Ressituem el conflicte català

La realitat del conflicte català pateix d’una acumulació d’idees performatives que no reflecteixen la realitat, ni aconsegueixen modelar-la. L’únic que fan és contribuir a la confusió i fer mes difícil l’escàs debat polític racional. Responen a aquesta característica la consideració independentista que són majoritaris, que  no hi ha conflicte i divisió en el si de la societat catalana, o també, a contrario sensu, que els partidaris de la separació són una minoria i en realitat tot és una manipulació. Dins d’aquest conglomerat de llocs comuns dos tenen una dimensió molt més formal i sòlida, que no vol dir que siguin certes.

Una assenyala que tota la ràpida transmutació que fa guanyar tant de cos a la voluntat de segregar-se d’Espanya és conseqüència de la sentència del TC sobre l’Estatut. L’altra afirma que la causa principal és el maltractament econòmic.

Em temo que cap d’aquestes dues raons avui son sostenibles. Entenem-nos. No estic dient que no tingui significació la retallada estatutària; adequació constitucional per a altres, del TC, o que el dèficit fiscal en algun dels seus càlculs no incideixi com argument. Allò que afirmo és que la voluntat independentista se sustenta avui sobre fonaments molt llunyans d’aquells factors.

La sentència del Tribunal Constitucional és de 28 de juny de 2010. Doncs bé, les enquestes no registren un alt nivell de partidaris de la independència fins a finals del 2012 i sobretot el 2013. És a dir, com a conseqüència de la campanya electoral de les eleccions anticipades provocades per Artur Mas, a la cerca d’una àmplia majoria; i que es traduïren en una desfeta electoral i l’emergència d’ERC, que ja no deixaria de ser des d’aleshores una força ascendent. Fou el gir de CDC, més d’un milió de vots, qui va construir el nou estat d’opinió, i no la sentència del TC, que ja tenia més de dos anys a l’esquena quan el gruix social de partidaris de la separació es feu evident. I es que no tenia lògica pensar que un EAC, que va néixer amb mal peu, que ERC refusà, i que no va aconseguir portar a les urnes ni la meitat dels electors, de cop i volta es convertís en un gran catalitzador polític. Més quan les principals retallades no les va efectuar el TC, sinó que venien d’abans, del seu pas pel Congrés dels Diputats, on el PSOE de la mà de d’Alfonso Guerra hi va passar el ribot, fent evident, una vegada més, que els compromisos del president Rodríguez Zapatero eren d’escassa fiabilitat.

Pel que fa al dèficit fiscal, cal dir que el seu coneixement es remunta a dècades enrere. Precisament un dels personatges que el va popularitzar en el pla polític fou el gran dirigent històric de CDC, Ramon Trias Fargas. Però la qüestió mai va tenir impacte polític, ni va ser un element remarcable en las campanyes electorals. Si fins i tot jo vaig tenir problemes dins de CDC en la dècada dels vuitanta per fer-ho servir com a argument polític. A sant de què, de cop i volta es converteix en el percussor de l’explosió independentista?

No, les causes que mantenen viva la flama del conflicte català cal cercar-les en un altre àmbit.

Observem la realitat. En el segon aniversari de l’1 d’octubre del 2017,  el govern Torra, en un acte volgudament solemne al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat, va declarar formalment que es comprometia a “avançar sense excuses cap a la república catalana”.

Però, com és possible que es produeixin declaracions com aquesta i, sobretot, que tinguin bona acollida del públic, si com va declarar l’exconsellera i avui membre del Consell per la República, Clara Ponsatí, “vam anar de ‘farol’? Perquè és així. Francesc-Marc Álvaro en el seu llibre fa seva l’explicació de l’advocat defensor de Joaquim Forn, Xavier Melero:

“Poc després de les lleis de desconnexió, el que fa el govern de la Generalitat és incomplir sistemàticament el seu contingut perquè res del que es fes tingués validesa normativa ni des del punt de vista de la pròpia legalitat republicana”. “Ningú diu res, ningú vota res i tothom se’n va a casa. No s’arria la bandera, no es comunica res al cos diplomàtic, no es dicten decrets, ni lleis de desenvolupament, i tot el món s’adapta a l’aplicació de l’article 155”.

