En el moment present de Catalunya, i quan falten 48 hores per anar a votar en les eleccions espanyoles, tractar la política com a realitat i no com a entelèquia em porta a pensar en l’endemà d’aquesta important cita.
Constato que la política espanyola no sortirà de la crisi si no té capacitat per abordar bé el conflicte català. Alhora afirmo, sense cap mena de dubte, que aquest problema no té solució sense una alternativa catalana a l’independentisme del procés. Tot es concentra en aquest punt. O hi ha alternativa a Catalunya, o Espanya no sortirà de la inestabilitat política.
Mentre el conjunt ERC-JxCat-CUP configuri el Govern català i representi la majoria relativa de Catalunya, el nostre problema serà material inflamable per a la política espanyola, com fa evident l’ efecte Vox . No hi haurà interlocució política possible, perquè el seu objecte estarà situat només en el terreny de les finalitats últimes, les darreries, material d’impossible negociació, excepte quan
es tracta d’evitar una guerra o el final d’aquesta.
Ras i curt, sense un catalanisme fort no hi haurà estabilitat política a Espanya. Només trobaran una ferida cada vegada més gran, un conflicte continu que ja compta a favor seu haver generat uns professionals que viuen a les seves expenses. I aquest fet, segons el manual, assenyala una fase estable de la contesa política.
Només una força que s’afirmi rotundament en el catalanisme social, i tingui la voluntat de governar o condicionar el govern de la Generalitat, pot alterar l’actual correlació de forces a Catalunya.
Alguns polítics espanyols es fan la il·lusió d’un futur pacte amb Esquerra. És impossible, perquè és presonera del carrer i de Puigdemont. Igual que aquest no es va atrevir a fer el que creia i convocar eleccions, per temor a la cridòria dels seus, ERC no s’apartarà del guió que marquen els nous protagonistes de carrer: Tsunami i CDR, a més de Puigdemont i el seu grup estratègic, que només confien en el com pitjor, millor.
Però a més, i juntament amb el problema espanyol, hi ha una decisiva raó catalana per construir l’alternativa. L’evolució seguida per l’independentisme del procés, que ha passat de la revolució dels somriures a les imposicions sobre la vida quotidiana dels seus compatriotes, fa sorgir la imperiosa necessitat col·lectiva de defensar les nostres institucions d’autogovern –tan degradades per l’ús desmesuradament partidista–, el ple exercici de les competències estatutàries avui abandonades i el respecte als nostres drets personals, reconeguts per la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, que recullen les exigències europees i de la comunitat internacional.
I és que la persecució del somni de la independència no justifica fer la vida impossible als compatriotes. Cal recuperar el dret a circular lliurement, a acudir a la feina sense impediments, a accedir i moure’s en ferrocarril i utilitzar els aeroports sense més retards i més riscos que els habituals. A estudiar en un ambient fructífer, i que no s’utilitzi els menors d’edat per llançar-los al carrer. Sembla com si la seva causa ho justifiqués tot. Doncs no. No volem viure sota aquesta amenaça.
I tot això, és obvi, no ho arreglarà ni el Partit Popular, ni Ciutadans, ni els comuns de Colau, col·laboradors necessaris del desori públic.
Preservar les institucions catalanes significa:
1) Alliberar-les de la seva supeditació estratègica a organitzacions secretes o opaques, els Tsunamis, els CDR, que substitueixen la política per l’acció al carrer.
2) Recuperar-ne la credibilitat i ascendent moral, qualitats que demanen respectar-ne la naturalesa inclusiva al servei de tots.
3) Foragitar el mal govern. La imprevisió i el desastre conseqüent a la conca del Francolí n’és l’exemple més recent i tràgic, però ni de bon tros l’únic.
4) Recuperar la capacitat negociadora i de pacte amb l’Estat. Per resoldre qüestions immediates i vitals, i d’altres d’ampli abast i projecció de futur. Per situar una referència: els que manen no milloraran les condicions dels empresonats, una alternativa catalanista sí que ho pot fer.
5) Tornar a ser presents a Europa, interlocutors vàlids dels governs regionals, dels estats i de la UE, posant fi a l’ostracisme a què ens ha condemnat el procés. 6) Recuperar el respecte a la llei, les institucions, les persones i els béns públics.
Per assolir aquests fins, necessitem una alternativa política dotada de prou força democràtica per governar la Generalitat, posant fi a l’actual desgavell, sense incórrer en els vicis de la partitocràcia que avui domina la política. Una força regeneradora que liquidi el mal ús dels recursos públics i introdueixi el bon govern. Que posi fi a la paràlisi i degradació i reordeni els més de 250 organismes dependents de la Generalitat, que tenen un cost multimilionari, i que recuperi per al servei públic la ràdio i televisió de Catalunya.
Publicat a La Vanguardia el 8 de novembre de 2019
