Ja fa uns dies, en compliment d’una ordre judicial que el president de la Generalitat va decidir desobeir en un principi, dos funcionaris del Palau van retirar una pancarta de suport als presos independentistes que penjava del balcó que dóna a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.
L’endemà, un cantant, un periodista, una actriu i algú altre sense cap càrrec públic, com a simples particulars, van entrar al Palau (imagino que amb el beneplàcit dels Mossos que hi controlen l’accés) i van penjar una nova pancarta en favor de la llibertat d’expressió. Suposo que també de la llibertat d’informació, totes dues consagrades a l’article 20 de la Constitució Espanyola (de moment encara vigent a Catalunya) com a drets fonamentals (per cert, dels ciutadans, no de les institucions públiques, com ja hem reiterat moltes vegades aquí).
Ahir diversos mitjans informatius es feien ressò del comunicat de premsa de Reporters sense Fronteres (RSF) on s’advertia que Catalunya s’ha convertit en un terreny perillós per als reporters que informen a peu de carrer sobre el conflicte. Déu n’hi do. Segons el president de RSF Espanya, “el clima de crispació és insuportable” pels periodistes que han de cobrir els esdeveniments polítics, manifestacions i tota mena de convocatòries públiques que es fan per tot el territori.
Jo encara no m’he recuperat de l’ensurt que em van provocar les imatges de la periodista de Telecinco, Laila Jiménez, assetjada i agredida per manifestants independentistes que li van impedir fer la seva feina. Els crits que rebia a cau d’orella, els insults, les cares d’odi, la sensació d’impunitat amb què actuaven alguns (malgrat l’intent d’altres per aturar-los) em fa preguntar com hem arribat fins aquí.
Quanta irresponsabilitat. I sobretot, quan sents o llegeixes posteriorment arguments que justifiquen l’agressió perquè la premsa espanyola és “manipuladora”.
Ahir també es van manifestar al Parlament de Catalunya un grup d’informadors en defensa de la seva tasca, fonamental en un Estat de Dret com el nostre.
Qualsevol atac contra els periodistes em sembla intolerable, vingui d’on vingui. Si en un país està en risc la llibertat d’informar, i de ser informat, és que quelcom està fallant de manera estrepitosa. No es pot justificar cap obstrucció a la feina periodística, t’agradi o no el mitjà, el professional, la seva línia editorial o les opinions dels seus col·laboradors. Ningú ens obliga a escoltar o a llegir el que no volem. El rigor dels mitjans de comunicació es guanya dia a dia amb la feina dels seus professionals. Encara que hi hagi molt periodisme de trinxera, a tot arreu, no podem permetre atacs als professionals que fan la seva feina, fins i tot quan no la fan bé, o quan no ens complau el que diuen.
S’apropen dies complicats. Deixem que els periodistes (i si pot ser la resta de la gent) pugui treballar en condicions. Girem la vista cap al balcó de la Plaça Sant Jaume. Llibertat d’expressió. Llibertat d’informació. Sí. Sempre i per a tothom.
Article publicat al blog Cave Canem de J.M. Silva
