Barbra Joan Streisand va néixer a la ciutat de Nova York en 1942. És cantant, actriu i directora de cinema. Va guanyar un Oscar per Funny Girl (1968) i un altre el 1977 per la composició de Evergreen, la cançó de “Ha nascut una estrella”. En els anys 80 es va passar a la direcció, i es va dirigir a si mateixa en Yentl (1983) i El príncep de les marees (1991), pel·lícula que va obtenir diverses nominacions a l’Oscar. Va crear la “Barbra Streisand Foundation” el 1987 per impulsar causes polítiques liberals. Una fundació reconeguda pel seu suport a associacions que defensen els drets humans, gais i dones maltractades. (1)
Als anys 80 era sens dubte un dels personatges més populars del planeta. Però les noves generacions la coneixen per un incident (provocat segurament per haver estat mal assessorada) que ha donat lloc a l’anomenat “efecte Streisand”.
El 2003, un fotògraf aficionat (Kenneth Adelman) va prendre fotografies des d’un helicòpter de casa a Malibú i les va difondre a la seva web a Internet ( www.californiacoastline.org ). L’objectiu d’Adelman era mostrar l’esplendor de la costa de Califòrnia i denunciar la seva erosió per l’excés d’edificació per a protegir-la de l’especulació. A la seva web hi havia més de 12.000 fotos de la zona.
Streisand, molt molesta, va decidir demanar al fotògraf per violació de la seva privacitat amb la intenció que s’eliminessin les fotos de la xarxa. En el moment de presentar la demanda, només 7 persones havien descarregat les fotos de la seva mansió, entre elles els advocats de la cantant. Quan es va donar a conèixer la notícia, un mes després, 420.000 persones havien visitat la web. Les fotos segueixen disponibles a Internet i la demanda de Streisand no va prosperar. Va ser condemnada a pagar segons Adelman 177.000 dòlars en concepte de costes i honoraris d’advocats. Hi havia sol·licitat 10 milions d’indemnització per invasió de la seva intimitat i el jutge va desestimar la petició.
Des de llavors coneixem com “efecte Streisand” tot aquell fenomen en virtut del qual l’intent d’eliminar o censurar a Internet determinats continguts pot provocar el contrari: la difusió massiva d’aquests continguts a la xarxa.
Imagineu que publiqueu un llibre, o un tuit, o una informació en ràdio o televisió sobre un personatge conegut i aquest (assessorat pels seus representants i advocats) considera que heu envaït la seva privacitat, encara que no hi hagi contingut que pogués considerar-calumniós ni injuriós, fins i tot podria considerar-se publicitat beneficiosa per al famós.
Qualsevol intent de censura o supressió del contingut d’aquesta informació amenaçant amb acudir a vies judicials es convertiria en viral a les xarxes. I de cop i volta, tothom tindria interès en saber el que ha passat, encara que després es portaran una decepció. I a més, l’intent estaria condemnat al fracàs, ja que acabaria perdent la demanda al prevaler la llibertat d’expressió i d’informació.
És de manual de primer de comunicació que, per exemple, la manera més efectiva de disparar les vendes d’un llibre és intentar censurar-lo. És el que va passar al seu dia amb llibres com “Persèpolis” o la saga de “Crepuscle.” I és que les persones som curioses per naturalesa, i la prohibició d’un contingut fa que s’hagi de buscar-se de manera compulsiva. Recordeu l’escena inicial de “Tesi”, l’òpera prima d’Alejandro Amenábar. Aquest cap que no pot evitar girar-se per veure què ha passat amb aquella persona que s’ha llançat a les vies de metro. El morbo ens supera.
Lamento que Barbra Streisand, de qui recordo especialment la seva magnífica versió de “Memory” “(de la banda sonora de” Cats “), hagi passat a la història per un greu error dels seus advocats. Però els temps de la censura han passat a millor vida.
(1) Ruiza, M., Fernández, T. i Tamaro, I. (2004). Biografia de Barbra Streisand. En Biografies i Vides. L’enciclopèdia biogràfica en línia. Barcelona (Espanya). Recuperat de https://www.biografiasyvidas.com/biografia/s/streisand.htm el 4 de març de 2020.
