El divorci entre l’ètica i la política ens ha portat a una crisi profunda dels partits polítics i les institucions democràtiques.
Aquell pensament d’Aristòtil, que diu que el bon governant és aquell que actua sempre amb justícia, temprança, prudència, aquell que practica sempre la recerca del bé comú, contrasta amb el pensament de Maquiavel, quan diu en la seva obra “El príncep“, que la finalitat principal del governant és mantenir-se en el poder. Tot si val per aconseguir-ho. Tant si els mitjans són ètics, com si no ho són. Ha de semblar bona persona, per guanyar la credibilitat del poble, però l’únic que en realitat busca, és el benefici propi, si cal, recorrent a l’aparença o a la mentida.
Hi ha la percepció, que en la pràctica política, el governant està més a prop del maquiavel·lisme que de l’aristotelisme i que els ciutadans pensen que els governants actuen per pura ambició.
Aquesta idea és injusta per gran part dels polítics que actuen de forma neta i justa, però no per aquells que es veuen involucrats en casos de corrupció, o malversació de fons públics, o bé aquells que fan de la política pura acció d’enfrontament i desqualificació, en lloc de buscar amb el diàleg, el consens i el pacte.
El bon governant haurà de mostrar coherència entre el que diu i el que fa. Quan aquesta coherència no existeix, el ciutadà se sent enganyat i té tot el dret a expressar la indignació, perquè sent la seva dignitat maltractada.
El ciutadà espera del governant i de la classe política unes virtuts com la transparència, l’honradesa, l’honestedat, el servei, i la professionalitat.
Ens podem preguntar: veiem aquestes virtuts en el món de la política? Dissortadament, no sempre. Especialment en la dialèctica i la negociació, veiem que abunda l’enfrontament i la desqualificació, en lloc del diàleg i el pacte.
És necessari i urgent una transformació a fons de l’activitat política, on les formacions ideològicament diferents, es relacionin amb amabilitat i respecte, i no caure en el joc brut del “tot si val”, a la recerca del rèdit electoral.
Cal passar de la democràcia compulsiva a la democràcia dialogant i deliberativa, que cerqui el bé pel màxim nombre de ciutadans.
Hi ha la percepció, que en la pràctica política, el governant està més a prop del maquiavel·lisme que de l’aristotelisme Share on X
