquesta pau, la tranquil·litat de consciència, només la dona ajudar els altres, la solidaritat humana davant la desgràcia. En Rambert pot anar-se’n de la ciutat per reunir-se amb la seva dona, però es queda, renunciant a la felicitat per ajudar en la lluita contra la plaga: “Res al món no mereix que un s’aparti del que estima; i tot i això jo me n’aparto, sense que pugui saber per què”. El doctor Rieux raona: “Si cregués en un Déu totpoderós, en comptes de cuidar els homes li deixaria a ell aquesta feina”. És la formulació de l’humanisme ateu, l’última etapa de l’evolució de Camus. “El que hi ha de positiu en els homes és més que el que hi ha de negatiu”, conclou.
Acaba així l’obra: “El virus de la pesta no mor ni desapareix mai, pot romandre adormit durant desenes d’anys… potser arribarà el dia en què, per a desgràcia i ensenyament dels homes, la pesta despertarà les rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”. Ha arribat aquest dia. Quins han de ser els ensenyaments que es poden treure del coronavirus? Potser, abans que res, ser conscients de la indigència de l’ésser humà. La nostra generació semblava molt privilegiada: la primera en segles, per no dir en la història, sense veure una guerra; havent passat de ser un país pobre a ric; amb l’esperança de vida gairebé més gran del món, no havíem estat posats a prova per una hecatombe col·lectiva. Des d’ara ja no podrem dir el mateix.
La desgràcia comuna imposa la superació de les misèries de la vida quotidiana, entre les quals les de la vida política. S’imposa una solidaritat humana elemental, entre persones i entre països. Esforcem-nos per treure, cadascú, els ensenyaments del virus, desmentint “aquells que –en les paraules de Camus– creien que la pesta pot venir i tornar a marxar sense que res canviï al cor dels homes”.
Posteriorment a La pesta , va escriure L’home revoltat , que li va valer un atac immisericordiós de Sartre. Hi reivindica el valor de la llibertat, i de l’exigència moral: “La moralitat és possible, però surt cara”. Camus no hauria acceptat mai que les dues qüestions fossin sacrificades a l’altar de la pesta.
Publicat a La Vanguardia el 1 de maig de 2020
Loading ...
