Als nostres amics espanyolistes

Benvolguts amics:

Si una dada és avui comuna a tot el món és la de l’augment del sentiment nacional i dels nacionalismes: a l’Índia, el Govern de Modi afavoreix un nacionalisme hindú com a element de cohesió social davant el descontentament general, amb implicació directa per a les minories musulmanes, budistes i cristianes. A Rússia, Putin aconsegueix augmentar l’autoestima de la població amb una reedició del sentiment imperial rus. A la Xina, Xi fa sentir-se units tots els ciutadans xinesos mantenint una forta identitat nacional que els que no comparteixen poden aprendre en aquells centres de reeducació especialment dissenyats per a la minoria uigur. Als Estats Units els eslògans publicitaris ho diuen tot: “Amèrica primer”, i punt final. A tots els països europeus han aparegut partits polítics que d’una manera o d’una altra capten vots per la defensa de la identitat nacional.

Espanya no és una excepció. N’hi ha prou de veure el discurs de molts dels partits representats al Congrés. Som conscients que la vostra primera reacció és dir que no sou espanyolistes. Considereu que no sou nacionalistes com ho poden ser alguns catalans. Que l’espanyolisme en tot cas no és nacionalisme; és patriotisme. I que no us agrada que us igualem o comparem amb d’altres. Us hem de dir que és la mateixa reacció que tenen els nostres amics francesos, dels Estats Units… i també els nostres propis amics catalans. Perquè una cosa semblant passa a Catalunya, on bastants independentistes neguen el seu nacionalisme.

Al nostre entendre, no hi ha res pejoratiu en ser patriota, tenir identitat nacional o sentir-se nacionalista francès, escocès o búlgar, si fem amb això referència al sentiment d’identitat o de pertinença a un grup social, generalment vinculat a un territori. Sentiment nacional, que fa referència a una nació. (L’IEC defineix –entre altres accepcions– nació com: “1. Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col∙lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre”, i nacionalisme com la “ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació”).

El sentiment d’identitat nacional (de pertinença a un grup de referència) és antropològicament normal, comú, i ens atreviríem a dir que és necessari per articular les societats. El sentiment nacional ens dona arrels, un cert sentit de la vida, crea un nosaltres que fa que estiguem disposats a ser més solidaris i donar-nos més suport els uns als altres.

Per tant, per què t’escrivim aquesta carta oberta? Perquè nosaltres, els teus conciutadans catalans, hem vist i viscut una evolució en aquest sentiment de la qual us volem advertir. A Catalunya hem passat de l’esmentat sentiment nacional positiu a un altre de fortament negatiu. Hem passat d’aquell sentiment que ens dona identitat, que crea un nosaltres que fa possible més solidaritat; que és afirmatiu; que exigeix l’exercici de determinades virtuts cíviques; coherent ambla realitat d’una societat i un món complexos; en el qual s’entrecreuen identitats…, a un sentiment nacional que ens allunya i ens marca com a diferents; que no permet identitats compartides (ridiculitza a qui se sent català i espanyol), que limita la solidaritat a aquest primer nosaltres, que veu en l’altre més proper una amenaça, un ésser diferent amb el qual comparteix poc o res. És excloent i necessita estigmatitzar. Ens direu que exagerem. És cert: entre un sentiment i l’altre hi ha molts graus intermedis on la majoria dels catalans ens situem. Però al capdavall avui estem més a prop que ahir de la polaritat negativa. I és necessari dir que, en el límit, el sentiment nacional negatiu ha portat Europa i el món a les barbàries més grans. Tots necessitem un grau d’autoestima. És positiva. Però en la seva versió negativa és l’orgull exagerat, que condueix al menyspreu als altres i a un narcisisme que no permet veure els propis defectes, sinó veure en l’altre l’origen de tots els mals.

Molts diran que el mal està en el mateix nacionalisme o en el sentiment nacional. No és així, com hem dit, és un sentiment natural i necessari perquè la persona pugui ser persona. Però com tot sentiment i convicció, si s’absolutitza i es converteix gairebé en un déu, ens esclavitza, ens enfronta i ens destrossa.

Per això, amics espanyolistes, us animem a cuidar el vostre sentiment d’identitat nacional perquè pugui articular-se, compartir-se, perquè faciliti la convivència: uns sentiments inclusius. Una bonica reflexió de l’escriptor nigerià Chinua Achebe ho resumeix més bé: “Has de trobar la manera d’acceptar alguna cosa de l’altre, per poquet que sigui; sinó és així, no arribaràs mai a ser complet”. Sobre un sentiment nacional d’aquesta mena és possible construir una gran comunitat humana.

No cregueu que davant l’aparició d’un nacionalisme de la separació a Catalunya la resposta és accentuar l’espanyolisme, confonent unitat amb uniformitat. Un fossat no se supera construint un mur. Això només augmenta el problema. La resposta al fossat són els ponts. En som conscients i ens hi dediquem.

Amb cordialitat.

Publicat a La Vanguardia el 27 de desembre de 2019