Fa uns dies vaig anar a l’Abacus interessat pel llibre «Tota la Veritat», un dels últims llibres sobre el procés, escrit ensems per una colla de periodistes amb bon currículum. No vull parlar del llibre, que estic acabant i m’ha interessat força. El que em va cridar més l’atenció és la quantitat immensa de llibres publicats al voltant del tema que hi havia a la secció. Ja ho sabia, però veure’ls tots junts impressiona. Juristes, politòlegs, catedràtics, polítics, escriptors, periodistes, els empresonats, els exiliats, opinions reflexives, cròniques de fets, estudis acadèmics, memòries, crítiques, autocrítiques, … I no parlem dels milers d’articles d’opinió de la premsa diària i digital. Impossible estar al corrent del contingut de tota aquesta allau literari.
No sé si en la història recent, diguem-ne sociològica o política, hi ha algun fenomen comparable. Potser només la típica secció de llibres sobre l’autoestima i el desenvolupament personal, que també té una gran oferta en cada llibreria. Dubto que el mercat sigui capaç d’absorbir tanta pàgina escrita, tot i que penso que en el cas de la literatura sobre el procés la principal intenció no és pas mercantilista. És una qüestió política de primer ordre. Especialment després del judici i de la discutidíssima sentència, tots els principals protagonistes han volgut dir la seva. És impressionant l’abundància i la riquesa de moltes reflexions fetes al voltant d’aquests darrers anys de política catalana, juntament amb l’esforç per a sistematitzar-les i posar-les per escrit.
No estic en condicions de concloure si ja s’ha dit tot, però és clarament un tema que, havent merescut l’interès de tanta i tan diversa gent, deuen quedar pocs elements significatius per analitzar i tothom que hi ha volgut reflexionar en veu alta ja ho ha fet. Fins i tot darrerament Rajoy li ha dedicat una bona part del seu llibre recent de memòries. Hi ha molt material de referència, si es vol utilitzar.
El moment actual en què sembla que entre tots hem esgotat el mecanisme de les eleccions per a dirimir les nostres diferències pel que fa al marc de convivència, ara toca posar l’esforç de cadascú per a reforçar-la.
En termes polítics, això vol dir fer tots els possibles per a construir una coalició de govern al voltant de l’opció majoritària, amb qui sigui, i per a deixar-la governar. Em costa molt considerar argumentacions com la de l’expresident Rajoy quan diu que és pitjor un govern condicionat per un determinat partit català que unes terceres eleccions. Que imprudent i fàcil és generar por.
A Catalunya tant els partidaris d’un sobiranisme, extrem o compartit, com els d’un unionisme, estricte o laxo, hem conviscut fins ara i, ens esperen encara uns bons anys de pràctica convivencial. La pena, però, que aquest necessari esforç comú l’hagem de fer en un entorn de presoners i exiliats per accions polítiques, que a l’opinió d’injustícia de molts s’hi afegeix el sentiment de desolació de gairebé tothom. Grans dificultats, però grans necessitats.
El llibre que he mencionat al començament retreu el vell mite de Sísif per a comparar els passos recorreguts fins ara pel corrent independentista. Sísif, condemnat pels déus a arrossegar pit amunt una pedra, que abans d’arribar al cim rodolava inexorablement cap avall, obligant al pobre Sísif a tornar-hi. A la història humana, les repeticions, els «loocs» no són mai idèntics. En Keynes, simplificant, també era partidari de què el govern pagués per fer clots i tornar-los a tapar si calia, i això en economia està descrit com a política de demanda.
Esforçar-se no és mai improductiu. Pujant pedres, fent clots o procurant establir unes millors relacions entre nosaltres no perdrem mai el temps. Celebro que l’altre gran partit sobiranista català es plantegi també donar una oportunitat generosa a la investidura del candidat Sánchez. A la investidura i a la governabilitat, m’agradaria.
La convivència també s’exemplifica des de dalt.