Sobre aquest engany, fake news, farol, no hi ha construcció política possible. Però, aleshores, per què el gruix de seguidors continua sent tan important i la fidelitat al projecte inexistent es manté? És difícil trobar un cas semblant en la història política. S’assumeix i es reivindica una realitat que mai va existir perquè el seus propis creadors la varen avortar.

I és que, en realitat, el que manté unit i actiu l’independentisme (desgastat sí, però ben viu) són dues causes molt diferents de totes aquelles esmentades. Una és la càrrega emotiva, no tant del judici, com del seu acompanyament per una llarga i insòlita presó provisional. Sense aquest fet, que té més de voluntat d’escarmentar que de valoració jurídica, la fermesa i cohesió del moviment independentista hagués decaigut. Ara el mou un sentiment de justícia; sentiment i justícia, dues paraules poderoses, encarnades pels empresonats. I la reivindicació del seu alliberament, primer, i l’amnistia, després, és una de les poques reivindicacions concretes que aquell moviment pot oferir.

El  segon factor és que les desaforades càrregues policials contra la gent que va anar a votar l’1 d’octubre varen crear una comunitat de gent, gran en una elevada proporció, famílies senceres, producte clàssic de la classe mitjana,  que mai s’haurien imaginat viure una situació de violència i conflicte com aquella. Allà es va forjar un sentiment d’indignació, de refús profund a l’estat, i de construcció de lligams que van més enllà d’una pura orientació política.  Un cop més sentiments, ben poderosos, i moralment gens censurables, tot al contrari.

Però com es canalitzen políticament de manera constructiva aquestes potents sensacions? És obvi que ni els post convergents ni ERC manifesten tal capacitat. Puigdemont viu políticament de les seves rendes. Aquest és el problema. L’independentisme no té una política. Té, això sí, sentiments i emocions. Són potents però per si sols, sense la racionalitat, no poden construir res. I en aquest terreny tan propici a la demagògia i a l’oportunisme està instal·lada Catalunya, que, amb la seva importància, arrossega Espanya. És una situació enquistada garant d’inestabilitat i conflicte, que de continuar deixa Espanya a l’atzar de circumstàncies que ni el propi estat pot controlar.

La superació d’aquesta situació és complexa, però com a mínim requereix de dos grans vectors de transformació. D’una banda, la construcció d’una alternativa catalana que abandoni el carreró estèril de la separació, refaci la unitat política dels ciutadans de Catalunya, condició necessària per fer una Catalunya políticament forta i socialment cohesionada, amb tot el que aquest adjectiu síntesi comporta. L’altre vector és decisiu, i és un canvi històric del govern i dels poders de l’estat vers Catalunya. Com el que en el seu moment, el rei, Juan Carlos I, Adolfo Suárez i la gent de la UCD, amb l’ajut de sectors decisius de la societat espanyola, varen fer per integrar la Generalitat republicana i el seu president, Tarradellas. L’esforç per incorporar a la reforma política l’autogovern històric.  No, no estic fent cap paral·lelisme amb Puigdemont, que està ben lluny de ser una persona amb sentit de la responsabilitat. Ho situo com referència de l’esforç que tota aquella gent va haver de fer. Ara, cal una cosa no semblant, sinó equiparable. L’estat ha de guarir les ferides ocasionades en el cor de molta gent catalana. Mentre no sigui capaç de fer-ho no podrà acabar amb el conflicte català, ni integrar tota Catalunya. Han d’haver-hi gestos reals i actituds. Avui per avui, no hi són ni se’ls espera.