Un lector desconegut m’interpel·la adust: “No ha escrit res sobre el judici”, i em pregunta: “Fuig d’estudi?”, és a dir, eludeix pronunciar-se? No li responc, però penso que m’he pronunciat de manera clara i reiteradament sobre els fets que han provocat el judici, així com sobre el desenvolupament d’aquest, que he qualificat diverses vegades d’exemplar. Però és cert que, conclòs el judici oral i a l’espera de la sentència, sento la necessitat de concretar ordenadament el meu punt de vista sobre els greus esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya des de setembre del 2017. És aquest:
Primer. La llei 19/2017, de 6 de setembre, del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, que regula “la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant sobre la independència de Catalunya respecte d’Espanya”, i la llei 20/2017, de 8 de setembre, de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana, garant de la seguretat jurídica durant el procés de transició a l’Estat independent de la república de Catalunya, constitueixen un cop d’Estat en tota regla. Perquè –com diu Hans Kelsen– “cop d’Estat és tota modificació no legítima de la Constitució –és a dir, no efectuada conforme a les disposicions constitucionals– o la seva substitució per una altra. Vist des d’un punt de vista jurídic, és indiferent que aquesta modificació de la situació jurídica es compleixi mitjançant un acte de força dirigit contra el govern legítim o efectuat per membres del mateix govern; que es tracti d’un moviment de masses populars o sigui complert per un petit grup d’individus. El decisiu és que la Constitució vàlida sigui modificada d’una manera, o substituïda enterament per una nova Constitució, que no es troba prevista a la Constitució fins aleshores vàlida”.
Segon. Diuen els independentistes que el 27 d’octubre del 2017 el Parlament va aprovar la independència de Catalunya per 70 vots a favor, 2 vots en blanc i 10 vots en contra, després d’haver abandonat el ple els 53 diputats del PSC, Cs i PP. Des del primer moment vaig pensar que no és cert: el que hi va haver va ser una deliberada escenificació, acuradament calculada, que permetés després afirmar tant que s’havia proclamat la independència, si aquesta queia com un mannà, com que només s’havia produït una declaració d’intencions i que la independència no s’havia consumat, si el mannà no queia. Hi ha dos fets, un de simbòlic i un altre de real, que així ho confirmen: no es va arriar la bandera espanyola del palau de la Generalitat i el Govern va fer abandó del poder. Qui vulgui il·lustrar-se sobre aquest tema pot llegir No todo vale, el valuós llibre d’Antoni Bayona –en aquell temps lletrat major del Parlament–, on es pregunta si de debò es va proclamar la independència, una cosa sobre la qual té dubtes formals i materials per no haver-se formalitzat amb claredat ni haverse fet executiva per exigència del principi d’efectivitat; el que el fa concloure que aquell dia hi va haver més attrezzo que contingut. I en aquesta línia, l’advocat de Joaquim Forn, Javier Melero, va afirmar davant del Tribunal Suprem que el Govern de la Generalitat “no va efectuar cap declaració d’independència” el 27 d’octubre del 2017;
Hi va haver efectivament un cop d’Estat els dies 6 i 8 de setembre, però no hi va haver rebel·lió ni sedició
“no s’arria la bandera, no es comunica res al cos diplomàtic i tothom s’adapta a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Soc conscient que aquesta versió pot molestar algú, però això és el que va passar”.
Tercer. La raó per la qual els independentistes no van consumar la declaració d’independència va ser la falta d’autèntica voluntat per fer-ho: no havien preparat estructures d’Estat alternatives, ni van tenir mai una decidida voluntat d’arribar fins al final enfrontant-se a l’Estat espanyol. En el fons, els independentistes tot ho fiaven a la inhibició d’un Estat que infravaloren, i a l’atonia d’una nació –Espanya– a la qual neguen o consideren la morta. La suïcida inhibició del poder executiu central els va impulsar a creure que la independència cauria del cel com el mannà i, quan van veure que el mannà no queia, van abandonar la partida. El que va venir després tot va ser gesticulació.
Quart. La meva conclusió és que hi va haver efectivament un cop d’Estat els dies 6 i 8 de setembre, però que no hi va haver rebel·lió ni sedició al no haver-se consumat la declaració d’independència. La declaració d’independència no va ser més que “un farol” (Ponsatí dixit), una gesticulació per forçar la negociació amb l’Estat, que al final se’ls va escapar de les mans a uns dirigents que es van veure –i es veuen– desbordats i arrossegats per un moviment popular que ells mateixos van exacerbar i que no tenen força per reconduir ara. Per això continua viu avui “el gran engany”.
Cinquè. El que dic no és més que una opinió. El Tribunal Suprem decidirà amb ple coneixement de causa, i al seu veredicte m’atinc des d’ara. Però no deixo de pensar que una sentència que fixés els fets en els termes que he dit i condemnés tan sols per ells i, en el seu cas, per malversació, tindria un alt valor docent.
Publicat a la Vanguardia el 22 de juny de 2019