Declaro d’entrada que els meus sentiments davant les festes de Nadal potser no són gaire convencionals.
Accepto la laïcitat creixent de la festa, el seu hipertrofiat contingut comercial, l’acceptada convenció de pacífic repàs de l’any que s’escola. Però m’empipa la banalització dels signes, pessebres i cançons, liftares i reunions, verbalització tòpica de desitjos importants i segurament sincers. Tot barrejat, tot alhora, tot on line.
Fa temps que el Nadal ha deixat de ser una festa religiosa, col·lectivament parlant almenys.
Sempre quedarà a la història que el nom i el sentit del Nadal està lligat a una experiència religiosa profunda dels nostres avantpassats, continuada en l’actualitat amb més o menys èxit per molts dels seus successors.
Serà responsabilitat de tots els que ens creiem receptors d’aquesta fe i creences conservar la justificació originària de la celebració. Però és indiscutible que al Nadal dels nostres dies li hem donat entre tots un caràcter bàsicament cultural.
El que hem fet amb el Nadal també ho hem fet amb l’Advent.
Pedagògicament dissenyat per l’Església com a període de preparació espiritual per a una celebració central en la fe cristiana, s’emfasitza amb tota la parafernàlia de les llumetes als carrers i es trivialitza amb la moda creixent de l’anomenat Calendari d’Advent, el compte enrere adobat amb petits regals dels dies que falten per al gran dia, o per als grans regals. Hem anat convertint l’Advent en un element més de cultura occidental.
Personalment sóc més dels advents que dels Nadals. Espiritualment també. És clar que no té cap sentit convertir en més important una cosa o una altra. De fet, si no hi ha objectiu, el camí per arribar-hi esdevé erràtic i sense massa sentit.
El Nadal va associat a valors d’extrema importància com la senzillesa, la calma, la família, la tendresa, l’amor, punt de trobada, el repòs. L’advent, però, s’adiu més amb camí, preparació, espera, expectativa, esforç. He de reconèixer que em trobo menys representat, que em motiven menys les festes que la seva preparació.
Crec que la vida humana, el nostre trànsit per aquest món, respon bastant bé al paradigma del temps d’advent.
En si mateixa la vida és un passar constant. En termes sociològics i polítics, la construcció de la vida en societat encara ha tingut i té una variabilitat més gran. I l’esforç lloable per a millorar la qualitat convivencial de tots nosaltres és un camí que no s’acaba mai. La vida és més intentar que assolir, esperar que tenir, és més existència que essència, més Heràclit que Parmènides, en termes d’arquetips filosòfics.
I així estem, acabant de passar un Nadal, però continuant amb l’advent polític.
Estem al cancell d’un nou govern que els nostres representants estan negociant, veiem com els professionals titulars d’institucions importants de l’Estat estan mirant d’encaixar la necessària adaptació dels seus criteris als criteris d’altres professionals amb competències superiors, observem el reconeixement generalitzat de què no ho hem fet prou bé i que els errors no estan només en un costat, constatem que les ganes i les formes de conviure poden articular-se de formes diferents.
Em congratulo de descobrir camp obert per a poder generar noves expectatives.
