Sé que aquest article resultarà estrany per dues raons: 1) Per referir-se directament a Espanya –com a entitat històrica i com a projecte polític– en defensa de la seva estabilitat i progrés. 2) Per proposar un remei per als seus mals que, ara com ara, resulta impossible. No obstant això, l’escriuré. Vull que quedi constància escrita, encara que irrellevant, que el mal profund que pateix Espanya està ben diagnosticat des de fa temps; i que el tractament per intentar superar-lo és també ben sabut, encara que ens manquen la generositat i el coratge necessaris per aplicar-lo. Divideixo a aquest efecte el text en tres apartats:
- L’Espanya d’avui: actiu i passiu. Espanya és avui un bon país. Va trampejar el difícil pas d’una dictadura a la democràcia mitjançant una transició possibilista i ben gestionada (de fet, una ruptura efectuada com una reforma) que va desembocar en una Constitució consensuada; ha viscut quatre dècades de pau social i progrés econòmic, en les quals va suportar i va superar un sostingut i cruel atac terrorista; i encara ara manté, malgrat algun desafiament greu, unes constants positives que s’expressen en uns indicadors de qualitat de vida incontestables. Però també és cert que Espanya no és immune als desafiaments del temps present en forma de globalització, revolució tecnològica i augment obscè de les desigualtats internes. Cosa que s’expressa en una sèrie de problemes concrets d’alt voltatge: el deute exterior, l’atur, les pensions, el pla energètic, la revisió del sistema educatiu, del sistema fiscal… I a més, sobrevola recurrent sobre tots ells el conegut com a problema català, que és de fet –com tantes vegades s’ha repetit– el problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat, és a dir, del repartiment del poder. Un problema que ha marcat la vida pública espanyola des de fa més d’un segle. Un problema el plantejament decidit del qual ha de ser previ, al meu parer –per tractar-se d’una qüestió de governança–, a l’intent de resolució de la resta dels problemes enumerats. Cal dir-ho alt i clar: no es pot governar degudament un país sota la pressió i el desafiament constant d’un moviment separatista socialment arrelat, que ha optat obertament per promoure la desestabilització de l’Estat. El Govern d’Espanya no pot defugir més aquesta qüestió capital, i només pot afrontar-la des del diàleg i el pacte, defugint el miratge d’una coacció que no porta enlloc.
- El que Espanya necessitaria. En aquesta situació, tenint en compte la gravetat del problema i la urgència del seu tractament, el Govern d’Espanya hauria de prendre la iniciativa, ja que aquesta correspon en tot enfrontament al que és més fort. I aquesta iniciativa hauria de concretar-se en una oferta de diàleg sobre una proposta concreta en el contingut detallat de la qual no entro, però que en tot cas hauria de centrar-se, dins del marc de la Constitució, en: a) el reconeixement nacional de Catalunya; b) l’atribució exclusiva a la Generalitat de les competències identitàries (llengua, ensenyament i cultura); c) la limitació de l’aportació al fons de solidaritat i una Agència Tributària compartida; i d) la consulta als ciutadans catalans perquè ratifiquin, en el seu cas, l’acord adoptat. Ara bé, resulta evident que cap govern d’Espanya –ni de dretes ni d’esquerres– no podria arribar mai a un acord d’aquesta magnitud sense la participació i el suport de l’oposició majoritària. Dit d’una altra manera: un tema d’aquesta envergadura requereix un pacte d’Estat, la qual cosa suposa que la millor manera de fer-lo possible seria, en les actuals circumstàncies, un govern de gran coalició esquerra-dreta. Només cal pensar en l’increment de la seva autoritat que això implicaria, amb el reforç consegüent de la seva capacitat negociadora. Perquè, encara que pugui semblar el contrari, es necessita més força moral per negociar i transigir que per deixar-ho tot a l’atzar de la coacció, que sempre se sap com comença però mai se sap com acaba.
- Per què no és possible. Segur que una petita part dels lectors que hagin llegit fins aquí pensaran que soc un ingenu insolvent, mentre que la majoria jutjaran que estic senzillament boig per demanar avui, a Espanya, un govern de gran coalició. Sé que és absolutament impossible, però deixin que apunti dues idees: Primera. Que seria viable en un país en el qual, davant una situació tan compromesa com l’espanyola actual, els seus polítics fossin capaços de posar l’interès general per davant dels interessos propis i del seu partit. Segona. Que potser sigui la falta d’aquesta classe de polítics la causa per la qual els espanyols consideren, en les últimes enquestes, com a motiu de preocupació greu la forma lamentable com es desenvolupa avui la política. I, mentrestant, passa el temps sense afrontar els temes: els problemes s’enquisten i s’agreugen, les esperances es marceixen i el desencant s’escampa. Tot això davant una tardor incerta, fins i tot pel que fa a l’economia, tant a nivell intern com internacional. És el que hi ha.
Publicat a La Vanguardia el 22 d’agost de 2019
