Desànim? No. Paciència, perseverança i talent

La sentència del Tribunal Suprem sobre el procés condemna a dures penes de presó a set alts dirigents polítics catalans i als presidents de l’ANC i l’Òmnium. És una sentència molt criticable jurídicament per la forma com estableix el relat de la violència, i perquè els fets  que recull seran difícils de contradir judicialment, atès que es tracta d’una sentència en única instància i, per tant, ferma. Una àmplia part de la població catalana, independentista o no, la percep com una sentència molt injusta. Això farà augmentar encara més la desafecció de molts catalans respecte l’Estat espanyol.

La Constitució de 1978 oferia una gran oportunitat que no es va aprofitar. El sistema autonòmic, a diferència del federalisme clàssic, permetia una asimetria per ajustar la descentralització política a les singularitats territorials de l’Estat. Però aviat es va estendre el “café para todos” i es va crear un sistema de 17 comunitats autònomes poc eficient econòmicament, algunes de les quals gasten molt per sobre de la riquesa que generen. Això suposa greus desequilibris en les balances fiscals, en les quals Catalunya sempre en surt perjudicada.

Es un sistema que atribueix a l’autogovern català la mateixa naturalesa jurídica que el de la resta de territoris, la majoria dels quals mai havien reivindicat l’autogovern, però que ara, en veure’s iguals a Catalunya, consideren qualsevol tracte diferenciat a aquesta com un privilegi.  L’excepció del sistema són els règims forals navarrès i basc. Aquest últim explica perquè a Euskadi avui hi ha una desafecció a l’Estat molt menor que a aquí.

Ara, corregir això, redistribuir poder polític i finançament és extremadament complicat. Cap territori espanyol està disposat a renunciar a allò que ja té, i el poder central encara menys. A aquesta dificultat objectiva, s’hi suma un creixent sentiment de greuge de molts catalans, que cada cop més perceben l’Estat espanyol com quelcom aliè, fins i tot hostil. És la desafecció creixent de la qual fa 12 anys un president de la Generalitat d’origen cordovès, José Montilla, ja va advertir a Madrid, quan denunciava el maltractament fiscal de l’Estat a Catalunya.

Quan l’any 1996 el president Pujol va pactar amb Aznar, com ja havia fet abans amb González, confiava encara en poder tenir una relació positiva amb els dos grans partits espanyols, que obrís una via de col·laboració estable de la Generalitat amb el poder central. Però la bona voluntat d’Aznar vers Catalunya només va durar mentre va necessitar els vots convergents per governar. Després van venir l’ambició recentralitzadora d’Aznar, la frivolitat de Zapatero, la temeritat de Rajoy recollint firmes en contra del nou Estatut i després la seva inacció com a governant.

Per la banda catalana ha faltat paciència i consens per saber administrar políticament el profund malestar que s’anava generant a Catalunya des de l’any 2010. L’independentisme va caure en l’eufòria i va confiar que la seva puixança a les urnes continuaria inexorablement, fes el que fes i com ho fes. Però no fou així, perquè la societat catalana és molt plural i les arrels familiars i culturals castellanes d’una part important de catalans continuen pesant. També hi ha un gruix de gent moderada que no està disposada a emprendre un viatge amb un recorregut molt incert.

Ara, el sentiment d’injustícia provocat per la sentència, la inquietud pels greus desordres públics de la setmana passada i la manca d’esperança d’una solució a curt i mig termini,  ens poden fer caure en el desànim o en la resignació. Però Catalunya té molta empenta i molt talent. Ho demostra dia a dia en el món empresarial, científic, tecnològic, artístic o esportiu.  Ara és l’hora de posar aquest talent també al servei de la política i del govern del país. Cal que persones que han acreditat capacitat, lideratge i prestigi en els seus respectius àmbits facin el pas a l’alta política.

El país ha de ser capaç també d’aprofitar el seu talent jurídic per establir fulls de ruta sòlids i ben marcats. El gironí Pau Bossacoma Busquets, Doctor per la Universitat Pompeu Fabra i professor de Dret públic en aquesta universitat, va guanyar l’any 2015 el Premi Josep Maria Vilaseca i Marcet amb l’obra “Justícia i legalitat de la secessió. Una teoria de l’autodeterminació nacional des de Catalunya”.  L’obra aviat serà publicada en anglès per Palgrave Macmillan, una de les editorials de més prestigi a nivell mundial en l’àmbit de les ciències socials.

En Pau Bossacoma ha analitzat de forma brillant la compatibilitat teòrica i l’encaix pràctic de la secessió  del territori d’un Estat membre i la seva integració a la Unió Europea. L’any 2016 va publicar l’obra “Secessió i integració a la Unió Europea. Catalunya nou Estat de la Unió?”. Aquest obra no arriba a les cent pàgines i està escrita de forma assequible a qualsevol persona mínimament familiaritzada amb el llenguatge jurídic i polític. La Universitat de Girona també  ha publicat recentment el seu treball “La sobirania a Europa. Una idea en transformació”.

Bossacoma tracta la secessió (aquesta és la paraula en termes jurídics) de Catalunya de l’Estat espanyol amb la seriositat i el rigor científic que es mereix la qüestió. Planteja que no és una fita fàcil ni ràpida d’aconseguir. Però sosté que, en el marc de la Unió Europea, l’Estat espanyol no podrà refusar de manera reiterada, flagrant i per simples raons d’oportunitat política, l’existència d’una voluntat dels catalans clara, realment majoritària i sostinguda en el temps. Quants polítics independentistes han llegit alguna d’aquestes obres d’en Pau Bossacoma?

Certament, no serà gens fàcil que l’Estat espanyol sigui capaç de reformar-se per encaixar la  Catalunya actual de forma satisfactòria. Mentrestant la independència apareix com a única alternativa per a molts. Però aquesta només serà possible si realment una gran majoria de catalans la volen de veritat i amb perseverança, ja que el camí serà llarg i difícil, i el preu a pagar serà alt. Això ara ja ho hem après.

Article publicat al Diari de Girona